Hem començat l’hivern amb un bon còctel de virus de tota mena escampats al transport públic, a les celebracions, a les escoles i a tot arreu... Ja sigui amb la covid, grip A, la grip o el refredat “convencional”, tots portem la candela penjant. Fins aquí, podríem dir que és l’habitual del fred (aquest fred esmorteït pels efectes del canvi climàtic, tot sigui dit).
És quan ens adrecem al nostre CAP que hi trobem quelcom diferent: només entrar, a les portes, hi llegim un missatge ben clar “No al III acord de l'ICS”. Un cop a la sala d’espera, moltes de les portes també tenen cartells penjant on es crida a participar de la vaga sota el lema “Les infermeres diem prou” i just a sota llegim un altre cartell, més personal, que ens diu “Soc infermera i estem de serveis mínims. Disculpin les molèsties. Gràcies”.
Ambdós cartells responen al malestar generat arran de la signatura de l’acord que regula les condicions retributives i laborals de les professionals de l’ICS. Un malestar que s’ha visibilitzat molt entre el col·lectiu d’infermeria, que fa més de dues setmanes que està en vaga indefinida, però que va molt més enllà d’aquest. Personal tècnic, administratiu i treballadores socials denuncien que s’ha signat un acord que no ha millorat les seves condicions laborals ni retributives (la pèrdua de poder adquisitiu és sagnant per tothom), com tampoc reconeix les seves funcions, categories... Denuncien que és un acord basat en una perspectiva classista i patriarcal, que menysté les tasques de cures.
Algunes usuàries empatitzen amb les treballadores. D’altres ni tan sols s'han adonat de la protesta, ja que els serveis mínims que imposa la Conselleria de Salut són tan abusius que, fins i tot, fan augmentar la dotació respecte a la qual hi ha un dia normal. La qüestió, però, és que més enllà d’empatitzar, caldria entendre que la lluita d’aquestes treballadores ens incumbeix directament a tota la població, perquè és la lluita per una sanitat pública de qualitat, la que necessitem i mereixem.
Mereixem que l’Atenció Primària, la gran porta d’entrada al sistema sanitari, sigui veritablement vertebradora i estigui dotada dels recursos necessaris perquè la nostra metgessa o infermera ens atengui en un màxim de 48 hores. Perquè el conjunt de la població sigui atesa al CAP del seu barri o poble, i que no passi el que succeeix (i acaba de començar) amb la concentració de l’atenció pediàtrica en uns pocs centres després d’eliminar el servei en molts altres, fet que obliga les famílies a haver-se de desplaçar amb les criatures perquè se les atengui. Al cap i a la fi, avui en dia, tothom ha entès que allò que no s’inverteix en la primària repercuteix en els col·lapses a les urgències hospitalàries.
Mereixem que els temps d’espera per a proves, visites a especialistes o per a intervencions no siguin desesperants, com a mínim, els terminis “de referència” o “garantits” que la mateixa Conselleria determina s’haurien de respectar, que per alguna cosa hi són. Però més enllà d’aquests és evident que els mesos, o anys, que ens passem esperant a ser visitats o perquè ens practiquin proves quan es tracta de qüestions “no urgents” no només condicionen la nostra qualitat de vida sinó que correm el risc que les malalties es compliquin.
De la mateixa manera, quan nosaltres o les persones que tenim a càrrec nostre o que ens estimem pateixen ansietat, depressió o un trastorn de la conducta alimentària mereixem ser ateses a la sanitat pública. No pot ser que ens hàgim de plantejar si és més important la nostra salut mental o pagar la llum, el gas o omplir la nevera. No pot ser que ens hàgim de plantejar entre ingressar a un centre privat o pagar el lloguer del pis.
De moment, però, la Conselleria de Salut i el Govern no només continuen sense donar una resposta a l’alçada, sinó que fan tot el contrari i s’atrinxeren en un posicionament que podríem titllar, com a mínim, de poc democràtic perquè només es reuniran amb les infermeres si primer desconvoquen la vaga...
El que està clar és que per gaudir d’aquesta sanitat que mereixem, es necessiten professionals i que aquests puguin dur a terme les seves funcions en condicions dignes. I això requereix recursos econòmics que estiguin adientment pressupostats i gestionats... de poc servirà anar augmentant el pressupost en salut si aquest va a parar a butxaques privades que gestionen com els convé i pràcticament sense control la prestació del servei.
Veurem com evoluciona tot plegat les setmanes vinents. Ara parlem de sanitat, però bé podríem referir-nos a l’educació, les residències de gent gran o l’habitatge. El model de país que es vol no es construeix amb paraules ben sonants i declaracions de bones intencions, sinó amb decisions i accions polítiques concretes. I, de moment, el que hi ha és una agenda política que es diferencia ben poc de la mantinguda per la sociovergència de tota la vida.
És quan ens adrecem al nostre CAP que hi trobem quelcom diferent: només entrar, a les portes, hi llegim un missatge ben clar “No al III acord de l'ICS”. Un cop a la sala d’espera, moltes de les portes també tenen cartells penjant on es crida a participar de la vaga sota el lema “Les infermeres diem prou” i just a sota llegim un altre cartell, més personal, que ens diu “Soc infermera i estem de serveis mínims. Disculpin les molèsties. Gràcies”.
Ambdós cartells responen al malestar generat arran de la signatura de l’acord que regula les condicions retributives i laborals de les professionals de l’ICS. Un malestar que s’ha visibilitzat molt entre el col·lectiu d’infermeria, que fa més de dues setmanes que està en vaga indefinida, però que va molt més enllà d’aquest. Personal tècnic, administratiu i treballadores socials denuncien que s’ha signat un acord que no ha millorat les seves condicions laborals ni retributives (la pèrdua de poder adquisitiu és sagnant per tothom), com tampoc reconeix les seves funcions, categories... Denuncien que és un acord basat en una perspectiva classista i patriarcal, que menysté les tasques de cures.
Algunes usuàries empatitzen amb les treballadores. D’altres ni tan sols s'han adonat de la protesta, ja que els serveis mínims que imposa la Conselleria de Salut són tan abusius que, fins i tot, fan augmentar la dotació respecte a la qual hi ha un dia normal. La qüestió, però, és que més enllà d’empatitzar, caldria entendre que la lluita d’aquestes treballadores ens incumbeix directament a tota la població, perquè és la lluita per una sanitat pública de qualitat, la que necessitem i mereixem.
Mereixem que l’Atenció Primària, la gran porta d’entrada al sistema sanitari, sigui veritablement vertebradora i estigui dotada dels recursos necessaris perquè la nostra metgessa o infermera ens atengui en un màxim de 48 hores. Perquè el conjunt de la població sigui atesa al CAP del seu barri o poble, i que no passi el que succeeix (i acaba de començar) amb la concentració de l’atenció pediàtrica en uns pocs centres després d’eliminar el servei en molts altres, fet que obliga les famílies a haver-se de desplaçar amb les criatures perquè se les atengui. Al cap i a la fi, avui en dia, tothom ha entès que allò que no s’inverteix en la primària repercuteix en els col·lapses a les urgències hospitalàries.
Mereixem que els temps d’espera per a proves, visites a especialistes o per a intervencions no siguin desesperants, com a mínim, els terminis “de referència” o “garantits” que la mateixa Conselleria determina s’haurien de respectar, que per alguna cosa hi són. Però més enllà d’aquests és evident que els mesos, o anys, que ens passem esperant a ser visitats o perquè ens practiquin proves quan es tracta de qüestions “no urgents” no només condicionen la nostra qualitat de vida sinó que correm el risc que les malalties es compliquin.
De la mateixa manera, quan nosaltres o les persones que tenim a càrrec nostre o que ens estimem pateixen ansietat, depressió o un trastorn de la conducta alimentària mereixem ser ateses a la sanitat pública. No pot ser que ens hàgim de plantejar si és més important la nostra salut mental o pagar la llum, el gas o omplir la nevera. No pot ser que ens hàgim de plantejar entre ingressar a un centre privat o pagar el lloguer del pis.
De moment, però, la Conselleria de Salut i el Govern no només continuen sense donar una resposta a l’alçada, sinó que fan tot el contrari i s’atrinxeren en un posicionament que podríem titllar, com a mínim, de poc democràtic perquè només es reuniran amb les infermeres si primer desconvoquen la vaga...
El que està clar és que per gaudir d’aquesta sanitat que mereixem, es necessiten professionals i que aquests puguin dur a terme les seves funcions en condicions dignes. I això requereix recursos econòmics que estiguin adientment pressupostats i gestionats... de poc servirà anar augmentant el pressupost en salut si aquest va a parar a butxaques privades que gestionen com els convé i pràcticament sense control la prestació del servei.
Veurem com evoluciona tot plegat les setmanes vinents. Ara parlem de sanitat, però bé podríem referir-nos a l’educació, les residències de gent gran o l’habitatge. El model de país que es vol no es construeix amb paraules ben sonants i declaracions de bones intencions, sinó amb decisions i accions polítiques concretes. I, de moment, el que hi ha és una agenda política que es diferencia ben poc de la mantinguda per la sociovergència de tota la vida.