És dimarts al Congrés dels Diputats. És el dia que es reuneixen els partits per ordenar el ple de la setmana vinent i comparèixer a la sala de premsa per analitzar l'actualitat. A primera fila ja s'esperen els agitadors ultres. Depèn del dia, n'és un de sol o en són diversos. Estan acreditats a través de diversos mitjans: Periodista Digital, Estado de Alarma TV, Informa Radio... Comença el torn de preguntes i molts partits no els donen la paraula, però ells obren el micròfon quan creuen i comencen a preguntar de manera incisiva. Continuen en veu alta si els tallen el so o bé si no els obren el micròfon. La senyal de les rodes de premsa la distribueix el Congrés, i es posen on sempre saben que apareixen dins del plànol general. Busquen el cos a cos amb periodistes que els qüestionen la seva actitud i la seva manca de respecte. Després, editen la part del vídeo, la pengen a les xarxes per dir que se'ls censura. I a esperar que els arribin els likes.  

Dimecres al matí és dia de sessió de control. Falten pocs minuts per les 9 i els mateixos pseudoperiodistes esperen ja al passadís que porta fins a l’hemicicle. Està prohibit gravar en aquest passadís i només hi ha una càmera del Congrés i una altra que fa de pool, és a dir, que distribueix les imatges a la resta de mitjans. És dia gran per als agitadors, que no acostumen a anar al Congrés a treballar, si no és que oloren sang. Munten el show i després marxen. No tenen cap interès per l'activitat parlamentària habitual.

Tres dimecres al mes, Pedro Sánchez assisteix a la sessió de control i tenen clar el seu pla: gravar-se com li fan una pregunta, com el president del govern espanyol no respon i marxa. L’objectiu és Sánchez o el ministre que tingui el focus aquella setmana. I, sobretot, gravar si algú els barra el pas o els intercepta. Al passadís hi ha policies i responsables de premsa del Congrés. Els deixen fer. No actuen d’immediat ni els diuen que deixin de gravar. Però si la resta de periodistes sobrepassem l’espai reservat per treballar, sí que ens venen a dir que ens enretirem, que bloquegem i no deixem passar. Ironies de la vida.

La connivència de PP i Vox

Totes aquestes situacions que descric, però, no existeixen quan compareixen Vox o el PP, que sí els donen torn de pregunta, s’hi relacionen, subvencionen els seus mitjans o els envien missatges de solidaritat. Un cas clar és el de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que en un acte de la Comunitat de Madrid es posava les mans al cap. "Com podem seguir permetent el tracte vexatori a Vito Quiles i d'altres periodistes, mentre tota la professió mira cap a una altra banda?", es preguntava, tot adduint que ella és periodista i sent "vergonya" pel que els fan.

I tenim més exemples. El PP de Madrid ha convidat Vito Quiles a participar d’un vídeo corporatiu, suposadament d’humor, que emula una espècie de Càmera cafè a la seu del partit. Hi apareix Alfonso Serrano (el número 2 d’Ayuso i responsable d’organitzar el congrés del PP del juliol) i xerra de manera distesa amb l’agitador. "Cony, Vito, tu per aquí? Aquí entra qualsevol", el saluda Serrano. I tot seguit lamenta que 'agitador pateix, diu, la persecució del govern espanyol. "Encara no ens ha arribat a llista de periodistes bons i dolents, de pseudomitjans o mitjans oficials que envia la Moncloa?", ironitza Serrano. "No, i si la rebem la trenquem", diu un altre membre del PP. “És una bogeria tot el que està passant”, es queixa Quiles.  

Hi ha polítics que han optat per contestar-los quan els graven i els tornen la pilota intentant ser àcids, com és el cas de Gabriel Rufián, d'ERC. Però d’altres diputats o periodistes als que assetgen pel carrer o bé no els contesten o hi ha hagut també algun episodi de reacció que s’ha viralitzat, com el periodista Antonio Maestre agafant el micròfon del canal de Javier Negre (d'Estado de Alarma TV) i tirant-lo.

Amenaces i faltes de respecte

Aquesta "nova normalitat" en el dia a dia del Congrés encara s’ha enrarit més en les darreres setmanes. Cada vegada hi ha més agitadors acreditats, i cada vegada actuen més desacomplexats en la crítica i en el boicot. I, sobretot, de manera més violenta i amenaçadora. Els codis del respecte i la bona conducta que imperen a la cambra baixa han saltat pels aires amb la seva presència. Al Congrés hi treballem diàriament periodistes d'ideologies contràries, de capçaleres rivals o de procedències diverses i mai -ni en els moments més complicats del procés- s'ha viscut aquest nivell de tensió, faltes de respecte i, menys encara, d'amenaça.

En les darreres setmanes s’han creuat noves línies vermelles, amb amenaces directes a companys. Un dels agitadors, Bertrand N’Dongo -de Periodista Digital-, va penjar un vídeo editat d’una periodista de La Sexta, fent veure que donava ordres a la càmera del Congrés perquè deixés de gravar quan ell preguntava. I va penjar la cara de la periodista a la xarxa social  I Vito Quiles es va afegir a la polèmica. "Et cagaràs quan jo ho repiuli", li va dir Quiles al passadís, sense càmeres, però en presència d’altres companys, que vam sortir en defensa de la companya. Aquesta periodista va rebre milers de missatges increpant-la i va haver de dedicar-se a bloquejar els més amenaçadors. En d’altres vídeos a les xarxes, els mateixos agitadors han amenaçat de penjar les adreces on viuen alguns periodistes. 

Un altre exemple, va ser la setmana passada, quan Bertrand N’dongo es va enfrontar durant minuts a dues caps de premsa de Sumar que li retreien que no tenia la paraula. La portaveu, Verónica Martínez, va haver de suspendre la roda de premsa i, com a protesta, els periodistes vam reunir-nos i vam decidir que no tornaríem a la sala de premsa a fer preguntes en tot el matí. El PP va dir que no pensava moure un dit. "No participarem de la censura a cap mitjà de comunicació", va dir Miguel Tellado -portaveu del PP- davant una sala de premsa buida, en presència només d’aquests agitadors i de la redactora de Telemadrid.

El pecat original

El pecat original va ser deixar-los acreditar. Va ser en època de Meritxell Batet quan van presentar la documentació requerida i els serveis de premsa de la cambra els van donar una acreditació com la de la resta de mitjans. Davant aquests episodis que he descrit, premsa del Congrés assegura que els avisa, que els crida al despatx però que no té eines per fer res més.

Aquesta situació s’ha de poder revertir amb el que ha començat a caminar aquest dimarts al Congrés. La cambra ha fet el primer pas amb la presa en consideració del nou reglament, pensat i redactat per posar límits a les seves pràctiques. I, especialment, incloent situacions de faltes lleus, greus i molt greus que poden acabar amb la retirada temporal o permanent de l’acreditació. Per situacions com les que estem vivint: alteració de l’ordre de les preguntes en una roda, la interrupció d’una compareixença, la gravació a llocs no permesos i les faltes de respecte. Una primera votació que ha comptat amb l’oposició de PP i Vox.

La idea amb què treballa la cambra és que el reglament estigui en vigor a finals de juny i es pugui concretar posteriorment des de la mesa com s’ha d’aplicar. El nou període de sessions, ja al setembre, ha d’arrencar amb tot a punt per acabar amb una distorsió que no perjudica ni interpel·la només els periodistes si no el normal funcionament de la màxima institució de representació parlamentària de l’Estat.