El debat del 28 de juny de l'any passat va ser definitiu. Joe Biden, visiblement despistat, va naufragar davant d'un Donald Trump que, en alguna fase, va ser més condescendent que feridor. L'episodi, que va incloure imprecisions, pèrdues de fil, errors impropis de qui aspira a continuar en el càrrec i sensació d'haver perdut el control de la campanya, va acabar sent l'últim clau en el taüt polític de l'expresident dels Estats Units. L'anunci que pateix un càncer agressiu confirma els pitjors pronòstics que s'havien escampat -amb maldat- sobre la salut de Biden quan era l'inquilí de la Casa Blanca. Què hauria passat si hagués guanyat les eleccions?
La pregunta és essencialment una ucronia, perquè el dirigent demòcrata -un dels últims tòtems del partit, vicepresident amb Barack Obama, senador prestigiós, gran coneixedor de la realitat internacional, governant més espavilat del que li atribuïa la retòrica trumpista- va acabar deixant pas a Kamala Harris. Tot i que en un primer moment les xifres de donacions a la campanya -termòmetre sovint acurat de les opcions dels candidats als Estats Units, tenint en compte la importància del finançament en cada cursa electoral- feien pensar en una remuntada davant Trump, el desastre va ser sonat. Als demòcrates no els va quedar ni el trist consol del vot popular.
També aquesta apartat va ser conquerit per l'actual president, que en aquest segon mandat va per feina i, malgrat les inconsistències -la guerra comercial va arrencar amb força i ara el món està en una espècie de pròrroga confusa, com si el simple anunci dels aranzels només hagués tingut com a objectiu generar una sensació a mig camí de la por i del caos-, està decidit a no quedar-se a mitges. Si té aquesta oportunitat no és només per la perícia en la campanya i en els missatges -sovint observats amb les ulleres equivocades des del progressisme europeu-, sinó també perquè els demòcrates no van saber acabar com tocava amb l'etapa de Biden a primera fila.
Si tot el que podia oferir la tradició liberal nord-americana era un president que perdia el fil, que tenia seriosos problemes de mobilitat, que protagonitzava errors en cada aparició pública i que no podia contrarestar el fangar promogut per Trump, era evident que guanyar les eleccions era una entelèquia. La malaltia de Biden, que ha generat una onada de fair play polític inesperada en els temps que corren, indica que persistir en la reelecció va ser un error. La publicació del llibre Original sin, dels periodostes Jake Tapper i Alex Thompson, relata fins a quin punt la Casa Blanca s'havia bunqueritzat davant dels senyals que la campanya de l'expresident havia perdut el nord.
La irresponsabilitat, per tant, va ser manifesta. Sempre és bo analitzar per què puja l'extrema dreta -no hi ha cap dubte que Trump, amb l'il·liberalisme per bandera, n'és l'exponent més perillós perquè també és qui té més poder a les mans- i sobrepensar sobre les raons que fan que la ciutadania viri cap a l'autoritarisme, però potser en algun moment les forces netament democràtiques haurien de pensar qui envien a combatre el mal. Les presidencials nord-americanes en són l'exemple: entre el diagnòstic de la malaltia i la publicació del llibre sobre l'esfondrament de Biden, resulta incomprensible la insistència per voler ser el rival de Trump a les eleccions del mes de novembre.