Batea, un poble fantàstic de la Terra Alta, és membre de l’AMI. Això no tindria res d’estrany si no fos per la polèmica recent del seu alcalde, que va amenaçar de deixar Catalunya i passar a l’Aragó si la Generalitat no li resolia uns temes locals. Els primers que es van posar les mans al cap per aquesta marcianada van ser els seus veïns. Resulta que l’Ajuntament està governat per una candidatura vinculada al PSC però a les últimes eleccions al Parlament Junts pel Sí i la CUP van aconseguir-hi el 54% dels vots. Conclusió: quan un alcalde menysté els seus conciutadans, la realitat el fa tocar de peus a terra aviat.
Centelles, a Osona, també és un municipi adherit a la xarxa de municipis independentistes. El socialistes hi tenen majoria absoluta des de fa anys i ara el partit d’Iceta s’ha sumat a una taula per al referèndum que ha de permetre que els centellencs votin l’1 d’octubre. Implica això que el seu alcalde ha canviat de principis? M’atreviria a dir que no. Senzillament, però, sap que una amplíssima majoria d’osonencs consideren Catalunya una nació amb dret a autodeterminar-se. D’aquesta capacitat de respondre a cada moment a les inquietuds de la gent se’n diu tenir ofici. Ofici d’alcalde, una de les professions més boniques del món.
Batea i Centelles són només dos exemples de l’enorme complexitat del mapa polític català. A Madrid -ciutat de només dues estacions, estiu i hivern- aquests matisos no s’entenen. Per això, a les últimes hores populars i socialistes han carregat contra les suposades pressions sobiranistes cap als alcaldes. No és d’estranyar que, quan divendres el tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, va expressar les reticències de l’equip de govern a cedir espais pel referèndum, la premsa espanyola corrés a entronitzar Ada Colau com a dic de contenció de l’independentisme.
Costa tant d’entendre que davant del dilema un alcalde només pot fer d’alcalde? Un alcalde de veritat, amb vocació de servei públic, no pot tenir cap dubte sobre el camí a seguir: el que millor representi el batec de la seva ciutat o poble. No es tracta d’abandonar les conviccions ni de fer electoralisme barat. És, només, una qüestió d’interpretar correctament la voluntat majoritària dels qui t’han confiat la responsabilitat de presidir el teu Ajuntament. I si la tensió amb els propis principis és massa forta, sempre hi ha la possibilitat de fer un pas al costat i deixar -encara que sigui de forma temporal- la vara en mans d’algun company de consistori.
Aquest raonament, és clar, tant es pot aplicar als municipis en què els alcaldes estan alineats amb una majoria social favorable al referèndum com contrària. En els dos casos el respecte a la autonomia municipal ha de ser escrupolós. I allà on el sentiment majoritari sigui contrari a l’1-O, ha de ser el Govern qui garanteixi la infraestructura necessària perquè, a diferència del 9-N, aquí la responsabilitat última és clara. A Barcelona, que Puigdemont i Colau trobin el desllorigador per facilitar el referèndum a la ciutat servirà per rebaixar la tensió i enviar un missatge rellevant a Madrid: amb voluntat i política és possible gestionar la complexitat.
Centelles, a Osona, també és un municipi adherit a la xarxa de municipis independentistes. El socialistes hi tenen majoria absoluta des de fa anys i ara el partit d’Iceta s’ha sumat a una taula per al referèndum que ha de permetre que els centellencs votin l’1 d’octubre. Implica això que el seu alcalde ha canviat de principis? M’atreviria a dir que no. Senzillament, però, sap que una amplíssima majoria d’osonencs consideren Catalunya una nació amb dret a autodeterminar-se. D’aquesta capacitat de respondre a cada moment a les inquietuds de la gent se’n diu tenir ofici. Ofici d’alcalde, una de les professions més boniques del món.
Batea i Centelles són només dos exemples de l’enorme complexitat del mapa polític català. A Madrid -ciutat de només dues estacions, estiu i hivern- aquests matisos no s’entenen. Per això, a les últimes hores populars i socialistes han carregat contra les suposades pressions sobiranistes cap als alcaldes. No és d’estranyar que, quan divendres el tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, va expressar les reticències de l’equip de govern a cedir espais pel referèndum, la premsa espanyola corrés a entronitzar Ada Colau com a dic de contenció de l’independentisme.
Costa tant d’entendre que davant del dilema un alcalde només pot fer d’alcalde? Un alcalde de veritat, amb vocació de servei públic, no pot tenir cap dubte sobre el camí a seguir: el que millor representi el batec de la seva ciutat o poble. No es tracta d’abandonar les conviccions ni de fer electoralisme barat. És, només, una qüestió d’interpretar correctament la voluntat majoritària dels qui t’han confiat la responsabilitat de presidir el teu Ajuntament. I si la tensió amb els propis principis és massa forta, sempre hi ha la possibilitat de fer un pas al costat i deixar -encara que sigui de forma temporal- la vara en mans d’algun company de consistori.
Aquest raonament, és clar, tant es pot aplicar als municipis en què els alcaldes estan alineats amb una majoria social favorable al referèndum com contrària. En els dos casos el respecte a la autonomia municipal ha de ser escrupolós. I allà on el sentiment majoritari sigui contrari a l’1-O, ha de ser el Govern qui garanteixi la infraestructura necessària perquè, a diferència del 9-N, aquí la responsabilitat última és clara. A Barcelona, que Puigdemont i Colau trobin el desllorigador per facilitar el referèndum a la ciutat servirà per rebaixar la tensió i enviar un missatge rellevant a Madrid: amb voluntat i política és possible gestionar la complexitat.