La Woahida i l’Eitan de Tots ocells, aquesta joia teatral que va escriure fa set anys Wajdi Mouawad, i que sembla escrita abans-d'ahir perquè La Perla 29 i la direcció de l’Oriol Broggi l’acabin de brodar. De fet, Mouawad i La Perla van de bracet, perquè amb Incendis ja van fer camí junts.
I després tot el que ens ha arribat de Mouawad, ja sigui Litoral, ja sigui el Seuls que ell mateix interpretava al Teatre Lliure, ja siguin els seus llibres que en català ha editat Periscopi: Ànima, La sang de les promeses, i ara el text de Tots ocells ens han descobert aquesta mirada que creua la ferida, i el dolor, per anar fins als orígens, que ens parla d’identitat i de la seva complexitat, d’amor i trencament, de cultura o ideologia.
Guillem Balart i Míriam Moukhles fan els papers d’Eitan, un jove alemany de família jueva, i de Woahida, una jove palestina amb qui coincideix a la biblioteca de Nova York, i de qui s’enamora a primer cop d’ull. Joan Carreras i Clara Segura fan el paper de pare i mare d’ell i Xavier Boada i Marissa Josa són els avis, Xavier Ruano és savi antic i rabí i Màrcia Cisteró, una soldat israeliana. Aquests són els personatges d’un text que ens remet a l’actualitat de la guerra a Israel, a Gaza, al Líban, amb una reflexió de fons: fins a quin punt una generació ha de carregar amb els traumes de l’anterior.
Durant la impactant escena del sopar familiar que hi ha a l’obra, Eitan diu als seus parents que no hi ha transmissió del dolor. Ell que s’ha dedicat a estudiar el cos humà i els 46 cromosomes que ens determinen com som, diu que les generacions no carreguen biològicament els traumes de les anteriors. El codi genètic no s’altera perquè l’avi de l’Eitan enfilés el camí del forn crematori (i se’n salvés a última hora). Potser aquesta és la clau, si cada vegada hem de començar de zero, però altres elements que hem anat construint, la cultura, història, ideologia i tradició, ens acaben fent repetir errors. Per això insistim en odis i brutalitats? Si no són en l’ADN, què és el que ens acaba dotant d'identitat?
Preguntes que llença Moauwad i que recull l’espectador. El dia que hi vaig anar a la platea hi havia l’Emma Vilarasau, a punt d’estrenar Un matrimoni de Boston, 19 anys després que ho fes amb Anna Lizaran i amb Marta Marco. que repeteix. Gaudia de la interpretació de Clara Segura, amb qui comparteix l’èxit cinematogràfic de Casa en flames. L’endemà vaig anar a veure El 47, i de nou Clara Segura ens regalava una altra mostra de la seva capacitat interpretativa. Pensava en el seu ADN, i en el de tota aquesta rècula brillant de professionals que des del teatre, el cine, les sèries o la música, dansa, pintura i literatura, ens ajuden a entendre el món, a entendre’ns una mica més.