Cada 25 de desembre s'atura la música i busquem de pressa un lloc on seure. El joc de les cadires fa més visibles les absències, més fondes les penes. Ens fotem els galets i el pollastre farcit amb l'alleujament inconfessable de qui encara no ha quedat eliminat. Però la mort ens mira un moment a l'hora dels torrons i arrenca a riure.

Com que la victòria és impossible, la gràcia deu ser aconseguir que les voltes que anem fent a la rotllana no siguin perquè sí. Potser es tracta de picar l'ullet als qui ocupen la resta de cadires. D'intentar que, en el nostre balanç particular, sumin més els guanys que les pèrdues. D'arribar més savis a l'última ronda. De donar i rebre amor mentre dura la partida.  

És molt més fàcil córrer sense nord, per inèrcia, que haver de frenar i reflexionar. Però no està escrit enlloc que sigui senzill, el joc de viure. Sort en tenim, dintre de la desgràcia, de les sacsejades periòdiques que ens obliguen a replantejar-nos el sentit de tanta corredissa. Sort en tenim, de les aturades forçoses que ens imposa el calendari o la salut. Només se m'acut una cosa pitjor que morir: haver viscut una vida plena de fum, fum, fum.