Hi havia una cançó de Els Secretos que deia "tuviste una oportunidad y la dejaste escapar". Oi que Esquerra despunta a totes les enquestes, capta nou vot i tothom li diu que ho fa tan i tan bé? I oi que ningú li reclama que "recuperi" polítics com Josep-Lluís Carod-Rovira, que en el seu dia van deixar la formació? I doncs? Com és que a un PSC que va en caiguda lliure elecció rere elecció i enquesta rere enquesta n'hi ha tants que li assenyalen el cas de Montserrat Tura com a símptoma del seu drama? Resposta ràpida: perquè s'equivoquen. Però no van malament del tot. Perquè està clar que Carod i Tura van tenir el seu moment i la seva oportunitat política (ja finada) de fer (i desfer), però mentre que a ERC certes baixes han estat suplides per saba nova, discurs renovat i equip amb lideratge que sona a futur, al PSC fa la sensació que hi mana la família de sempre, que segueixen donant voltes al discurs de sempre i que tenen un líder amb bona fe però poc líder, poc inspirador i amb poca capacitat de sumar ja no només la generació Tura, sinó una de nova que en reimpulsi el projecte.

Tura i la seva marginació del PSC actual no és el problema. No el més gran, en tot cas. Denota el despenjament d'una generació i d'un extracte sociològic i cultural que ha anat abandonant el Partit dels Socialistes, però això podia passar. Ara! Allò que cap partit no hauria de poder assumir és annexar-se la imatge nihilista de no future. I el PSC ho està fent. Projecta tota la sensació de no dialogar amb el seu passat, però tampoc amb el seu futur, centrat com està en el seu "hamletià" monòleg de present. I no se'n surt en gran part pel paper que Pere Navarro reserva a actius joves i amb idees com Laia Bonet, Toni Comín o Jordi Martí Grau. De moment els té assignats un no paper. I ells van aguantant, també de moment. Però no sumen perquè no els deixen.

Durant anys, dirigents del PSC (que encara ho són ara) em deien que el gran drama polític de la Catalunya de l'última dècada ha estat un Parlament on indefectiblement ERC ha anat tenint la clau de la governabilitat. "Una ERC immadura i amb poca cultura de govern", em deien, i ells a anar repartint carnets de maduresa democràtica i de governança quan a casa seva no practiquen amb l'exemple i ara s'han de veure amb perspectives electorals que els deixen lluny de la majoria i a prop de ser fins i tot irrellevants com a partit-falca. Aquest és el seu gran drama, que en part pot ser-ho també del conjunt del país si d'aquesta descomposició només se'n beneficien la ingovernabilitat i Ciutadans.