El nostre sistema sanitari es troba a l'UCI, i quan ens trobem amb un sistema sanitari públic seriosament malmès vol dir que allò que està en perill és el benestar de la població, la qualitat de vida de la gent i la mateixa vida de la gent. El problema ve de lluny perquè el pecat original el trobem en el propi model de concertació publicoprivat, pensat i gestat per afavorir el lucre a costa de la salut, o el que és pitjor, el lucre a costa de la malaltia i que, a més, promou el classisme. Malauradament, tenim un sistema en el qual en cap cas podem garantir que la integritat dels recursos públics es destinen exclusivament a vetllar per la salut de la població.
L’actualitat ens mostra una sanitat pública ferida per les retallades i estabornida per la pandèmia. La pitjor part se l’ha endut una Atenció Primària que va camí de convertir-se en una atenció de beneficència, que ja podem dir que està pràcticament desmantellada. I això, no ho diem només la CUP, ho diuen les usuàries, les professionals i fins i tot organismes com Amnistia Internacional.
Si preguntem com estan les professionals de la salut la majoria ens respon que estan totalment desbordades, cremades i esgotades. Tant és així que la meitat del personal sanitari català està en risc de patir un problema de salut mental, segons La Fundació Galatea (una xifra que és més del doble que la dels nivells prepandèmia). La conseqüència és que una de cada cinc professionals s’ha plantejat deixar la professió perquè no pot més.
Però, si això no fos suficient, no només estan desbordades i esgotades, sinó que a més han de fer front al malestar de les usuàries, que canalitzen el seu patiment cap a qui té al davant i no cap als veritables responsables, polítics i alts càrrecs directius, massa sovint protegits per les parets dels seus despatxos. I és que darrere d’aquest personal sanitari al límit hi trobem una població usuària que tampoc no pot més i amb la sensació creixent d’estar desatesa davant d’una atenció primària cada cop més inaccessible i d’unes llistes d’espera delirants.
I ja fa dies que les treballadores alerten d’aquesta situació. Ho fan cada vegada que les seves representants avisen que iniciaran mobilitzacions perquè no poden més, com és el cas de Metges de Catalunya o de tots els sindicats que conformen la Mesa Sindical de Sanitat. I ho diuen directament les mateixes treballadores cada vegada que protesten a les portes dels seus centres sanitaris: només aquests darrers mesos les hem vist a l’Hospital del Vendrell, a Santa Caterina, a l’Arnau de Vilanova, a l’Hospital d’Olot, al Pius de Valls o a l’Hospital de Mataró. I ho expressen les usuàries en protestes contínues arreu del territori.
Contínuament sentim a dir que falten recursos. Concretament, el comitè d'experts en salut designat per la Generalitat de Catalunya el 2020, va considerar que el pressupost anual que s'hauria de dedicar a la sanitat hauria d'incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros. Sense negar que caldrien més recursos la qüestió és com s’han de gestionar els que ja hi ha (i també els que s’hi haurien d’afegir) a curt i a mitjà termini.
De forma urgent, és imprescindible millorar les condicions laborals dels nostres treballadors i treballadores sanitàries perquè puguin prestar la millor atenció possible. Per començar, cal acabar amb els greuges i les desigualtats que existeixen entre persones que realitzen les mateixes tasques, però que estan contractades per prestadors diferents. I tot seguit millorar aquestes condicions per trencar el cercle viciós en el qual estem immerses: cada cop hi ha menys mans i les que hi ha treballen sota major pressió i, per tant, menys professionals que hi vulguin treballar.
I, paral·lelament, cal impulsar un canvi de model per avançar cap a un sistema veritablement basat en l’atenció primària, doncs l’evidència científica demostra que els sistemes de salut basats en l’atenció primària disminueixen els ingressos hospitalaris, redueixen la mortalitat i augmenten la qualitat de vida de la població. I cal posar fi al drenatge de diners públics que va a parar a mans privades en forma de concerts o de gestió de serveis externalitzats per avançar cap a un model de titularitat, gestió i aprovisionament públic. Una sanitat 100% pública. De fet, estem a la cua de la UE-15 en inversió pública i al capdavant quant a despesa privada en salut.
Per què legislatura rere legislatura no s’apliquen mesures com aquestes, amb independència de qui hi hagi al capdavant de la Conselleria? Doncs arribem a la conclusió que hi ha interès a deixar la sanitat pública cada cop més esquarterada, cada cop amb menys professionals i aquests amb condicions cada cop més precàries per afavorir la sanitat privada. Lamentablement, tot fa pensar que res no canviarà i no garantirà la sanitat pública que mereixem i necessitem fins que plegades, treballadores i usuàries, obliguem el govern de torn a fer-ho.
L’actualitat ens mostra una sanitat pública ferida per les retallades i estabornida per la pandèmia. La pitjor part se l’ha endut una Atenció Primària que va camí de convertir-se en una atenció de beneficència, que ja podem dir que està pràcticament desmantellada. I això, no ho diem només la CUP, ho diuen les usuàries, les professionals i fins i tot organismes com Amnistia Internacional.
Si preguntem com estan les professionals de la salut la majoria ens respon que estan totalment desbordades, cremades i esgotades. Tant és així que la meitat del personal sanitari català està en risc de patir un problema de salut mental, segons La Fundació Galatea (una xifra que és més del doble que la dels nivells prepandèmia). La conseqüència és que una de cada cinc professionals s’ha plantejat deixar la professió perquè no pot més.
Però, si això no fos suficient, no només estan desbordades i esgotades, sinó que a més han de fer front al malestar de les usuàries, que canalitzen el seu patiment cap a qui té al davant i no cap als veritables responsables, polítics i alts càrrecs directius, massa sovint protegits per les parets dels seus despatxos. I és que darrere d’aquest personal sanitari al límit hi trobem una població usuària que tampoc no pot més i amb la sensació creixent d’estar desatesa davant d’una atenció primària cada cop més inaccessible i d’unes llistes d’espera delirants.
I ja fa dies que les treballadores alerten d’aquesta situació. Ho fan cada vegada que les seves representants avisen que iniciaran mobilitzacions perquè no poden més, com és el cas de Metges de Catalunya o de tots els sindicats que conformen la Mesa Sindical de Sanitat. I ho diuen directament les mateixes treballadores cada vegada que protesten a les portes dels seus centres sanitaris: només aquests darrers mesos les hem vist a l’Hospital del Vendrell, a Santa Caterina, a l’Arnau de Vilanova, a l’Hospital d’Olot, al Pius de Valls o a l’Hospital de Mataró. I ho expressen les usuàries en protestes contínues arreu del territori.
Contínuament sentim a dir que falten recursos. Concretament, el comitè d'experts en salut designat per la Generalitat de Catalunya el 2020, va considerar que el pressupost anual que s'hauria de dedicar a la sanitat hauria d'incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros. Sense negar que caldrien més recursos la qüestió és com s’han de gestionar els que ja hi ha (i també els que s’hi haurien d’afegir) a curt i a mitjà termini.
De forma urgent, és imprescindible millorar les condicions laborals dels nostres treballadors i treballadores sanitàries perquè puguin prestar la millor atenció possible. Per començar, cal acabar amb els greuges i les desigualtats que existeixen entre persones que realitzen les mateixes tasques, però que estan contractades per prestadors diferents. I tot seguit millorar aquestes condicions per trencar el cercle viciós en el qual estem immerses: cada cop hi ha menys mans i les que hi ha treballen sota major pressió i, per tant, menys professionals que hi vulguin treballar.
I, paral·lelament, cal impulsar un canvi de model per avançar cap a un sistema veritablement basat en l’atenció primària, doncs l’evidència científica demostra que els sistemes de salut basats en l’atenció primària disminueixen els ingressos hospitalaris, redueixen la mortalitat i augmenten la qualitat de vida de la població. I cal posar fi al drenatge de diners públics que va a parar a mans privades en forma de concerts o de gestió de serveis externalitzats per avançar cap a un model de titularitat, gestió i aprovisionament públic. Una sanitat 100% pública. De fet, estem a la cua de la UE-15 en inversió pública i al capdavant quant a despesa privada en salut.
Per què legislatura rere legislatura no s’apliquen mesures com aquestes, amb independència de qui hi hagi al capdavant de la Conselleria? Doncs arribem a la conclusió que hi ha interès a deixar la sanitat pública cada cop més esquarterada, cada cop amb menys professionals i aquests amb condicions cada cop més precàries per afavorir la sanitat privada. Lamentablement, tot fa pensar que res no canviarà i no garantirà la sanitat pública que mereixem i necessitem fins que plegades, treballadores i usuàries, obliguem el govern de torn a fer-ho.