Ens apropem a un centenari que en un país normal seria celebrat amb gran pompa, per recordar a les noves generacions d’on venim. Però preferim esmerçar els esforços, els diners i l’atenció mediàtica a la Copa Amèrica que no pas al centenari de Joan Salvat-Papasseit, que s’ha celebrat d’una manera discreta –ara no toca exhibir patriotisme– i que només deixarà alguna reedició memorable de la seva obra i algun acte més o menys lluït.
“De mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació; de dignitat poeta”, segons la descripció que consta a la placa del carrer de l’Argenteria, just a sota del pis on la tuberculosi se’l va emportar amb només 30 anys. Quina pèrdua tan enorme! Quant de talent, de creativitat, d’emoció i de saviesa ens hauria pogut regalar Papasseit si hagués viscut 30 o 40 anys més? No ho sabrem mai, però sí que podem recordar-lo llegint i gaudint de la seva obra. És magnífica la seva manera de venerar l’amor en tots els seus aspectes, però sobretot l’atracció efímera i ocasional que tots sentim en moltes ocasions, i que Papasseit va descriure millor que ningú: “Somriure, i que el somriure no fereixi ni el mateix que somriu; heus aquí el que és difícil.”
Joan Salvat-Papasseit, a més a més, era un patriota de pedra picada. Un fet que desmunta la teoria que ara s’intenta tornar a escampar de l’extracció burgesa del catalanisme. Josep Fontana va demostrar científicament que és mentida, però Papasseit n’és la prova de l’origen obrer i popular del separatisme català. No entenia l’alliberament nacional separat de la justícia social: “Més alt que les banderes i els altars, cobertors de crims i de pillatge, estan els que treballen i no poden menjar.”
El seu compromís sempre insubornable: “Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres”, i encara més: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.” Hi ha paraules seves que semblen dites avui mateix: “Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d’un Estat qualsevol em fermin els grillons de l’esclavatge.” Sobre els pobles d’Espanya: “L’Estat és un mal pare qui corromp llurs filles per a vida innoble. Aquestes –les nacions– protesten i es rebel·len.”
Més mots d’una actualitat sorprenent: “M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits”. Un missatge per a tants independentistes avui desencantats: “sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes”. Per acabar, un clam sempre vigent: “Fem coses. A aquells que no fan mai res no els tingueu en compte, si no és per di’ls-hi això: Feu coses o calleu”.