Hi ha accions polítiques que un es pot mirar amb tot l’escepticisme que consideri, però que demanen totes les complicitats. Tota acció per a la normalitat d’ús de la llengua, n’és una, d’aquestes accions. Vivim una reculada severíssima en l’ús social del català en favor de l’espanyol. I, a aquesta reculada, s’hi sumen les sentències judicials sobre l’obligatorietat d’haver de fer un percentatge d’hores lectives en espanyol a l’escola catalana. Una realitat, aquesta, que planteja obertament analitzar la situació social de la llengua. D’una llengua que si ens agafem a la llei que en normalitza l’ús ens adonem com l’ambigüitat i la redundància són els grans trets que la configuren.
La Llei de Normalització Lingüística a Catalunya és la que evidencia que Catalunya viu un conflicte lingüístic, i un conflicte lingüístic aquí i arreu és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. I de la Transició i fins avui, aquesta nostra realitat no la volem descriure d’aquesta manera tan descarnada potser perquè ens fa mal, però és la que és. No hi ha més cera que la crema, que diria Josep Pla.
Ja des de l’articulat primer, aquesta Llei neix supeditada a la Constitució espanyola, on s’explicita quina és la llengua que, allà i aquí, tothom té el deure de conèixer. I no és pas la catalana. Però és que a l’hora de redactar els Estatuts que ens regeixen, no s’hi contempla un deure semblant per al català al qual la Constitució espanyola reserva per al castellà. Només s’hi fa constar l’oficialitat de l’una i de l’altra. Oficialitat a la qual s’afegeix, a tot Catalunya, des del 2010, l’occità. Vivim, doncs, una triple oficialitat lingüística.
Què vol dir, a la pràctica, aquest marc legal? Doncs que tothom té el dret a servir-se de la llengua catalana sigui quina sigui la circumstància i sigui quin sigui l’interlocutor. Però compte, perquè aquest nostre marc legal dona per sobreentès que el mateix dret empara tothom que, aquí, vulgui servir-se de l’espanyol. És el valor que té l’oficialitat davant del deure. Aquesta és la realitat que ens limita i que fa que l’espanyola sigui, davant la catalana, llengua hegemònica.
La realitat que vivim avui, que ja no és la de fa només vint anys, evidencia que Catalunya, en tota la diversitat dels seus governs, no ha volgut fer mai un plantejament d’Estat per a l’ús de la llengua, que vol dir que la llengua esdevé factor de discriminació. En quin sentit? Doncs en el sentit que els qui més hi excel·leixen més possibilitats tenen per aconseguir els seus interessos.
Llavors, per què diuen els nostres dirigents que ningú no serà discriminat per raons de llengua? Perquè de discriminació és innegable que sí que n’hi ha. Però l’única llengua a través de la qual s’efectua la discriminació és l’espanyola, que és la que es fa necessària per obrir-se camí socialment i per fer funcionar el sistema econòmic propi de tota economia de mercat. No em cansaré de repetir que a Lionel Andrés Messi no li va fer cap falta el català per ser el millor jugador del món des del Futbol Club Barcelona estant. Avui, Hans-Dieter Flick, Hansi Flick, ein Deutscher aus Heidelberg, se serveix de l’anglès. Schade! Miguel Ángel Sánchez, Míchel, entrenador del primer equip del Girona, se serveix del català com a llengua d’ús.
Fem-nos una pregunta: per què no hem estat capaços de bastir una política lingüística valenta i coherent que situés la catalana com a llengua d’ús preferent? Ens ha faltat voluntat de poder? I, ara, com ho redreçarem? Quines sancions aplica el Govern a qui infringeix les mínimes lleis coercitives? Tot al llarg de la legislatura del 2006 al 2010, qui no complia la llei era sancionat. Que no penalitza la llei de Trànsit a qui supera un límit de velocitat? Doncs amb la llengua cal fer semblantment. Perquè ja cansa parlar-ne tant i no parlar-la.