La història de Rodalies de Catalunya és la crònica d’un maltractament continuat. Mentre cada dia milers de catalans intenten arribar a la feina, a classe o simplement tornar a casa, el sistema ferroviari de proximitat fa aigües per tot arreu. El deteriorament constant del servei no és una anècdota recent, sinó el resultat d’anys de promeses incomplertes i d'una aposta descarada per l'alta velocitat en detriment del transport públic que realment necessiten els ciutadans.
El 2010, l’Estat es va comprometre a invertir 4.000 milions d’euros en la millora de Rodalies. Aquesta xifra, que sonava tan esperançadora, ha quedat en un somni mai realitzat. Projectes essencials com el soterrament de les vies a Montcada i Reixac o les millores en línies tan vitals com l'R1 i l'R3 s’han anat ajornant una vegada i una altra, amb excuses que van des de la crisi econòmica fins a la pandèmia. Alhora, tant el govern espanyol com Renfe prometien solucions, però els fons destinats al tren d’alta velocitat continuaven augmentant, sovint per línies amb molt pocs passatgers. Rodalies, en canvi, es quedava amb infraestructures obsoletes, trens que semblen llaunes de sardines, i un servei que no compleix les necessitats mínimes dels usuaris.
Els efectes d’aquesta desatenció són evidents i dolorosos: retards constants, vagons plens a vessar, i un sistema ferroviari que, més que servir la població, l’obliga a patir cada dia. Segons un estudi recent, caldran més de 10 anys d'inversions importants i sostingudes per posar el servei de Rodalies al nivell que requereix la societat catalana. Però mentre esperem que aquestes inversions es facin realitat, els ciutadans continuen patint, dia rere dia, un servei que fa aigües per totes bandes, tot i estar pagant els seus impostos com a contribuents.
Els usuaris del servei que viatgen des del sud del Principat cap a Barcelona ja no esperen cap millora a curt termini. Les interrupcions de servei, que haurien de ser temporals, s’eternitzen, i les solucions alternatives en forma d'autobusos són del tot insuficients. Les obres s’allarguen indefinidament, i el col·lapse de la xarxa es repeteix cíclicament. La resignació s'ha convertit en el capteniment habitual per a tots aquells que han de dependre de Rodalies per a les seves activitats diàries. Que Santa Tecla els empari, diuen alguns amb sorna.
Malgrat les noves promeses d’inversions anunciades pels governs, la confiança dels usuaris de Rodalies està completament trencada. Cada promesa no complerta, cada obra inacabada, és una nova humiliació per als contribuents catalans. Si Catalunya vol ser competitiva i moderna, necessita un sistema de transport públic que estigui a l’altura. El traspàs de la gestió a la Generalitat és un pas necessari per prendre el control de la situació, però no serà suficient si no s’acompanya de les inversions econòmiques i de la voluntat política per transformar Rodalies en un servei digne que no només connecti territoris, sinó que cohesioni la societat i millori la qualitat de vida dels ciutadans.