Els partits independentistes catalans intenten recuperar-se del fracàs de 2017 i les guerres fratricides posteriors amb un retorn cada cop menys amagat al peix al cove pujolista. ERC i Junts competeixen ara per veure quin pot arrencar més concessions als socialistes que governen a Espanya i a Catalunya.
És un retorn al peix al cove pujolista amb tots els ets i els uts, amb un parell de matisos importants, però. El primer —i més fonamental— és que no governen. Junts no és al govern per decisió dels electors. Esquerra no és al govern per decisió pròpia. El segon matís és que el cove és un cistell foradat. No es pot omplir perquè bona part del que hi entra s’escola i es perd.
Els Mossos, una de les grans conquestes del pujolisme, hem vist que són a mercè de l’Estat, que pot veure’n les competències a cop de decret (com ens recordava Oriol March) o alterades substancialment, com en el cas de la proposta de Marlaska referida a l’entrada de la Guàrdia Civil i la policia espanyola al sistema d’emergències català.
De fet, els forats del cove són tan grans que algunes coses entren i surten amb tal velocitat que no arribem a veure-les dins. El català a Europa —“pagament per avançat” de la investidura— no hi és ni se l’espera, per més gesticulacions que faci el ministre Albares. La singularitat del finançament català és desmentida per cada moviment del govern espanyol: tota reforma serà un cafè per a tothom o no serà. La transferència “completa” de les competències en immigració ja han estat diluïdes pel ministre Marlaska abans de negociar-les.
Tant el PSOE com el PSC són governs febles i en minoria, però compten amb un trumfo que els fa força estables. Els partits minoritaris que els sostenen no tenen alternativa. Qualsevol amenaça de trencament cau davant la possibilitat d’un govern de les dretes més extremes, que a Espanya són totes. Per això les amenaces de mocions de censura són despatxades per Sánchez amb un somriure displicent.
Els partits independentistes fan bé d’intentar aconseguir avenços per Catalunya mentre intenten reconstruir un espai polític decebut, emprenyat i allunyat d’uns líders que es neguen a acceptar que sense una renovació completa de cares i propostes no aconseguiran atreure novament els centenars de milers de votants que els han donat l’esquena. Ara bé, també haurien de tenir clar que l’esgotament del model del peix al cove per ineficient i enganyós va ser un dels grans impulsors del canvi de sentit de la política catalana, que va veure com el sentiment independentista passava de marginal a majoritari.