Sembla arqueologia d'internet, però va passar fa poc més de dos anys. Una infermera gaditana que treballava a la Vall d'Hebron va difondre un vídeo a TikTok contra les exigències lingüístiques de la sanitat catalana. “El puto C1 de català el traurà la meva mare”. El cabreig públic va ser monumental i la Generalitat va expedientar la susdita per fer el canell en horari laboral i sense màscara. Segons publicava El Mundo amb gran escàndol, l'instructor de la investigació va interrogar l'empleada en català íntegre. No hauria de ser notícia que un treballador públic exerceixi la feina en una llengua oficial, però el cas exigia una dosi de justícia poètica.
La polèmica de la companyia Teatro Sin Papeles m'ha fet recordar aquella pobra noia. De fet, hi ha un patró mil vegades repetit de rebuig cec contra la llengua catalana. L'ofès es victimitza buscant la nostra complicitat, però aconsegueix l'efecte contrari entre una comunitat de parlants fins a la barretina d'humiliacions lingüístiques. L'obra Esas Latinas comporta un extra d'escarni, ja que obeeix a una contractació de l'Ajuntament de Barcelona per presentar un informe sobre discriminacions. El castellà, aquesta llengua perseguida i amb risc d'extinció.
Quan un aprèn català, intenta familiaritzar-se amb la llengua a través de la televisió, la ràdio o la premsa escrita, però també mitjançant les xarxes socials. Hi ha tota una generació de joves que enregistra i comparteix vídeos en català. Doncs bé, els nois acostumen a dedicar una bona porció d'aquests enregistraments a defensar-se de comentaris xenòfobs o a anunciar que continuaran parlant en la seva llengua materna sense importar quant els insultin. D'una banda, se n'agraeix la determinació. D'altra banda, hom voldria que els xavals fessin com si sentís ploure i es limitessin a parlar amb normalitat de música, de política, de cinema, de moda, què sé jo. Com en qualsevol altra llengua.
Una de les victòries de l'imperialisme lingüístic és haver inculcat en els parlants de llengües minoritzades la necessitat permanent de justificar la seva pròpia existència. I viure a la contra pot ser esgotador perquè vampiritza energies constructives. Les actrius de teatre catalanòfobes, per exemple, mereixerien molta menys atenció que el manifest No em canviïs la llengua impulsat per Rosario Palomino. Això sí, gràcies a la repercussió del nyap escènic, s'han omplert les xarxes de persones llatines que relaten les seves experiències d'aprenentatge amb la llengua catalana. I resulta que són inspiradores. Sempre és millor mostrar amb humilitat com sabem poc que exhibir amb arrogància com ignorem molt.