Aquest 20 de juliol fa exactament sis mesos de l'Inauguration Day, el dia que Donald Trump va ser investit 47è president dels EUA. Sembla més temps. El contingut, l’abast i la velocitat de les reformes que ha volgut impulsar l'inquilí de la Casa Blanca han deixat el món desconcertat, talment un terratrèmol. Fins i tot, si fem l'esforç de no tenir en compte les ocurrències, contradiccions i els políticament incorrectes posts a Truth Social, des del dia 1, Trump ha signat accions executives que semblen competir per veure quina aixeca més polseguera. Tot això tenint la majoria a les dues Cambres Legislatives, i per tant facilitats per aprovar legislació. Trump però, vol tots els mèrits per a ell, i legisla a cop de decret. Els primers 100 dies de mandat Trump ha gairebé triplicat les accions executives del president que fins ara liderava aquest rànquing, Harry S. Truman, i queda a moltíssima distància dels altres.

Pura megalomania. Moltes d'aquestes mesures responen més a una manifesta voluntat de deixar un llegat que amb la possibilitat real de canviar dinàmiques que el seu propi país ha impulsat durant dècades. Els aranzels, el tancament de fronteres, la tornada als combustibles fòssils, l'eliminació de les polítiques de diversitat, la clausura de l'agència de cooperació USAID, les amenaces a les universitats... a més de ser molt polèmiques, els seus opositors les consideren un abús de poder, contràries als principis fundacionals dels EUA, i fins i tot il·legals. Trump però, nega la major. Ell se sent legitimat, la gent el va votar per prendre decisions. Aquesta mentalitat pretenia justificar sense embuts el seu assessor de seguretat nacional Stephen Miller: "Que un simple jutge de Boston pugui aturar les decisions del president, és una afronta a la democràcia". Doncs bé, de moment se'n va sortint, el Tribunal Suprem amb una supermajoria conservadora, va donant-li la raó en pràcticament tot...

Fins i tot, a vegades, sembla que qui s’anteposa més en el seu camí, són membres del seu propi partit. En la finalment aprovada Big Beautiful Bill que consolida una gran retallada de despesa social i de les estructures d'estat, els que han posat en perill la seva aprovació fins al darrer minut, han estat un grapat de republicans. També és la llei que ha provocat el divorci definitiu amb Elon Musk, i que ha suposat que el bilionari hagi anunciat -prèvia enquesta a la seva xarxa X-, la creació del Partit Americà. Un partit que vol encara retallar més la despesa pública, sense tocar els contractes milionaris de SpaceX, clar...

El balanç d'aquests sis mesos podria ser doncs un Trump que avança la seva agenda a cop de decret, compta amb majoria a les dues Cambres legislatives per aprovar lleis, i gaudeix d'un Tribunal Suprem al seu servei. Què en queda de la famosa separació de poders? La societat civil s’ha activat per plantar cara. Democracy Forward lidera la litigació estratègica contra les mesures il·legals, i el passat 14 de juny el moviment No Kings va aconseguir convocar centenars de milers de persones en diverses ciutats dels EUA cridant eslògans com “No Thrones, No Crowns, No Kings” en un clar rebuig a les reformes i l'estil messiànic de Trump.

Però l’elefant a l'habitació és, quina oposició fa el Partit Demòcrata? Trump no va guanyar per una allau, però Kamala Harris està desapareguda, i a Biden diagnosticat de càncer, també. Qui es posa a les espatlles la responsabilitat de liderar l'oposició? Gavin Newsom, governador de Califòrnia va tenir el seu moment. Arran de l'ordre de Trump de desplegament de la Guàrdia Nacional sense el consentiment de Newsom pels suposats incidents relacionats amb la immigració Il·legal, va esclatar el xoc. Trump va animar la detenció de Newsom, i aquest de denunciar-lo per prendre una decisió il·legal. Alguns ja veien en Newsom el líder que necessiten els dems abans, ara, encara més.

Per cert, la mateixa amenaça que Trump va llençar al recentment elegit candidat demòcrata a l'alcaldia de Nova York, Zohran Mamdani quan aquest va dir que no permetria als agents federals sortir a la caça d'il·legals si esdevenia alcalde. Un president que amenaça de tancar a la presó alcaldes i governadors si no fan el que ell diu? Tampoc és tan original, però fins fa poc era exclusiva de règims poc democràtics... Els analistes creuen que el Partit Demòcrata encara no ha reaccionat per diversos motius. Falta molt per a les presidencials de 2028, esperen a contraatacar quan en faci una de realment grossa, acumulen arguments... però també per què no tenen decidida l'estratègia.

L'èxit de Mamdani ha reprès el debat intern al Partit Demòcrata. Mamdani sembla donar la raó als que argumenten que cal lluitar contra el trumpisme mitjançant candidats/es més a l'esquerra, més combatius/ves i que puguin atreure l'electorat més jove. De fet, molt joves a les darreres presidencials deien no observar diferències entre els dos partits tradicionals, i es van abstenir. Després molts s’han penedit conscients que la seva abstenció ha ajudat Trump. Els líders demòcrates al Congrés, tots dos de Nova York, el Senador Schumer i el Representant Jeffries no li van donar suport a les primàries. I els grans donants tampoc. Però Mandami va guanyar.

L'establishment demòcrata alerta que es perdran molts vots al centre, i sense aquests no es pot guanyar diuen. Rahm Emanuel, l'exalcalde de Chicago i cap de gabinet d’Obama, està emergint com a presidenciable en aquest espai, i comença a buscar el cos a cos amb Trump. Probablement en un país tan gran i divers com els EUA la fórmula “one size fits all” no és factible, i l'aposta serà districte a districte de cara a les midterm del 2026. Però a les presidencials de 2028 caldrà triar un/a candidat/a i jugar-se-la.

La “wake up call” ja no pot esperar. Trump podrà no aconseguir tots els seus objectius, però el que segur que farà és continuar erosionant la democràcia. Una malaltia lamentablement contagiosa. L'extrema dreta global vol emular Trump. Sense Trump, Netanyahu potser no hauria atacat Iran, Vox no verbalitzaria l'expulsió de vuit milions d'immigrants, Milei no atacaria tan virulentament la justícia del seu país, o Orbán no hauria intentat prohibir la Pride de Budapest... Amb Trump al despatx oval és més fàcil que emuladors seus arribin al poder a altres països i siguin més agosarats. Diversos estudis recents demostren que ens anem acostumant a la regressió democràtica. Probablement veurem perillar les alternances pacífiques de poder, la justícia independent, els parlaments sobirans, i la premsa independent. Pensem restar de mans plegades?

La democràcia global necessita que el Partit Demòcrata dels EUA reaccioni, i ràpid. Que els seus líders aglutinin suports i guanyin el 2026 i el 2028, que donin suport a candidats/es europeus que combatin l'extrema dreta a casa nostra, i no es dobleguin als desitjos de Trump, exactament al contrari del que està fent el secretari general de l’OTAN Mark Rutte.

Alex Garland, va rodar el 2024 Civil War, una distopia on l'ascens d'un president populista acabava provocant un enfrontament civil als EUA i la secessió d'alguns estats. I si no era només una ficció, sinó una premonició? Segons l'enquesta de juny de YouGov hi ha més americans que creuen pot haver-hi una guerra civil al seu país la pròxima dècada que els que no ho creuen... “Speak Up, stay cool” diu un eslògan demòcrata, “But wake up soon” afegiria!