La setmana passada vam saber de dues notícies aparentment no relacionades entre elles: el Banc Central Europeu (BCE) tornava a pujar els tipus un 0,25% i els i les científiques confirmaven que havíem superat un altre dels grans límits planetaris. Encara que s’esperava que el BCE no pugés el tipus d’interès després de més d’un any pujant-lo quasi mensualment, Christine Lagarde va defensar la decisió recordant que la inflació segueix per damunt de l’objectiu del BCE. Per una altra banda, per primer cop els i les científiques eren capaces de quantificar els 9 grans límits planetaris establerts pel Model Postdam el 2009. La conclusió és que ja hem superat 6 dels 9 límits. Tot i que la transgressió d’un dels límits no suposa canvis immediats pel planeta, el conjunt d’efectes d’aquestes transgressions suposen una major pressió sobre el planeta i no es pot assegurar fins quan podrem mantenir aquesta pressió sense que resulti en canvis irreversibles per al planeta. Però quina relació tenen aquestes dues notícies?
Durant les últimes dècades, la política fiscal i monetària dels governs i dels bancs centrals ha estat fortament lligada als preus dels combustibles fòssils. A mesura que les nostres economies s’han tornat més dependents d’aquesta font d’energia, també ho han fet les decisions dels governs i dels bancs centrals. De fet, un dels motius inicials pels quals el BCE va decidir augmentar els tipus d’interès va ser per la compra de petroli. Aquest tipus de combustible es compra amb dòlars estatunidencs, per tant, el preu que paguen els països de la UE dependrà del tipus de canvi que s’estableixi entre el dòlar i l’euro. Després de la pandèmia, quan els preus van començar a augmentar arreu dels països del Nord Global principalment, la FED, el banc central dels EUA, va decidir augmentar el tipus d’interès, de manera que el dòlar es va apreciar. Això suposava que es necessitaven més euros per comprar un dòlar, de manera que comprar petroli era més car pels països de la zona euro. En el seu moment, el BCE va decidir augmentar el tipus d’interès, seguint la FED, per tal de no posar més pressió inflacionària en la producció a través del preu del petroli.
A més, la pujada dels tipus d’interès va encaminada a reduir la demanda de dinersi la despesa tant en consum com la inversió i, en conseqüència, disminuir la inflació. Aquesta política té efectes negatius per a la població, especialment per aquelles persones que tenen hipoteques a tipus variables, i contribueix a l’augment de la desigualtat. A la vegada, suposa una pressió addicional per a les finances de l’Administració Pública, ja que dificulta el pagament del seu deute públic. També compromet les polítiques socials futures, quan el govern haurà de fer front a una societat més desigual i a una font de finançament més cara. A més, també compromet l’acció dels governs per fer front a la crisi climàtica. Les transformacions necessàries per a reduir la pressió sobre el planeta requereixen voluntat política i una alta inversió pública. Aquesta es podria aconseguir a través de l’emissió de nou deute públic i/o el sistema impositiu, però ja sabem que cap govern ho farà en un escenari de tipus d’interès elevats i creixent desigualtat social, i menys sota la supervisió d’un BCE obsessionat amb el creixement del PIB i un objectiu de deute públic tan rígid.
L’objectiu del BCE és reduir la inflació, mantenir el deute públic estable respecte del PIB i aconseguir l’ocupació plena. Però no està clar que ho pugui aconseguir abans d’haver superat tots els límits planetaris. La definició d’aquests límits planetaris permet avaluar l’estat del planeta i els seus desequilibris de forma conjunta, com si es tractés d’una analítica completa de la salut del planeta. Aquesta definició exposa com els diferents desequilibris interactuen i poden provocar efectes encara més greus, encara que es desconeix exactament l’abast de les conseqüències de superar cada límit. Globalment, s’han superat 6 dels 9 límits i estem molt a prop de superar també el de l’acidificació dels oceans, mentre que les prediccions del BCE auguren que les economies no recuperaran els nivells d’inflació del 2% fins al 2025, i encara tindria dos objectius pendents: la plena ocupació i mantenir el deute públic dels governs...
La política monetària i fiscal han de treballar coordinades per reduir les desigualtats i reduir la pressió que imposa el nostre model econòmic sobre el planeta. La teoria monetària moderna (MMT per les seves sigles en anglès) ens demostra que l’escassetat dels diners és artificial i creada pels bancs centrals i que tant aquesta com la dependència del creixement econòmic són eleccions polítiques, no necessitats econòmiques. Per tant, com apunten economistes com Jackson Hickel del centre de recerca ICTA-UAB, la política fiscal té capacitat per a operar de manera més equitativa, promocionant els sectors més sostenibles i beneficiant les comunitats marginalitzades. Els bancs centrals poden treballar coordinadament per a complementar la inversió pública que garanteixi una economia que operi dins dels límits planetaris. Els diners poden estar al servei del planeta i el benestar de totes les persones, si nosaltres volem.
Durant les últimes dècades, la política fiscal i monetària dels governs i dels bancs centrals ha estat fortament lligada als preus dels combustibles fòssils. A mesura que les nostres economies s’han tornat més dependents d’aquesta font d’energia, també ho han fet les decisions dels governs i dels bancs centrals. De fet, un dels motius inicials pels quals el BCE va decidir augmentar els tipus d’interès va ser per la compra de petroli. Aquest tipus de combustible es compra amb dòlars estatunidencs, per tant, el preu que paguen els països de la UE dependrà del tipus de canvi que s’estableixi entre el dòlar i l’euro. Després de la pandèmia, quan els preus van començar a augmentar arreu dels països del Nord Global principalment, la FED, el banc central dels EUA, va decidir augmentar el tipus d’interès, de manera que el dòlar es va apreciar. Això suposava que es necessitaven més euros per comprar un dòlar, de manera que comprar petroli era més car pels països de la zona euro. En el seu moment, el BCE va decidir augmentar el tipus d’interès, seguint la FED, per tal de no posar més pressió inflacionària en la producció a través del preu del petroli.
A més, la pujada dels tipus d’interès va encaminada a reduir la demanda de dinersi la despesa tant en consum com la inversió i, en conseqüència, disminuir la inflació. Aquesta política té efectes negatius per a la població, especialment per aquelles persones que tenen hipoteques a tipus variables, i contribueix a l’augment de la desigualtat. A la vegada, suposa una pressió addicional per a les finances de l’Administració Pública, ja que dificulta el pagament del seu deute públic. També compromet les polítiques socials futures, quan el govern haurà de fer front a una societat més desigual i a una font de finançament més cara. A més, també compromet l’acció dels governs per fer front a la crisi climàtica. Les transformacions necessàries per a reduir la pressió sobre el planeta requereixen voluntat política i una alta inversió pública. Aquesta es podria aconseguir a través de l’emissió de nou deute públic i/o el sistema impositiu, però ja sabem que cap govern ho farà en un escenari de tipus d’interès elevats i creixent desigualtat social, i menys sota la supervisió d’un BCE obsessionat amb el creixement del PIB i un objectiu de deute públic tan rígid.
L’objectiu del BCE és reduir la inflació, mantenir el deute públic estable respecte del PIB i aconseguir l’ocupació plena. Però no està clar que ho pugui aconseguir abans d’haver superat tots els límits planetaris. La definició d’aquests límits planetaris permet avaluar l’estat del planeta i els seus desequilibris de forma conjunta, com si es tractés d’una analítica completa de la salut del planeta. Aquesta definició exposa com els diferents desequilibris interactuen i poden provocar efectes encara més greus, encara que es desconeix exactament l’abast de les conseqüències de superar cada límit. Globalment, s’han superat 6 dels 9 límits i estem molt a prop de superar també el de l’acidificació dels oceans, mentre que les prediccions del BCE auguren que les economies no recuperaran els nivells d’inflació del 2% fins al 2025, i encara tindria dos objectius pendents: la plena ocupació i mantenir el deute públic dels governs...
La política monetària i fiscal han de treballar coordinades per reduir les desigualtats i reduir la pressió que imposa el nostre model econòmic sobre el planeta. La teoria monetària moderna (MMT per les seves sigles en anglès) ens demostra que l’escassetat dels diners és artificial i creada pels bancs centrals i que tant aquesta com la dependència del creixement econòmic són eleccions polítiques, no necessitats econòmiques. Per tant, com apunten economistes com Jackson Hickel del centre de recerca ICTA-UAB, la política fiscal té capacitat per a operar de manera més equitativa, promocionant els sectors més sostenibles i beneficiant les comunitats marginalitzades. Els bancs centrals poden treballar coordinadament per a complementar la inversió pública que garanteixi una economia que operi dins dels límits planetaris. Els diners poden estar al servei del planeta i el benestar de totes les persones, si nosaltres volem.