La crisi provocada a Madrid per la sentència del Cas Gürtel –de fet, d'una part del Cas Gürtel, que encara ens ha de brindar més espectacle– no és una crisi del Partit Popular, com ens pretenen fer veure des de Ciudadanos o el PSOE. És una crisi d'Estat, és una esquerda més, molt profunda, en les parets mestres del regim de democràcia de baixa intensitat bastit després de la mort del dictador.

Els partits que han fet president Mariano Rajoy, per activa o per passiva, ara descobreixen de cop que el PP és un partit corrupte que no pot governar Espanya, i empesos per l'espant, han decidit que cal derrocar-lo i convocar eleccions. En èpoques no gaire pretèrites, un partit com el PSOE hauria buscat el concurs dels partits perifèrics de l'Estat –els catalans, els bascos, els canaris– però aquest cop no. Després dels fets d'octubre passat, tot ha canviat.

Amb la moció de censura del PSOE tornarem a comprovar –o la que posteriorment podria presentar Ciudadanos, tanto monta, monta tanto– que els partits espanyols han renunciat als vots dels partits catalans per formar majories a l'Estat. El que veurem, probablement, serà una posada en escena que serveixi per fer un rentat de cara al PP i preparar el terreny per a una Gran Coalició que barri el pas al populisme de Ciudadanos. 

L'Estat s'esquerda per molts costats, no només el polític. L'enorme deute es tornarà un malson grec quan els tipus d'interès pugin un parell de punts. El sistema de pensions esclatarà en mil bocins més d'hora que tard. La cleptocràcia de la Llotja de Bernabéu ha esgotat, amb TGVs, autopistes radials i castors, un Estat que trontolla mentre intenta mantenir-se en peu a còpia de restriccions de drets fonamentals i repressió.

L'independentisme, que ha comprovat de forma definitiva la nul·la predisposició de l'Estat a negociar o a parlar, faria bé de preparar un nou embat quan l'aluminosi de l'Estat desemboqui en una paràlisi. És un escenari que està més a prop del que la distància curta ens permet percebre.