Allò que fa més incompatibles ERC i Junts no són les diferències ideològiques en l’eix esquerra-dreta, que hi són, ni l’animadversió mútua entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que també hi és, ni les factures pendents del procés que tothom coneix. L’autèntica fractura entre els dos espais polítics, la falla terrestre que parteix la roca en dos, és que Junts és una força especialitzada en el rovell de l’ou de la nació, i en canvi ERC és un partit obsessionat des de fa anys amb les zones de frontera. Per ser competitiu electoralment, Junts en té prou de tirar la xarxa en els caladors de sempre: públic familiarment catalanoparlant, de tradició nacionalista, tevetresí. En té la patent des de 1980. ERC juga un altre joc. Amb més o menys èxit segons el moment, s’autoimposa ser competitiva a les àrees metropolitanes del país, barris i ciutats on la patent és del PSC.

Una de les derivades d’aquests posicionaments és que Junts no té cap necessitat de fer seva la complexitat del país. En té prou de complir les expectatives dels que “ja són” i es pot permetre el luxe d’ignorar “els que encara no són” (en aquest punt no s’assembla gens a Convergència, per cert). Això fa que els seus posicionaments tendeixin a semblar més coherents, més patriòtics, més de casa. S’adreça a un públic molt homogeni. ERC s’ho posa més difícil a ella mateixa. És un partit de la nació vella que no vol deixar de ser-ho, però que al mateix temps vol entendre i representar la nova, també. Tasca hercúlia i arriscada, que li provoca contradiccions visibles i un risc permanent d’error. Relliscar és més fàcil com menys amable és el camí.

Mirat des del rovell de la nació, que és des d’on escriu el sotasignat, Gabriel Rufián és el dirigent d’ERC que més rellisca. Pràcticament no fa ús del dret de parlar en català al Congrés, diu “este país” referint-se a Espanya, un dia posa Maruja Torres (agressivament antiindependentista) d’exemple contra la dreta, l’altre va al programa de Jordi Évole i una mica més i acaba demanant perdó pel procés... El pic ha estat la incomprensible intervenció en defensa de Patxi López, l’home que va arribar a lehendakari gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale i amb els vots del PP. Una ganivetada a l’estómac de qualsevol independentista amb una mica de memòria històrica. El portaveu d’ERC a Madrid porta tan al límit el seu paper de frontera electoral amb l’esquerra espanyola que, de vegades, en comptes de disparar cap a fora sembla que ho faci cap a dins.

Paradoxalment i al mateix temps, Rufián fa un gran servei a l’independentisme. La seva popularitat i el seu èxit a les xarxes –atenció al fenomen, és impressionant– permeten mantenir almenys un dirigent del moviment –l’únic, ara mateix– connectat amb la Catalunya metropolitana a través de les televisions espanyoles i, sobretot, amb els joves a través de TikTok i YouTube. Amb Puigdemont parlant només per al pinyol i dient que PP i PSOE són el mateix, i amb Junqueras inhabilitat i desnortat, Rufián és l’únic polític independentista que pot anar a unes eleccions presentant-se com el vot útil antifeixista –perquè d’això aniran les pròximes eleccions– arribant a tota mena de públics. Si, a més, fos capaç de deixar d’ofendre innecessàriament els independentistes de sempre, podria arribar a ser fins i tot un gran candidat a la presidència de la Generalitat. Un candidat per sumar la nació vella i la nova.