Els símbols són escalf i un bon recer per expressar-nos sense caure en la violència. Onejar-los ens ajuda a sentir-nos part d’un grup, i atacar els símbols de qui ens impedeix de ser és una forma ben lícita de reivindicar certes lluites. Cremar fotos del rei d’Espanya no és més que això.
Un cop ho tenim clar, podem entrar en debats més o menys extensos de tacticisme, de "moment històric", d’escenificacions de cara enfora o de cara endins, o del que ens plagui. No m’hi posaré, perquè seria fugir de l’essència de l’afer: que fer foc a un retrat sigui motiu de persecució politicojudicial tendeix al ridícul absolut. Al segle XXI. En una democràcia.
Els fets van ocórrer l’11 de setembre passat. Un grup nombrós de persones va dur a terme l’acció, i entre ells els Mossos d’Esquadra en van identificar cinc i van transmetre la informació a l’Audiència Nacional (espanyola). Ep, alerta, dues qüestions no menors que deixo a l’aire. Primera: per què els Mossos van passar les dades d’aquests cinc i no de tants altres que hi havia allà? Caps de turc ben triats o simple casualitat? I segona: els Mossos van actuar d’ofici, sense cap ordre prèvia arribada des de l’oest. Per què?
És el que ha de fer la policia, dirà algú. Fer complir les lleis i tal i qual. Entesos (em saltaré la part de si les lleis són justes, que ens n’aniríem per les branques). Però estarem d’acord que de delictes n’hi ha pertot arreu, i que pots posar la lupa allà on et convingui més. Vull dir, si ho passem en el món del trànsit, per decisions dels caps pots centrar-te en els controls d’alcoholèmia o en l’estat de les rodes dels vehicles, no? I no, els policies que fan una cosa o l’altra no són els dolents, ells només obeeixen instruccions de més amunt. Però qui pren aquestes decisions?
Aquí rau tot. Aquí és on hi ha massa aspectes que trontollen. Si la voluntat política és de tirar endavant el procés, a qui interessa fer enfurismar l’esquerra independentista perquè els toquen els seus? Qui hi ha que dóna ordres als funcionaris policies per què s’entretinguin a identificar persones per cremar fotos del rei espanyol en lloc de fixar-se en altres tipus de delictes?
Aquestes reflexions vénen a tomb perquè, si bé el fet greu és que es detinguin persones vulnerant-los la seva llibertat d’expressió (ja sabem com és Espanya, que no vam néixer ahir), el quid de l’assumpte és que som a les portes d’un referèndum (i d’una aprovada, o no, de pressupostos). Vénen a tomb perquè en principi hi ha tota una sèrie de partits polítics que s’han compromès públicament a tirar-ho endavant tant sí com no. Vénen a tomb perquè fa la sensació que hi ha algú que vol aturar-ho sigui com sigui. Foc a qualsevol acord.
I la tàctica és bona, sens dubte. Movem fitxa perquè aquests radicalots de la CUP s’indignin i es plantin i ens enviïn a la merda, i així els podrem tirar les culpes. Que són uns infantils, que no hi entenen, de política, que demanen massa llunes per tants pocs coves. Que còmode que és, tenir sempre un Madrid a qui donar les culpes de tot.
Però des d’aquí també es pot empènyer cap una banda o cap a l’altra. Fins i tot sense desobeir obertament. Amb subtilesa. I potser si la direcció política dels Mossos d’Esquadra té clares les prioritats, no hi haurà nous pals a les rodes. I això, amics meus, depèn dels nostres polítics. Que en som uns quants que comencem a estar una mica-molt cremats.
Un cop ho tenim clar, podem entrar en debats més o menys extensos de tacticisme, de "moment històric", d’escenificacions de cara enfora o de cara endins, o del que ens plagui. No m’hi posaré, perquè seria fugir de l’essència de l’afer: que fer foc a un retrat sigui motiu de persecució politicojudicial tendeix al ridícul absolut. Al segle XXI. En una democràcia.
Els fets van ocórrer l’11 de setembre passat. Un grup nombrós de persones va dur a terme l’acció, i entre ells els Mossos d’Esquadra en van identificar cinc i van transmetre la informació a l’Audiència Nacional (espanyola). Ep, alerta, dues qüestions no menors que deixo a l’aire. Primera: per què els Mossos van passar les dades d’aquests cinc i no de tants altres que hi havia allà? Caps de turc ben triats o simple casualitat? I segona: els Mossos van actuar d’ofici, sense cap ordre prèvia arribada des de l’oest. Per què?
És el que ha de fer la policia, dirà algú. Fer complir les lleis i tal i qual. Entesos (em saltaré la part de si les lleis són justes, que ens n’aniríem per les branques). Però estarem d’acord que de delictes n’hi ha pertot arreu, i que pots posar la lupa allà on et convingui més. Vull dir, si ho passem en el món del trànsit, per decisions dels caps pots centrar-te en els controls d’alcoholèmia o en l’estat de les rodes dels vehicles, no? I no, els policies que fan una cosa o l’altra no són els dolents, ells només obeeixen instruccions de més amunt. Però qui pren aquestes decisions?
Aquí rau tot. Aquí és on hi ha massa aspectes que trontollen. Si la voluntat política és de tirar endavant el procés, a qui interessa fer enfurismar l’esquerra independentista perquè els toquen els seus? Qui hi ha que dóna ordres als funcionaris policies per què s’entretinguin a identificar persones per cremar fotos del rei espanyol en lloc de fixar-se en altres tipus de delictes?
Aquestes reflexions vénen a tomb perquè, si bé el fet greu és que es detinguin persones vulnerant-los la seva llibertat d’expressió (ja sabem com és Espanya, que no vam néixer ahir), el quid de l’assumpte és que som a les portes d’un referèndum (i d’una aprovada, o no, de pressupostos). Vénen a tomb perquè en principi hi ha tota una sèrie de partits polítics que s’han compromès públicament a tirar-ho endavant tant sí com no. Vénen a tomb perquè fa la sensació que hi ha algú que vol aturar-ho sigui com sigui. Foc a qualsevol acord.
I la tàctica és bona, sens dubte. Movem fitxa perquè aquests radicalots de la CUP s’indignin i es plantin i ens enviïn a la merda, i així els podrem tirar les culpes. Que són uns infantils, que no hi entenen, de política, que demanen massa llunes per tants pocs coves. Que còmode que és, tenir sempre un Madrid a qui donar les culpes de tot.
Però des d’aquí també es pot empènyer cap una banda o cap a l’altra. Fins i tot sense desobeir obertament. Amb subtilesa. I potser si la direcció política dels Mossos d’Esquadra té clares les prioritats, no hi haurà nous pals a les rodes. I això, amics meus, depèn dels nostres polítics. Que en som uns quants que comencem a estar una mica-molt cremats.