Cal reconèixer que estem estancats: és la sensació que s’ha escampat arreu, al carrer i als despatxos. El procés ha arribat fins on podia arribar en aquesta etapa: cal saltar pantalla perquè es tornin a activar els mecanismes d’expansió. Això vol dir avançar cap a la maduresa, una adhesió que vagi més enllà de l’entusiasme per la causa guanyadora. Encara tenim la causa guanyadora… si fem les coses bé. I no és fer-les bé encallar-se per una disputa política que té el seu punt de mira en les municipals. ERC està protegint pactes postelectorals especialment a Barcelona i CDC està protegint les municipals a tot arreu. Per això els costa tant anar junts.

El tema de les llistes a les plebiscitàries no és banal, perquè és el que ha fet saltar els interessos egoistes, com si haguessin estat una molla comprimida. De manera que ha esdevingut, sense necessitat, un punt crucial. Ara bé, estan passant coses. Està passant Podem, gran convocatòria per regenerar Espanya i escassa per regenerar Catalunya, un punt a tenir en compte: mentre les veus de Podem a casa nostra siguin tan fluixes i tan indefinides com fins ara, aquí no es menjaran res. Però a Espanya naveguen sols. I està passant que si ens enxampa el calendari espanyol –la dinàmica espanyola- sense haver-nos definit –sense mandat col·lectiu- podem perdre pel cap baix cinc anys, o deu, en el nostre procés d’independència. Perquè la dinàmica espanyola ens triturarà. I perquè al món mundial ens diran: ara voleu la indepe? Res, espereu-vos, que us estan canviant la Constitució.

El primer error era pensar que seria lineal, pam, pam, pam. Potser un altre error va ser pensar que el tàndem Mas-Junqueras, tan necessari, era sòlid. Tu creus que si Artur Mas surt derrotat de les plebiscitàries continuarà sent un bon líder, Oriol? No siguem infantils. El problema el tenim davant del nas, no en el seient del costat. O potser haurem de refer tot el procés, sense Mas, sense Junqueras, sense CDC i sense ERC. I això sí que serà moooooolt complicat.