L’última enquesta del CEO ens ha sacsejat: fins a un 18% dels diputats al Parlament podrien ser d’extrema dreta si es votés avui (si som generosos i no hi comptem els diputats del PP). Una dada que fa uns anys ens hauria semblat impensable i que ara, lamentablement, sembla plausible. Davant d’aquest monstre que tenim a les portes, ja no podem continuar mirant cap a una altra banda. La bèstia ha crescut, alimentada per la impotència de les nostres democràcies i la complicitat d’uns mitjans que han donat veu i plataforma a qui no busca res més que humiliar, assenyalar i dividir.
Però no és un fenomen exclusiu de casa nostra. La mateixa onada recorre el món: Trump als Estats Units, Meloni a Itàlia, Vox a Espanya, Le Pen a França, Orbán a Hongria… La frustració de societats desposseïdes pel neoliberalisme, que han vist com la política es convertia en un teatre buit, ha trobat sortida en aquestes forces que ofereixen solucions fàcils i falses a problemes reals.
La desconnexió entre la política institucional i la gent és tan profunda que avui els mítings són meres posades en escena sense cap fervor popular. El debat públic és segrestat per influenciadors i canals de Telegram que escampen barbaritats sense oposició. El periodisme, tanmateix, tampoc és innocent: ha legitimat discursos feixistes, ha fet d’altaveu dels portaveus de la por i el ressentiment, perquè la batalla pels clics és despietada.
No obstant això, la història ens demostra que el feixisme pot ser derrotat quan el poble s’hi enfronta amb determinació. Fa just 89 anys, el 19 de juliol de 1936, la mobilització popular a Catalunya va aturar el cop d’estat feixista: els veïns autoorganitzats van derrotar els militars a Barcelona i els van expulsar del país. Aquell mateix any, al cor de l’East End de Londres, a l’anomenada batalla de Cable Street, 100.000 persones van sortir al carrer al crit de “They shall not pass!” per impedir que les camises negres de la Unió Britànica de Feixistes de Mosley desfilessin impunement pels seus carrers.
Aquella lliçó continua vigent: el feixisme no s’atura sol. Es combat, es desemmascara, es deslegitima i es derrota. No podem delegar-ho només a la política institucional ni a uns mitjans massa sovint submisos. És a les nostres mans, als carrers i a les urnes, evitar que es normalitzi la deshumanització, la violència i el menyspreu als drets més bàsics.
Ara que el monstre ens mira directament als ulls, cal que recordem que no és invencible. Però només si volem.