Explica el romanès Mircea Cărtărescu, un dels millors escriptors del món, a qui vaig tenir el goig d’entrevistar aquest dilluns al Més 324 de TV3, de resultes de l’edició d’una selecció dels seus dietaris que escriu des dels 17 anys Dietaris 1990-2017. Una tria que ha traduït Xavier Montoliu, i editat Lleonard Muntaner i amb pròleg de Sam Abrams, que "un llibre no es pren sol, sinó juntament amb la ment que el recorre". Ho escriu en aquest dietari que, de fet, és com l’arbre del qual va sortir la seva obra monumental. En català Lleonard Muntaner també hi té editat un recull de poemes Res, i un de relats Per què estimem les dones; i a Periscopi i en traducció d’Antònia Escandell hi tenim Solenoide i la trilogia Encegador.
Per ser que diu que escriu dues hores al dia, i que no aixeca el bolígraf del paper ni rectifica el que escriu, déu-n'hi-do. Inabastable. El 31 d’agost del 2002 diu al seu dietari sobre Encegador, que "no és una història és un mapa. No és dinàmica, sinó estàtica i simbòlica. Tot i això, per recórrer-la no pot faltar-hi dinamisme: si bé és estàtica, provoca el dinamisme de la ment que el recorre. Sense l’esforç ni la mobilitat extrema de la lectura, Encegador no es desfà, resta un cabdell arrugat de possibilitats. Perquè un llibre no es pren sol, sinó juntament amb la ment que el recorre".
Cărtărescu també va ser a Barcelona l’Octubre del 2017 i va demanar que s’aturés la promoció d’un dels seus llibres perquè ja veia que en aquell fregat de mobilització ciutadana i policial no tindria ni ressó, ni sentit. Mesos abans, al febrer ja havia sopat amb Carles Puigdemont i amb Marcela Topor, filòloga de Vaslui, parella presidencial que troba "molt simpàtics", després d’haver visitat la Sagrada Família i la Fundació Tàpies, i confessa que Barcelona li agrada molt. La seva estada no genera aquelles cues de fans del Boss quan canta al Cap i casal, encara que siguem damunt de Sant Jordi, però el seu ressò creix com el nombre de lectors.
En aquest fragment de dietari, no sé si perquè som en mig d’aquest clima electoral, també em semblava trobar senyals. Tot això del dinamisme, simbolisme, i recorregut. Tots els candidats s’abonen a buscar un expedient de líder i de propostes que sacsegin el país. La setmana m’ha permès recuperar el fil d’una altra obra monumental, la de Josep Pla ara que el gran narrador català del segle XX, a la quarta ha anat la vençuda, ja té biografia. I no qualsevol. És el cor furtiu de Xavier Pla que durant deu anys ha accedit a documentació inèdita, i ha parlat amb testimonis que trenquen també més de quatre tòpics, i que certifiquen els múltiples fils del cabdell de la vida de Pla, aquest vencedor vençut.
Agafeu-lo per allà on vulgueu que l’estructura d’Un cor furtiu us farà capbussar en milers d’episodis que s’obren i tanquen sense necessitat d’una lectura lineal. Passeu de la relació de Pla i Francesc Pujols, a la roba dels altres, al Pla agent a Marsella i París, o al servei dels aliats, al del contraban a bord del Mestral, el seguiment de les obres completes, i totes les històries sentimentals de la seva vida, just a vagabond, l’alcohol i el periodisme, i Llofriu i el Mas Pla.
Dos gegants de les lletres, i que es miren i escriuen sobre si mateixos per explicar el món, el seu i el nostre. Ara que les parades de llibres tornaran a ocupar la centralitat de pobles i carrers, quants d’aquests també explicaran a través de les vides dels autors, les nostres vides. També les nostres es mouen entre l’estàtic, el dinàmic, i s’agafen als símbols. Llibres i política, que acaben sent representació i projecció de vides i futur.