Giles Tremlett va ser corresponsal de The Guardian a Madrid i s’hi va quedar. Enamorat de la història, llicenciat en Antropologia per la Universitat d’Oxford, va escriure les biografies d'Isabel la Catòlica i Caterina d’Aragó —filla seva i dona del rei anglès Enric VIII, que la va repudiar. Col·laborador habitual de diversos mitjans, entre ells The Economist, és un hispanista reconegut. Ara presenta la biografia Franco. El dictador que moldeó un país (Debate). Hi conversem abans de l’acte de presentació del llibre a Barcelona.  

En què és diferent aquesta biografia a d’altres que han aparegut recentment sobre el personatge?
No diré que aquest llibre és millor… Tinc un gran respecte per personalitats com Paul Preston, que és amic, o per Julián Casanova, gran historiador. Jo només puc dir el que faig jo. He intentat entendre el personatge, fent un exercici d’empatia, que no vol dir simpatia. He volgut penetrar en la vida interior de Franco, cosa que és molt frustrant perquè no és molt rica, i ubicar-lo en la història d’Espanya perquè no apareix del no-res. 

I a quina conclusió ha arribat? 
Crec que és un exemple de la síndrome postimperial, d’una Espanya que a partir d’inicis del segle XIX perd la seva rellevància imperial i que amb el desastre del 1898 entra en una crisi d’identitat que té la seva lògica. És fruit del sentiment de pèrdua de l'imperi espanyol. Un fenomen que es pot entendre per un britànic perquè nosaltres encara ho estem vivint... Hem de pensar que Franco és del Ferrol, d’on surten els vaixells cap a Cuba amb els pares d’amics seus, alguns dels quals seran després ministres.

Ell volia ser mariner.
Sí, ve d’una família de marins. Molts dels seus foren intendents de l’Armada, en una estructura molt endogàmica. És tot un món. 

La Guerra Freda va ser un factor determinant de la seva supervivència com a dictador després del 1945. Però trenta anys més vol dir sobreviure al seu propi món. Per què Franco va governar gairebé quaranta anys dècades i va morir al llit?  
El seu règim va començar amb una violència terrible. Els anys de la postguerra, quan continuen els afusellaments, generen un pòsit de por que dura molt i contribueix a consolidar la dictadura. D’altra banda, hem de recordar que té suport social. És impossible de mesurar, però hi ha una part important del país que dona suport a la insurrecció militar, que té por al comunisme, a l’anarquisme, a l’anticlericalisme. Després, els anys del poder li permeten modelar la mentalitat de molta gent. Pensem en el control dels mitjans. No hi ha una obertura en la premsa fins al 1966. La legislació sobre els mitjans és totalitària fins aleshores, el que vol dir un control total de la narrativa, com també del sistema educatiu. 

Incideix molt en la relació amb el seu pare, Nicolás Franco. Dona a entendre que el pare pertanyia a la maçoneria.
No puc assegurar-ho, però seria bastant lògic que ho hagués estat pel seu perfil de militar liberal. 

"Franco mai va perdonar el seu pare que humiliés la seva dona i l'abandonés"

No tenien bona relació.
En absolut. Franco mai va perdonar al pare, un home de caràcter molt difícil, que humiliés la seva mare, a la qual va abandonar per anar a viure a Madrid amb una altra dona. Es va dir que s’havien casat en una cerimònia civil. La mare va morir els anys 30, abans de la guerra. A més, Nicolás era un pare que mai es va sentir impressionat pel fill. La casa familiar no deixava de ser una representació en petit de les dues Espanyes. 

I què va ser de la segona dona del pare?
Agustina Aldana, una mestra. La van menystenir. Franco no va voler saber-ne res d’ella.  

Fins a quin punt el fet que el dictador morís al llit explica l’Espanya d’ara?
És difícil de dir. L’Espanya que jo vaig conèixer, els anys vuitanta, em feia la sensació d’un país on el franquisme mai havia existit. Crec que hi va haver una ruptura amb el que havia estat la dictadura. Al final, el franquisme, més que un projecte, era un sistema de control social. No és com Mussolini, que tenia una idea sobre el futur. Franco, de fet, era un reaccionari que volia controlar la societat.   

Entra en molts detalls sobre els anys finals de la dictadura, quan l’entorn familiar de Franco conspira perquè el successor no sigui el designat, Joan Carles de Borbó, sinó Alfons de Borbó, cosí seu i casat amb la neta del dictador.
Sí, no aconsegueixen fer canviar la decisió de Franco. Però Joan Carles de Borbó va ser molt llest. Quan Franco és ingressat per primer cop, el 1974, no se separa del llit. “Que bon noi és!”, arribarà a dir Vicente Gil, el metge del dictador, un vell falangista. 

Explica algunes escenes surrealistes entorn Gil.
Sí, en un moment de la malaltia de Franco el 1974, es produeix un xoc entre Vicente Gil i el gendre, Cristóbal Martínez-Bordiu, que s’agredeixen i estan a punt de sortir fora a pegar-se. Això acabarà amb la sortida de Gil del Palau del Pardo. Carmen Polo, la dona del dictador, li dirà: “Vicente, de metges n’hi ha molts, però de gendres només un”.   

L’actual extrema dreta espanyola, que pren volada, és neofranquista o és una altra cosa?
Vox expressa un fenomen global. Pot tenir trets franquistes perquè forma part de la història recent d’Espanya. 

I l’actual discurs xenòfob de Vox presenta vincles amb el franquisme?
Encaixa amb la mateixa idea sobre la puresa nacional. Però això forma part del missatge de l’extrema dreta de sempre i, en el cas de l’espanyola, està lligada a una concepció determinada del catolicisme, a no “enverinar-se” amb idees estrangeres del liberalisme o la maçoneria. El concepte de puresa beu en part d’Isabel la Catòlica. Hi ha l’enyorança per l’imperi perdut, que per mi és molt important. En canvi, el Protectorat del Marroc i el Sàhara es lliuren sense resistència. Com a projecte de recuperació imperial, fracassa totalment.  

Vox ha proposat l’expulsió de vuit milions d’immigrants, inclosos molts dels regularitzats.
El tema identitari sempre atreu la dreta ultranacionalista com Vox. La puresa s’entén de manera diferent segons l’època. Però en moments de fort malestar i canvis socials accelerats, l’atac a la immigració té ressò. És un sentiment reaccionari de creure que en un moment anterior es vivia millor.  

Ha estat corresponsal de The Guardian. 
Continuo col·laborant-hi fent reportatges llargs. El periodisme no t’acaba de deixar mai. 

Com ha vist l’evolució de la situació a Catalunya des dels anys del procés?
Vaig veure el procés com un moviment de desobediència civil. Un moviment legítim, de desafiament clar a l’Estat per mostrar-lo com a ineficaç i injust. Allò no va tirar endavant per un seguit de raons, pel marc constitucional i per l’entorn internacional. Va ser un moment interessant i ara es viu en una ressaca que no sé on ens durà. Crec que Catalunya ho té difícil. 

"Vaig veure el procés com un moviment de desobediència civil i ara es viu una ressaca que no sé on durà"

Vostès van viure un referèndum a Escòcia.
Sí, però és clar, el referèndum escocès no el van decidir els escocesos sinó Westminster. Aquí no hi haurà un referèndum vàlid si no hi ha un acord amb Madrid i les majories que s’haurien d’aconseguir són molt complicades. Mentre funcioni la Unió Europea, les coses no canviaran. I costa d’imaginar una Catalunya independent com a membre de la UE. Potser podrien funcionar altres models. Una República Federal Ibèrica? Potser hi hauria altres models que podrien fructificar.      

El que es va anomenar el cas dels catalans, després del 1714, està viu d’alguna manera en l’imaginari britànic?
Crec que ja és història passada. Fins al procés, pels britànics Catalunya era aquell lloc on George Orwell va escriure Homenatge a Catalunya. I la declaració d’independència que no va ser una declaració d’independència tampoc era fàcil d’explicar. Era complicat de desxifrar.

I Espanya com es veu?
Crec que com un país normal de la Unió Europea. Hi ha vincles econòmics i financers molt importants. A moltes multinacionals espanyoles els ha anat bé a Anglaterra, on tot es ven al millor postor. Es veu com un país més, sobretot després de l’acord sobre Gibraltar.

Ha estat significatiu?
Jo crec que sí. Era una pedra a la sabata per al Regne Unit. És un acord que a mi em sembla un win-win perquè suposa la fi d’una vegada per totes dels controls d’entrada. Els gibraltarenys estaran millor i també beneficiarà els treballadors que hi van des de l’altre costat de la frontera. I als qui viuen al Camp de Gibraltar se’n beneficiaran. L’aeroport tindrà una gestió conjunta i pot funcionar en millors condicions. Gibraltar serà un centre no només comercial sinó financer en un territori molt pobre. 

Hi ha tanta crispació política al Regne Unit?
Si ha vist algun debat a la Cambra dels Comuns, sap que tenim una tradició de debats gruixuts. Però crec que en aquests moments hi ha crispació política a tot arreu. 

S’està consolidant el govern laborista de Keir Starmer?
Starmer disposa d’una àmplia majoria al Parlament. Però no té contents ni als seus ni als seus adversaris. Ha decebut els qui volien més canvis socials, però els conservadors van deixar un país molt tocat. Starmer no té molt marge de maniobra. O apuja els impostos o fa retallades. Busca el creixement per no fer cap de les dues coses.  

La líder conservadora, Kemi Badenoch, fa un discurs molt radical.
És que ha sortit una mena de Vox com és el Partit de la Reforma de Nigel Farage que l’ha dut a endurir-se molt més. Al capdavall, Starmer pot sortir beneficiat del xoc entre els tories i Farage. Perquè amb un sistema electoral com el nostre, amb circumscripcions úniques i sistema majoritari, si el bloc de la dreta té el 60%, però es divideix, els laboristes poden guanyar.  

Ha escrit biografies molt elogiades d’Isabel de Castella i Caterina d’Aragó.
Em va atreure Isabel perquè és el relat original de l’Espanya imperial. El llibre va obtenir el premi Elizabeth Longford a les biografies. Isabel és important també per entendre l’Espanya contemporània i Franco. Hi ha l’obsessió per la puresa de sang, l’expulsió dels jueus, la conversió forçada de musulmans, després l’expulsió dels moriscos. Espanya es convertiria en el baluard de la Contrareforma. 

"Si Roma no s'hagués oposat al divorci entre Enric VIII i Caterina d'Aragó, els britànics encara seríem catòlics. Va ser el Brexit del segle XVI"

I Caterina d’Aragó, per què?
Perquè té una importància total per al Regne Unit. Nosaltres no som catòlics a causa d'ella. Si Roma no s’hagués oposat al divorci entre ella i el rei Enric, aquest no s’hauria inventat l’anglicanisme. Va ser el Brexit del segle XVI. Enric va creure que guanyaria el pols amb Caterina davant del Papa, però el perd i ha d’inventar-se una religió per poder divorciar-se. A més, aquesta ruptura va acabar donant molt de poder al Parlament perquè el rei el va fer àrbitre del plet. En part, la tradició parlamentària beu també d’aquesta història. Després, la filla del matrimoni, la catòlica Maria Tudor, regnarà i es venjarà dels sectors anticatòlics. Se la coneix com a Maria la Sanguinària.