Avui, a la roda de premsa de Miquel Iceta, tot comentant com se'ns presenta a la feina la campanya, una companya d'una televisió pública on vaig treballar fa anys ha fet referència als blocs electorals. Tot i que es tracta d'un tema recurrent quan arriben eleccions, feia anys que no sortia aquesta paraula en una conversa informal sobre feina amb altres periodistes. I m'he hagut de parar a reflexionar en la sort que he tingut de treballar desconnectada d'aquest anacronisme, tan periodísticament qüestionable com absurd a nivell pràctic.

I no ho qualifico de periodísticament qüestionable només perquè passi per sobre del criteri dels periodistes, sinó perquè allò que suposadament pretenen els blocs electorals als mitjans públics només té sentit si es fa de forma permanent. De fet, no és ben bé cert, com es diu sovint, que el cas espanyol i català sigui l’únic que regula la informació que es dedica a cada partit polític als mitjans públics, per bé que la jurisdicció de la Junta Electoral Central no té equivalent a cap país europeu.

Tal com recorda un estudi del CAC de 2010, a França, per exemple, la representació parlamentària és un factor determinant a l’hora de controlar la informació que s’adjudica a cada partit, tot i que, paradoxalment, no ho és en campanya electoral. Però igual que al Regne Unit o Itàlia, aquesta referència de la representació parlamentària per tractar la informació sobre els partits és qualitativa, sense que existeixi cap ingerència en la distribució del temps. Si apareixen nous partits polítics que comptin amb un suport social rellevant, per exemple, aquests poden aparèixer a la informació política. Als mitjans públics alemanys i portuguesos també existeixen paràmetres en el tractament de la informació política tant ordinària com electoral, però només sota la crida d’aplicar criteris d’igualtat entre partits.

De fet, aquest debat entra de fons en els fonaments de la televisió pública, en quina és la seva vocació, informar o representar la societat. Combinar totes dues coses és molt difícil. I és lògic que en el debat es posi sobre la taula el fet que una televisió pública hagi de reflectir la pluralitat de la societat en la seva informació política, en campanya i durant tota la legislatura, i no cenyir-se únicament i exclusiva en criteris periodístics que sempre estan influïts en menor o major mesura per la ideologia i els valors de cadascú. El meu criteri periodístic, per exemple, avui em duria a emetre que Ciutadans ha traslladat la seva seu a Madrid i que el PP no inclourà la reforma constitucional al seu programa i a obviar la roda de premsa de Miquel Iceta, on no ha dit res de nou. Però entenc que hi hagi qui defensi que, a la televisió pública, els votants del PSC tenen dret a veure representat el seu partit.

Però entre tot aquest complex debat, on intervenen arguments enfrontats igualment respectables i que fan difícil trobar una solució, sorgeix, penso, una realitat unívoca i contrastable. Es tracta de l’absurditat que suposa a nivell pràctic que els ciutadans rebin una dosi exacta d’informació calculada mil·limètricament gràcies a una fórmula matemàtica infal·lible mentre podem ampliar-la i complementar-la el que ens doni la gana als mitjans privats i a internet, on l’impacte de la informació i de la publicitat és molt més fàcilment mesurable. Amb l’afegit que els canvis polítics (el que molts anomenen nova política), ara per ara, ens porten a unes formes de competir a les eleccions cada cop més complexes, amb coalicions i confluències que poden tenir una vigència limitada i que fan difícil de calcular i de justificar cada bloc. I això només ha començat ara. Si aquesta tendència a noves formes de representació es consolida, lleis com la del finançament de partits o el mateix sistema electoral en un ordenament jurídic que "sobrerrepresenta" el poder dels partits davant d’altres institucions poden quedar més obsolets que mai.