Avui llegia la notícia que ara fa cinquanta anys de la partició de Xipre, que dura fins avui, entre la part grega i la part turca i que resulta en l'única frontera dura dins la Unió Europea. El check point de Nicòsia, tot i les facilitats per a passar-lo si ets europeu, resulta una raresa als nostres ulls ja acostumats a una Europa sense fronteres físiques i té un punt d’orientalitat que, d'altra banda, és innegable quan un mira el mapa. Sovint no ens adonem de fins a quin punt el Tractat de Schengen ha canviat en positiu les nostres vides.
Hi penso sovint quan pels motius que siguin vaig a la Catalunya del Nord. Des de la partició del país, el 1659, els nostres destins polítics han mantingut camins llunyans, però, en canvi, és possible que la frontera sigui avui més tova que mai. Amb menys valor militar que mai, les restriccions de pas i de relacions humanes, culturals i econòmiques són més baixes que mai. I, tanmateix, l’efecte frontera continua existint, i sovint l’hi posem nosaltres.
Un indret on aquest efecte es veu clar és a la línia divisòria entre l’Alta i la Baixa Cerdanya. La concentració de persones de consciència nacional espanyola just a la frontera sud és notable. El nord ja no és casa seva. I al contrari, si bé al cantó nord és natural sentir veus franco-franceses, la seva presència es dilueix de forma extrema a l’altra banda de la ratlla. De català, però, se'n sent a ambdues bandes. Se'n sent prou, però?
Les vacances estivals i hivernals en què la població a la vall cerdana es multiplica, també rep una allau de principatins que tracten el cantó nord com si fos “França”, cm si de cop en creuar una ratlla la catalanitat de la gent de la terra desaparegués. Com si els catalans de França ho fossin menys pel fet d’estar menys articulats políticament.
I així, quan travessant la frontera oblidem la llengua, participem de l’assimilació dels nostres compatriotes. I abandonant-la, no deixem de ser el mirall dels franco-francesos que ens parlen en castellà perquè pensen que el català és una llengua de pagesos. Ens fem mal a nosaltres mateixos i de fet duem a terme un acte d’hispanitat inconscient, una victòria lingüística del Tractat dels Pirineus i els seus signants.
La Catalunya del Nord és fonamental perquè ens recorda que hi ha catalans que no parlen gens de castellà, sinó francès. Que la hispanitat o la "francesitat" són un accident, un fet administratiu, mentre la catalanitat és un fet estructural, de fons. Que no té sentit apilonar-se al cantó sud de la frontera quan al nord el pòsit de la nostra nació és tan fort o més que al sud.
Que Montlluís no és simplement un poble bonic, sinó la fortalesa que va construir Vauban per ordres de Lluís XIV per assegurar l'ocupació de l’Alta Cerdanya i controlar les vies de pas cap al Capcir i el Conflent. Fortalesa construïda, per cert, quan el 1679, França va constatar que la monarquia hispànica preferia conservar Flandes que no pas reunir la Catalunya del Nord amb la resta. No sorprèn, abans Gibraltar que Perpinyà. De fet, Perpinyà ni existeix, perquè mai ha estat castellà.
El Tractat de Schengen és una oportunitat per a la catalanitat després de tants anys de partició forçada. Hi ha l’Hospital Transfronterer i cada cop més empatia política com ha demostrat el tracte exquisit dels nord-catalans cap a l’exili i presó del president Puigdemont i els consellers de l’1-O.
Però perquè traguem tot el partit d’aquesta llibertat, d’aquesta frontera tan tova que ja sovint ni és, ens hem de recordar que la Catalunya Nord és tant Catalunya com la que viu al sud de les Alberes. Que Llo és tan catalana com Alp.
L’hem de trepitjar, l’hem de conèixer i escoltar i hi hem de parlar en català sempre que sigui possible. Que si Perpinyà té una llotja gòtica com la de Barcelona, València o Mallorca, o una seu de la Diputació del General del segle XV no és pas una casualitat. Que no és perquè sí que la Universitat Catalana d’Estiu sigui a Prada de Conflent.
Tenim l'oportunitat de refer els llaços que la guerra i les imposicions franco-castellanes han diluït violentament. I sí, hi ha una frontera administrativa (i potser sempre hi serà), però almenys esborrem la frontera que portem a dins. Perquè ni Catalunya ni la catalanitat desapareixen a la ratlla com per art de màgia. Perquè en català, Schengen és nom d’oportunitat.