Nadal ens ha portat als barcelonins un nou informe sobre desigualtat. Un regal de festes d’aquests que no pots retornar encara que no et vagi a mida. En dos anys la distancia entre la renda familiar del districte més ric i el més pobre s’ha eixamplat de 15 punts. L’ajuntament intenta buscar una explicació tranquil·litzadora i diu que “s’ha estabilitzat el creixement de les desigualtats”, o sigui, que l’abisme entre rics i pobres va creixent, però a menys velocitat. Trist consol, quan el mateix resum oficial de les xifres afegeix que en aquests anys han crescut “de forma sensible” les rendes baixes.

Està clar que la culpa d’aquest drama no es pot atribuir exclusivament als poders públics, i que un ajuntament té la capacitat limitada per intervenir. Però una situació com aquesta hauria d’haver fet replantejar, potser, les prioritats de la política municipal. Algunes de les inversions característiques d’aquest darrer any de mandat impedeixen destinar recursos a pal·liar les emergències socials que revela l’informe.

Barcelona no és tristament una excepció ni al país, ni a Europa, sinó més aviat un calc, una mostra representativa de la deriva socioeconòmica occidental, d’aquest procés de retorn als anys anteriors a la segona guerra mundial, confirmant les tesis dels economistes que afirmen que l’estat del benestar ha estat un parèntesi breu de trenta anys. Però l’estat del benestar era fruit d’una convicció política, una certa ordenació de les prioritats, un repartiment determinat del pressupost. Ningú impedeix que aquest repartiment torni, i que la prioritat absoluta dels governs sigui reduir aquestes diferències socials. La disponibilitat de diners pot ser menor, però la capacitat d’ordenar-ne els destins sempre existirà. Tant a la Unió Europea com a Espanya, a Catalunya, o a l’Ajuntament de Barcelona.