Salvador Illa ha superat sense despentinar-se el seu primer debat de política general al Parlament. L’oposició ressalta el seu tarannà de gestor neutre, sense estridències, com un senyal de feblesa i tebior, però el PSC sap que –precisament– aquest és el principal valor d’Illa i el seu govern.
El nou govern té una força relativa, condicionada per una aritmètica parlamentària que li va atorgar menys escons que els que va tenir durant els 23 anys que va romandre a l’oposició entre 1980 i 2003, quan Pasqual Maragall va aconseguir la presidència amb 42 escons. Tanmateix, exactament igual que Pedro Sánchez, que es manté en el poder en minoria, Illa se sap blindat per la impossibilitat d’articular cap majoria alternativa. Hauria de fer-ho molt malament per no romandre els 4 anys íntegres de la legislatura al Palau de la Generalitat.
Diu el mite que el 1933 les dretes van prendre el poder a la república espanyola per l’abstenció dels anarquistes decebuts amb la repressió i les promeses incomplertes de les esquerres reformistes. Fent una analogia de pa sucat amb oli, avui el PSC se sap còmode i segur en el poder gràcies a l’abstenció dels centenars de milers d’independentistes decebuts i emprenyats que han decidit deixar d’anar a votar.
El problema és que els partits independentistes no semblen haver entès el missatge. Veient el to i les amenaces buides dels seus discursos en el debat de política general, hom pot concloure que no s’han sentit al·ludits per l’augment de l’abstenció que ha suprimit la majoria sobiranista al Parlament.
Illa pot tenir la temptació de fer-se l’orni i dilatar l’aplicació dels acords d’investidura –Pedro Sánchez hi té la mà trencada, si no, que li preguntin a Junts pel català a Europa i les competències en immigració– perquè és impossible cap moció de censura i perquè pot prorrogar sense dificultats un pressupost expansiu i que va representar un creixement important respecte a l’anterior.
El cert, però, és que si el president actua amb astúcia, pot aconseguir la quadratura del cercle d’acontentar els seus i obtenir l’aprovació dels que no ho són, només mantenint-se en el carril central esbossat en els seus discursos al Parlament. Amb pocs gestos (retorn de la bandera espanyola, visita al rei, presència el 12 d’octubre) l’unionisme respirarà alleugerit per la superació de la litúrgia independentista vigent fins ara.
Una gestió efectiva, alguns gestos cap a la llengua i la cultura, unes quantes solucions als problemes més urgents amb resultats tangibles (no cal que siguin espectaculars) poden provocar alhora un cert sentiment d’adhesió entre els ciutadans partidaris de la república catalana esgotats per gairebé una dècada de gesticulació independentista sense concrecions, amb promeses incomplertes, guerres fratricides i poques explicacions reals.