Podria ser Catalunya un país molt millor del que és? La resposta és òbvia: sí, podria. Podria Catalunya viure en un context de democràcia, justícia, prosperitat i benestar molt més elevat? Sens dubte: és perfectament possible. Encara plantejo una pregunta més. Podria Espanya ser el nom d’una societat més democràtica, justa, pròspera i cohesionada? També hi coincideixo: sí.
Aleshores, per què Catalunya viu instal·lada en el malestar, dedicant tantes energies col·lectives a defensar-se —una vegada més— del mateix de sempre? La llengua catalana no serà reconeguda a Europa perquè el Partit Popular europeu no ho vol. El finançament no serà singular ni just perquè el PP i Vox, mig PSOE i una part significativa dels Comuns no ho permetran. L’amnistia només arribarà quan els amnistiats hagin estat del tot expulsats del tauler polític. Rodalies continuarà fent patir els usuaris mitja vida. I, mentrestant, per què Espanya continua sent un laberint on la brutícia política puja tan amunt que acaba enfosquint la visió i la comprensió dels fets?
El cas Montoro (presumpte) és especialment revelador perquè il·lumina la profunditat del problema. Hi ha moltes formes de corrupció, però la que més afecta els catalans és la d’estar sotmesos, per imperatiu autoritari, a un Estat on la corrupció no és un accident, sinó un pilar estructural. Està directament vinculada al privilegi privat d’uns quants que s’han apropiat del sistema. No és una patologia recent. Va arrelar en l’Estat absolutista, es consolida en l’Estat liberal, s’expandeix durant el franquisme i no ha estat corregida pel règim monàrquic democràtic.
El cas Montoro ho fa evident. Entenguem-ho: una gran part de l’aparell estatal, especialment el que opera des de Madrid, actua al servei d’interessos privats —la majoria, també establerts a Madrid. Em pregunto: quantes centenes de persones han col·laborat, per acció o omissió, en aquesta corruptela? La connexió de Montoro amb els sectors del gas, modificant lleis a canvi de comissions, és única; no em costa sospitar que hi ha rèpliques similars en altres ministeris i institucions estatals.
Pot semblar increïble, però a Madrid la idea d’interès general és sovint una façana retòrica. Pot sonar exagerat, però Madrid, políticament, és un espai dominat pel cinisme. "¿Qué hay de lo mío?, ¿Qué me das tú a cambio?, Tengo un amigo en..." són expressions habituals en la rebotiga del poder. Aznar va popularitzar allò de "quien pueda hacer que haga", però es va deixar mitja frase: "especialmente contra los catalanes, lo demás no cuenta". Aznar va nomenar Montoro, però com si res. És un home d’estat, com Felipe González, i els homes d’estat (autoritari) se’ls atribueix una impunitat que cap llei avala.
Montoro ha ocupat llocs clau a Hisenda durant més de trenta anys. Va ser ministre d’Hisenda i Administracions Públiques entre 2011 i 2018. Va convertir la crisi financera del 2008 en una ofensiva contra la inversió pública. Va intervenir, a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), l’autonomia de Catalunya. I mentre s’enriquia, dirigia polítiques de malestar contra els catalans.
Vaig ser conseller del Govern de Catalunya durant els anys en què Montoro liderava Hisenda. Mai no vaig entendre per què el nostre govern es va mostrar tan complaent amb l’austeritat dictada pel govern central, però si vaig poder copsar el sofriment que les seves polítiques van provocar a molta gent, de manera particular a institucions culturals i a creadors del país. Sempre em va incomodar el seu to fanfarró i paternalista, però com ens passa sovint als catalans, mai no vaig sospitar el grau de cinisme necessari per retallar per una banda i estendre la mà per l’altra.
No confio especialment en la cúpula judicial, però espero que algun dia els jutges determinin què es va embutxacar el senyor Montoro i el seu entorn, començant pel seu partit. Tanmateix, sé que ningú no li farà pagar el dany que les seves polítiques autoritàries van causar a milions de catalans (i també d’espanyols). Com ningú no jutjarà els danys que altres membres del seu partit van provocar amb l’Operació Catalunya, ni als afectats directament ni al conjunt del poble català.
Pregunto: el Tribunal de Comptes denunciarà Montoro per haver perjudicat tots els espanyols, i en especial els catalans, canviant lleis i acceptant diners per afavorir interessos privats? Si això no és tràfic d’influències, què ho és? Si això no és malversació, què ho és? I la utilització d’informació reservada dels serveis d’Hisenda contra empreses i persones? És corrupció doble: omplir-se la butxaca i malmetre la vida dels altres. Sabem si el seu ministeri va tenir vincles amb l’Operació (contra) Catalunya?
I Rajoy, l’home que mai no veu res i mai no hi és, se’n sortirà una altra vegada? El seu mèrit és clar: és alt funcionari de l’Estat. Amb bons tentacles judicials i patró d’una societat limitada que controla el poder de l’estat des de dins. Una de les característiques més punyents de l’Estat espanyol és la impunitat amb què viuen persones com les citades.
Sí, Catalunya podria ser un país millor. Sens dubte. Però per avançar, cal tenir clar quin Estat ens convé, i posar tots els ous al mateix paner per aconseguir-lo. Per què s’ha deixat de reclamar la República catalana? Per què s’ha deixat de desemmascarar el problema principal? Per què s’ha deixat de parlar de l’estat propi? Si no es comunica una idea de país capaç de generar il·lusió, com es pretén que la ciutadania no caigui en el parany del populisme? Els demòcrates, els catalanistes, no hauríem de revisar els objectius, les formes i el llenguatge?
És evident que els catalans podríem viure en un dels millors països del món, i que podríem mantenir una relació modèlica amb un Estat espanyol fundat sobre nous principis polítics i morals. Però això només serà possible si Catalunya articula una nova manera d’oposar-s’hi: centrada en el problema de fons, unida, eficaç. El que és segur és que, sense un estat com cal, i assumint la fal·làcia populista que tots els polítics són iguals, no ens en sortirem. El populisme està penetrant a Catalunya, i la catalanofòbia torna a emergir amb una impunitat inquietant.
I els catalans, mentrestant, sembla que ens resistim a ordenar els arguments i a unir les forces. El que sí que sé és que, d’Onze de Setembre a Onze de Setembre, continuarem atrapats a la mateixa casella: sotmesos a un estat corromput i privatitzat, en mans d’uns pocs que l’utilitzen per als seus interessos i no per al bé comú. I que, a més, mantenen el poder podrit utilitzant Catalunya com a boc expiatori. Perquè, en definitiva, d’això va la catalanofòbia.