L’orquestra del nostre organisme fa servir diversos llenguatges, com si els diferents grups d’intèrprets parlessin idiomes diferents. D’una banda, les instruccions per a fer els organismes estan escrites en el llenguatge genètic. D’una altra, la informació per a executar les ordres, en el de les proteïnes. Això vol dir que cal un diccionari que relacioni els dos llenguatges i un intèrpret que faci la traducció. Ara s’ha trobat la raó per la qual aquest diccionari no tradueix més paraules: perquè el traductor no en distingeix més. Com és això? Anem a pams.

El color dels nostres ulls, el to de la nostra pell, bona part del nostre metabolisme i tantíssima altra informació està escrita en els gens. Podríem dir que els gens són "frases" escrites en "paraules" de tres "lletres", i que les lletres són preses d’un alfabet que, en total, té quatre "lletres" diferents (ACGT). Totes aquestes "frases" (gens) són arxivades dins les nostres cèl·lules en una enorme molècula molt efectiva per a l’emmagatzematge.
Els nostres músculs que s’estiren i s’arronsen, les instruccions nervioses, endocrines, reguladores i tantíssimes altres funcions tenen lloc perquè intervenen les molècules "executives". Són les proteïnes; molt més versàtils, lleugeres i diverses que les que emmagatzemen la informació. Podríem comparar el llenguatge de les proteïnes a "frases" en japonès, on els "ideogrames" serien els aminoàcids.

Tots els éssers vius compartim el mateix diccionari i intèrpret que tradueix la informació genètica (les "frases" escrites en "paraules" de tres "lletres") en proteïnes (el llenguatge dels "ideogrames"). El diccionari és el codi genètic i l’intèrpret, l’ARN (l‘àcid ribonucleic). Segons la «paraula» de tres «lletres» que llegeix l’intèrpret (ARN de transferència) col·loca un aminoàcid (ideograma) o un altre. I així, aminoàcid a aminoàcid, es farà una proteïna o una altra, seguint un mecanisme de traducció establert fa uns tres mil milions d’anys.

Ara bé, el nombre d’"ideogrames"» que trobem al diccionari és només de vint. I això és estrany, perquè n’hi podria haver fins a seixanta-quatre: amb un alfabet de quatre lletres diferents podríem formar seixanta-quatre paraules de tres lletres [ja que en cada un dels espais per a lletra podríem posar-ne cada una de les quatre, i quatre al cub (4x4x4) és 64]. Aleshores, perquè només codifica per vint aminoàcids si en realitat en fem servir més? Aquesta pregunta se la feien els biòlegs moleculars fa molt de temps i la resposta l’han trobada els investigadors a Barcelona.

La limitació ve donada per l’espai on té lloc la traducció. Aquest espai imposa que el traductor, la molècula d’ARN de transferència, tingui forma d’escaire (d’"ela"). I aquesta forma accepta molt poc marge de variació. Com en cas dels ideogrames, que només poden tenir un número determinat de formes diferents. Si hi hagués més variació, la diferència seria escassa i el traductor podria no reconèixer-la. Es generaria confusió, cosa que provocaria errors en la fidelitat de la traducció. I els errors en segons quines molècules, imaginem-nos les de la respiració, per exemple, serien catastròfics, farien individus inviables, sense futur.

Ens aniria molt bé que els ARN de transferència poguessin codificar per més de vint aminoàcids, ja que, en realitat, en necessitem més. [Val a dir que els vint aminoàcids que es descodifiquen pel codi genètic són els més comuns a les proteïnes.] Aquests altres aminoàcids els hem d’aconseguir per vies bioquímiques més complexes, no són desxifrats del codi. Però aquesta ja és tota una altra història.