Aquesta darrera setmana ha estat de tot menys normal. L’endemà del terrible atemptat del 17 d’agost participava en nom del CIEMEN als Matins de TV3 per contextualitzar alguns aspectes no suficientment tractats pels mitjans, com són la utilització que en fa l’extrema dreta per atiar el discurs de l’odi i la islamofòbia, o del paper que tenen certs països que vulneren els drets humans en el finançament del terrorisme. Països que, curiosament, són bons clients d’empreses d’armament #MarcaEspaña incomplint la llei de control del comerç d’armes.
El divendres 18 es desplaçaven a Barcelona les màximes autoritats de l’Estat, el rei Felip VI i el Presidente Rajoy, envoltats d’una multitud que clamava #NoTincPor en acabar el minut de silenci. El clam esdevindria el símbol d’una ciutadania que ja fa temps que ha perdut la por i no està disposada a que un atemptat li canviï el tarannà. L’alcaldessa de Barcelona anunciava la convocatòria d’una manifestació el dissabte 26, convocatòria a la que s’hi afegia la Generalitat. Al meu entendre, un error, car a diferència de la majoria de mobilitzacions realitzades a Barcelona durant els darrers anys, la convocatòria partia de l’administració i no des dels moviments socials. Moviments que han estat capaços de treure la ciutadania al carrer contra la guerra el 2003, pel dret a decidir el 2006, per la sentència de l’Estatut el 2010 o a favor de l’acollida de persones refugiades el 2017, entre d’altres. No calia ser un geni per endevinar que en una convocatòria institucional s’hi voldrien afegir la monarquia i el govern de l’Estat, mentre que si hagués sortit dels moviments socials hauria estat ben diferent.
El primer round del pols del carrer es viuria aviat. Per una banda, l’intent de manifestació convocada per grups d’extrema dreta unionista i racista fracassava estrepitosament divendres a la tarda al ser expulsats de les Rambles de Barcelona per la ciutadania. Per contra, la comunitat musulmana a Catalunya feia un acte de força convocant l’endemà mateix més de dues mil cinc-centes persones, mostrant el seu rebuig al terrorisme i alertant contra el creixement de la islamofòbia. Aquest contrast mostrava la fotografia d’una ciutadania madura a l’hora de saber diferenciar entre qui vol trencar la cohesió i qui la vol preservar en la diversitat.
Durant la setmana, les associacions i els moviments socials ens vam organitzar i vam establir converses amb l’Ajuntament de Barcelona per omplir de contingut la manifestació #NoTincPor tot advertint que la manifestació no podia ser un aparador per les autoritats com ho va ser la de París després dels atemptats de gener de 2015, i vam estar d’acord amb un disseny de capçalera proposat pel consistori. I malgrat algunes reticències, vam acordar omplir de contingut la manifestació amb un bloc propi #anemdeblau tot cridant a la ciutadania a assistir per mostrar el rebuig a diverses polítiques del govern espanyol vinculades al terrorisme.
Cal dir que el paper de la monarquia fent de comercial d’empreses espanyoles d’armament no és un tema nou, i els mitjans de comunicació ja n’havien parlat abastament, en especial del paper de l’anterior rei i de la seva profunda relació amb la casa reial de l’Aràbia Saudita. I que la mateixa Secretaria d’Estat dels Estats Units havia advertit de la vinculació de l’Aràbia Saudita amb el finançament d’organitzacions terroristes tampoc era una novetat. Segurament la novetat es que aquestes relacions han esdevingut una motxilla massa pesada per al govern de Rajoy i de la mateixa monarquia, i un fet que s’ha fet evident als ulls de la ciutadania.
Durant la setmana vaig explicar algunes d’aquestes reflexions a la televisió tot dient que la manifestació no seria un passeig per al govern del PP i el monarca. Per aquesta raó, no hauria de sorprendre a ningú que dissabte 26 portés un cartell que deia "Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes" a la manifestació #NoTincPor. El que no sabia es que em trobaria de fit a fit amb el rei entrant a la manifestació i li podria mostrar-li la pancarta mentre s’apropava. Durant uns segons em va mirar als ulls, va mirar el cartell i va apartar la mirada. Va llegir el que hi deia, crec que per primer cop, car la resta de cartells que reproduïen el text estaven massa lluny. Suposo que aleshores va entendre que els xiulets que feia estona que sentia eren per alguna cosa més que pel procés. I ves a saber si va pensar que, potser, s’havia equivocat.
Durant la resta de la manifestació l’allau de missatges al Whatsapp i les xarxes socials va ser un no parar. La immensa majoria de felicitació i uns pocs insults i amenaces, com era d’esperar. Vaig viure en primera persona què vol dir això de l'efecte viral. Després de tants anys de manifestar-me per les més diverses causes, esdevenia protagonista accidental.
Ha estat una setmana llarga, plena de patiment, abraçades i reflexions. Potser alguns haurien preferit una reacció ciutadana visceral contra la religió o el país d’origen dels terroristes, potser fins i tot els hi hauria agradat un clam de més “mà dura” a la manifestació, si cal restringint les llibertats d’algunes comunitats religioses o migrants. Però s’han trobat que la ciutadania ha sabut desgranar el gra de la palla i ha perdut la por.
Traficar amb armes té costos, i dissabte va quedar clar que la gent vol viure en pau però no es deixa manipular.
A la manifestació #NoTenimPor "Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes" #anemdeblaupic.twitter.com/Tkq60lZ20E
— David Minoves (@davidminoves) 26 d’agost de 2017