El Cas Montoro i el Cas Torre Pacheco tenen alguna cosa a veure? Hi haurà qui pensarà que són realitats força diferents. Per un costat, un presumpte cas de corrupció d’un antic ministre del Partit Popular que hauria afavorit empreses, que hauria generat ingressos irregulars per a ell i per a altres persones col·laboradores, que hauria servit per actuar irregularment en disputes polítiques... Per un altre costat, un cas de tensió i violència relacionat amb l’extrema dreta, els processos migratoris... 

Però hi ha elements que ens poden fer veure els dos casos com a dues cares d’una mateixa moneda. Cristóbal Montoro, sent ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, l’any 2014, va ser preguntat en una roda de premsa per un informe de Càritas dedicat a l’impacte de les polítiques d’austeritat i de reforma estructural a diferents països d’Europa. La resposta del ministre Montoro va semblar voler desprestigiar i llevar importància a un informe amb dades molt greus. Càritas assenyalava que a Espanya el risc de pobresa monetària infantil era del 29,9% mentre que la mitjana europea era del  21,4%.  La lectura de la seva resposta és molt il·lustrativa: marejar la perdiu, confusió, mentides i només voler parlar de què l’economia espanyola estava anant bé i superant la crisi.

Montoro, mentre negava la realitat existent d’una pobresa que afectava una part important de la població, estaria practicant la corrupció que ara estem coneixent. Les seves polítiques, més enllà del que digués, no van tenir com a objectiu actuar decididament contra la pobresa. Uns anys després, el president Mariano Rajoy en el moment de fer balanç de l’any 2017 va arribar a dir: “Quiero decirles también que esa recuperación económica se está trasladando ya a la gente, incluso a las personas más desfavorecidas. A medida que avanza la creación de empleo, va disminuyendo cada vez más el porcentaje de personas en riesgo de pobreza o exclusión social”. Des del compte de Mariano Rajoy piulaven les paraules del president amb l’etiqueta #EspañaLograLaRecuperación. 

Allò que deia Rajoy tampoc era veritat; com en el cas del seu ministre, tots dos volien confondre la ciutadania. La taxa de risc de pobresa no s’havia reduït, la població amb baixos ingressos havia augmentat en els últims anys: d’un 19,8% el 2008 fins a un 22,3% el 2016. També es podia observar que la taxa de pobresa en el treball no havia deixat de créixer en els darreres anys, especialment des de 2014.

Aquesta negació de la realitat, que avui podem continuar veient en aquest àmbit o en d’altres com el de l’emergència climàtica, es podria considerar una altra forma de corrupció del que hauria de ser la manera de fer d’un governant en una societat que es vol democràtica. Aquesta negació de la realitat i les polítiques que sí que van aplicar des del seu govern no van contribuir a la lluita contra la pobresa, contra els efectes de la crisi econòmica d’aquells anys, contra els desnonaments que afectaven tantes persones en aquell moment... La mancança de polítiques públiques de Montoro, i del govern Rajoy, per fer front a la pobresa -que segons ells no existia tal com apareixia a les dades que ja teníem- és causa dels malestars d’avui.   

I els malestars d’avui, especialment els socioeconòmics, són terreny que l’extrema dreta (però no només) intenta aprofitar per créixer. El que hem vist a Torre Pacheco n’és una bona mostra. Els aldarulls que hi ha qui vol vincular amb les persones emigrants no sorgeixen en els barris de classe alta on la gent de classe alta conviu amb el seu servei d’origen estranger, per exemple. Allà no hi va l’extrema dreta a generar conflictes. L’extrema dreta tampoc va als llocs de treball on persones emigrants, o no, treballen precàriament. L’extrema dreta va als barris populars, a les localitats amb menys recursos, amb més malestars, on conviuen persones de diferents orígens molt condicionades per aquesta falta de recursos. Persones emigrants s’han convertit en el boc expiatori que vol definir l’extrema dreta (i també projectes que no s’ho consideren) per responsabilitzar-les de bona part dels mals existents i créixer políticament. I persones que no necessàriament comparteixen els projectes d’extrema dreta poden aproximar-s’hi.

Unes polítiques públiques que garantissin les necessitats humanes, més enllà del nostre origen, serien clau per reduir la probabilitat d’aquestes tensions. Mentre fem polítiques que afavoreixen les classes benestants i no les populars, mentre la corrupció ens fa perdre milions de recursos públics, hi ha qui no perd l’ocasió de voler responsabilitzar emigrants dels nostres mals i aprofitar-se’n.