Si en una nació estrangera, amb una antiga voluntat d’independència, veiéssim com el mateix dia que es vota un nou president, el líder de l'oposició i del moviment independentista, malgrat el risc de presó, torna d’un exili de set anys per haver organitzat un referèndum. Un referèndum aturat amb violència per la policia de la metròpoli, però que només hagués portat conseqüències judicials pels qui van posar les urnes. Si aquest líder exiliat contra pronòstic retornés i fes un discurs al bell mig de la capital davant milers de seguidors i, abans de ser detingut, es fes fonedís de nou davant els nassos dels centenars de policies locals preparats per detenir-lo just abans d’entrar a l’hemicicle on es decideix el nou president. I si la cúpula d’aquests policies locals, emprenyada pel fracàs i amb el suport del govern local dirigit pel partit rival i col·laborant amb els jutges de la metròpoli muntés una cacera gegant aturant milers de vehicles per tot el país amb la voluntat d’atrapar-lo per posar-lo a la presó. I si mentrestant a l’interior de l’hemicicle on el cap de l’oposició volia entrar i no ha entrat es votés amb total normalitat un president afí a l’estat central que promou i legitima la persecució del líder de l'oposició independentista. I si l'endemà sortís la notícia que en aquesta nació estrangera tres policies locals dissidents i afins al moviment separatista fossin detinguts i purgats per haver ajudat al líder exiliat. Si en una nació estrangera passés tot això i ho veiéssim retransmès al telenotícies fil per randa, sabríem, sense dubtar-ho massa, que el què tenim al davant és un país ocupat. És a dir, un país que no pot decidir lliurement el seu futur davant l’amenaça de la violència física i institucional contra els líders locals que promouen la seva independència, i contra els habitants d’aquesta nació que hi donen suport.
Això és Catalunya avui. Un país que ja fa set anys que no pot fer política ni amb les mínimes aparences de normalitat possibles i que fa més de tres segles que va perdre la sobirania per les armes. Els qui ho neguen són els qui voldrien que el dictador tornés. Els qui ho callen són els qui creuen que ens queixem massa amb tants càrrecs que hi ha a repartir. Aquests són els qui han entrat a dirigir el govern de Catalunya, els qui busquen un país anestesiat que sigui crossa en la lluita de bàndols permanent pel poder de Madrid. Els qui esperen que quatre subvencions facin emmudir un país i tornin indiferents els qui abans eren contraris i favorables els qui abans eren indiferents. Els qui promouen la idea que si no menciones l’espoli fiscal, aquest existeix menys. Els qui creuen que no passa res si el castellà s’acaba menjant el català a la seva pròpia terra. Els qui consideren que hem de ser espanyols encara que sigui obligat a bastonades i empresonaments.
Venen anys amb un govern català més preocupat de plaure la cort de Madrid que de defensar la seva terra i la seva gent. Tindrem temps per analitzar com hem arribat fins aquí. Però venen anys en què la resiliència, confiar en nosaltres mateixos, i la fermesa en la defensa de la nació seran vitals. Potser l'única sort és que la primera força de l’oposició, Junts, és una d’obediència estrictament nacional i està encapçalada pel president Carles Puigdemont, l’enemic número u dels qui voldrien el país sotmès. Hi haurà una alternativa nacional, doncs. Sobre ERC millor no dir-ne gaire, perquè l’enfonsada és inenarrable. I és que encara que el detonant sigui la vergonya dels pòsters i el pagament dels seus silencis, el problema potser és ontològic. La dicotomia entre abraçar les esquerres, per molt espanyoles que siguin, i defensar la nació sempre acaba esclatant.
Tenim un govern dissenyat per obeir els desitjos de la metròpoli. Per mantenir formalment les estructures mentre aquestes es buiden a poc a poc de contingut i s’hi col·loquen i promocionen afins a l’amo de Madrid. Però els fets del 8 d’agost els perseguiran durant molt temps. Si una cosa va mostrar la fugaç presència del president Puigdemont a Barcelona va ser que l’emperador espanyol va nu i que no hi haurà normalitat mentre no hi hagi respecte pel dret a l’autodeterminació del poble català.
Pel que fa al futur del moviment independentista, el que ja està fet no es pot desfer. Caldrà resiliència, una defensa ferma de la nació i solidesa en l’oposició al govern de la falsa normalitat. I, quan arribi el moment, concentrar la força per picar més fort. Som una nació sense estat, acceptem-ho, recordem-nos-ho cada dia i actuem en conseqüència.