El sector públic d’un país és essencial per a fer front a les profundes desigualtats del sistema socioeconòmic capitalista en què vivim. Tanmateix, hi ha qui aprofita aquesta essencialitat per a fer el seu negoci particular, jugar amb els nostres drets i, de pas, expulsar-se de responsabilitats. En aquest sentit, aquests dies, a conseqüència del vergonyós caos en el procés d’estabilització del personal interí s’han visibilitzat de forma claríssima algunes conseqüències d’externalitzar serveis com el descontrol i la precarietat.
L’externalització, especialment via concertació, és la fórmula de gestió preferida de tots els partits que han passat pels successius governs de la Generalitat. Una forma ideal per a facilitar la confusió dels interessos públics i privats a partir de mantenir la gestió privada d’un servei però l’aprovisionament públic d'aquest.
La decisió d’externalitzar o no un servei depèn de la importància que l’Administració li atorga al mateix. Ningú s’imagina que puguin externalitzar el sistema judicial o els cossos policials, oi? En canvi, pel cas que ens ocupa, la major part del sistema sanitari català és de gestió privada i, al seu torn, el transport sanitari és un dels serveis més privatitzats.
Per començar, hauríem de deixar de parlar de transport sanitari perquè a les pacients no se’ns transporta sinó que se’ns trasllada, i les treballadores del servei d’ambulàncies no són transportistes, sinó que són sanitàries (malgrat que el seu conveni no els ho reconegui). Dit això, el servei d’ambulàncies, és una de les portes d’entrada al sistema de salut i, com a tal, és clau garantir-ne la qualitat. Precisament al Parlament fa anys que se’n parla i s’ha fet especialment parant atenció a què succeeix amb el servei no urgent, donades les múltiples queixes de les usuàries.
Val a dir que el servei no urgent està totalment privatitzat, mentre que una part del servei urgent es gestiona directament a través del SEM. Si tenim en compte que les empreses privades no gestionen serveis públics per una vocació altruista sinó per obtenir un rendiment econòmic, en el cas de les ambulàncies, les empreses guanyen diners a partir del marge de benefici industrial previst a la licitació, però l’amplien retallant despeses en personal i recursos materials.
Les conseqüències les patim tant les usuàries com les treballadores, però que ningú no s’enganyi: això no és un conflicte laboral, sinó un problema de salut pública. Avui podem afirmar que el fet que la major part de servei d’ambulàncies estigui en mans privades perjudica la salut de la població. En el cas del servei no urgent, recordem que són les ambulàncies que traslladen aquelles persones que no estiguin en un context de risc vital o dany per a la salut, i en els quals els pacients presentin causes clíniques que impossibiliten l’ús de mitjans ordinaris de transport, els representants de totes les forces sindicals han explicat reiteradament que no es respecta la prescripció dels facultatius a l’hora de traslladar els pacients en un tipus de vehicle o un altre; també expliquen els múltiples casos pacients que arriben tard als seus tractaments, així com les llargues estones que han d’esperar posteriorment fins a arribar a la seva residència. Una altra conseqüència del mal funcionament del servei d’ambulàncies no urgent és que agreuja el col·lapse que patim als hospitals.
Tenint en compte tot això, de la mateixa manera que defensem la gestió directa de tot el sistema sanitari i la fi de la concertació, la CUP fa temps que vam concloure que tot el servei d’ambulàncies ha de ser gestionat de forma directa per part del SEM, que ja és una empresa pública que s’encarrega d’una part del servei d’ambulàncies. En altres comunitats autònomes s’està avançant en aquesta direcció i sembla que és una qüestió de voluntat política. De fet, tenint en compte el que dèiem, totes les ocasions en les quals el Parlament s’ha pronunciat en relació amb les mancances i greuges derivats del servei d’ambulàncies no urgent, no entenem per quin motiu els successius governs de la Generalitat i els pertinents Departaments de Salut no qüestionen i perpetuen l’actual model de gestió del servei d’ambulàncies, consistent en transferir a empreses privades més de 220 milions d’euros públics, any rere any, sense fer un control real de què fan i deixen de fer aquestes empreses. La pregunta que ens fem no és per què hem d’internalitzar el servei, sinó per què no ho han fet encara!
Falten recursos perquè patim un espoli fiscal, ho sabem, però encara en falten més perquè les empreses que gestionen serveis públics no compleixen els contractes. La qüestió és que no es proveeixen els recursos previstos perquè ni se substitueixen els vehicles quan s’avarien ni se substitueix el personal quan està de baixa, perquè no es controla. I tothom està d’acord amb això: cal més control! Ara bé, si hem de posar tots els esforços en controlar, tant per tant, gestionem-ho nosaltres, i responsabilitzem-nos-en. O és que veritablement les usuàries que han d’utilitzar les ambulàncies perquè no es poden desplaçar per altres mitjans no importen?
L’externalització, especialment via concertació, és la fórmula de gestió preferida de tots els partits que han passat pels successius governs de la Generalitat. Una forma ideal per a facilitar la confusió dels interessos públics i privats a partir de mantenir la gestió privada d’un servei però l’aprovisionament públic d'aquest.
La decisió d’externalitzar o no un servei depèn de la importància que l’Administració li atorga al mateix. Ningú s’imagina que puguin externalitzar el sistema judicial o els cossos policials, oi? En canvi, pel cas que ens ocupa, la major part del sistema sanitari català és de gestió privada i, al seu torn, el transport sanitari és un dels serveis més privatitzats.
Per començar, hauríem de deixar de parlar de transport sanitari perquè a les pacients no se’ns transporta sinó que se’ns trasllada, i les treballadores del servei d’ambulàncies no són transportistes, sinó que són sanitàries (malgrat que el seu conveni no els ho reconegui). Dit això, el servei d’ambulàncies, és una de les portes d’entrada al sistema de salut i, com a tal, és clau garantir-ne la qualitat. Precisament al Parlament fa anys que se’n parla i s’ha fet especialment parant atenció a què succeeix amb el servei no urgent, donades les múltiples queixes de les usuàries.
Val a dir que el servei no urgent està totalment privatitzat, mentre que una part del servei urgent es gestiona directament a través del SEM. Si tenim en compte que les empreses privades no gestionen serveis públics per una vocació altruista sinó per obtenir un rendiment econòmic, en el cas de les ambulàncies, les empreses guanyen diners a partir del marge de benefici industrial previst a la licitació, però l’amplien retallant despeses en personal i recursos materials.
Les conseqüències les patim tant les usuàries com les treballadores, però que ningú no s’enganyi: això no és un conflicte laboral, sinó un problema de salut pública. Avui podem afirmar que el fet que la major part de servei d’ambulàncies estigui en mans privades perjudica la salut de la població. En el cas del servei no urgent, recordem que són les ambulàncies que traslladen aquelles persones que no estiguin en un context de risc vital o dany per a la salut, i en els quals els pacients presentin causes clíniques que impossibiliten l’ús de mitjans ordinaris de transport, els representants de totes les forces sindicals han explicat reiteradament que no es respecta la prescripció dels facultatius a l’hora de traslladar els pacients en un tipus de vehicle o un altre; també expliquen els múltiples casos pacients que arriben tard als seus tractaments, així com les llargues estones que han d’esperar posteriorment fins a arribar a la seva residència. Una altra conseqüència del mal funcionament del servei d’ambulàncies no urgent és que agreuja el col·lapse que patim als hospitals.
Tenint en compte tot això, de la mateixa manera que defensem la gestió directa de tot el sistema sanitari i la fi de la concertació, la CUP fa temps que vam concloure que tot el servei d’ambulàncies ha de ser gestionat de forma directa per part del SEM, que ja és una empresa pública que s’encarrega d’una part del servei d’ambulàncies. En altres comunitats autònomes s’està avançant en aquesta direcció i sembla que és una qüestió de voluntat política. De fet, tenint en compte el que dèiem, totes les ocasions en les quals el Parlament s’ha pronunciat en relació amb les mancances i greuges derivats del servei d’ambulàncies no urgent, no entenem per quin motiu els successius governs de la Generalitat i els pertinents Departaments de Salut no qüestionen i perpetuen l’actual model de gestió del servei d’ambulàncies, consistent en transferir a empreses privades més de 220 milions d’euros públics, any rere any, sense fer un control real de què fan i deixen de fer aquestes empreses. La pregunta que ens fem no és per què hem d’internalitzar el servei, sinó per què no ho han fet encara!
Falten recursos perquè patim un espoli fiscal, ho sabem, però encara en falten més perquè les empreses que gestionen serveis públics no compleixen els contractes. La qüestió és que no es proveeixen els recursos previstos perquè ni se substitueixen els vehicles quan s’avarien ni se substitueix el personal quan està de baixa, perquè no es controla. I tothom està d’acord amb això: cal més control! Ara bé, si hem de posar tots els esforços en controlar, tant per tant, gestionem-ho nosaltres, i responsabilitzem-nos-en. O és que veritablement les usuàries que han d’utilitzar les ambulàncies perquè no es poden desplaçar per altres mitjans no importen?