El cas que afecta Cristóbal Montoro i una part del nucli del Ministeri d’Hisenda és greu i aprofundeix en la percepció que l’Estat i els seus dos grans partits són incapaços de fer net de la corrupció. La trama de presumpte cobrament de diners a canvi de modificar lleis a favor d’empreses gasistes serà munició per a Pedro Sánchez per contrarestar el cas Santos Cerdán. El guió de la pròxima sessió de control al Congrés està escrit.

De fet, després d’una primera compareixença amb símptomes clars de KO tècnic, Sánchez ja va virar el missatge per contraposar la seva actuació amb Cerdán a la poca contundència del PP amb els casos de males pràctiques que afecten dirigents de les seves files, que no són pocs. Aquest “i tu més” ha guiat les intervencions dels dirigents del PSOE els últims dies a l’espera que es concretin les reformes anunciades fa uns dies al Congrés. 

Montoro, per voluntat pròpia o perquè algú així li ha suggerit, ha renunciat a la militància del PP. Alberto Núñez Feijóo, però, encara no ha condemnat les actuacions que relata el jutjat de Tarragona. Però és clar que el cas de l’exministre -primer ho va ser de José María Aznar i després de Mariano Rajoy- i la negativa del Tribunal Suprem a imputar Félix Bolaños pel cas Begoña -una resolució que retrata les limitacions del jutge Peinado que porta el cas- permeten a Sánchez empatar el partit. El president guanya relat, no encara majories parlamentàries.

El pim-pam-pum, en tot cas, està assegurat mentre qui capitalitza el malestar que generen els casos de corrupció és l’extrema dreta, com indiquen tant el CIS de la setmana passada i el CEO de dimecres. Partits com Podem, que van sorgir del 15-M, passen hores baixes, i Sumar ja és vist com un satèl·lit del PSOE. Altres opcions que buscaven certa regeneració, com Ciutadans, han desaparegut. I en aquest escenari, ja fa temps que l'antipolítica capitalitza el malestar.

L’última enquesta del centre demoscòpic espanyol, amable sempre amb el PSOE, dibuixa una patacada considerable de Sánchez i un creixement important de Vox. A Catalunya, amb ecosistema propi, el CEO assenyala un lleuger descens del PSC, que guanyaria sense problemes, però destaca el creixement significatiu d’Aliança Catalana -fruit més del trauma del procés i els pactes amb els socialistes- i el repunt de l’extrema dreta espanyola. Les batalles dels dos grans són terreny fèrtil pels ultres d’aquí i d’allà.