Disculpi’m que comenci amb una obvietat: l’estat espanyol ha gestionat de forma pèssima el procés. Rajoy és un polític acostumat a guanyar per esgotament del rival. Els altres poden ser més cultes, més àgils, però ell resisteix millor, i d’això n’ha fet una virtut que a Catalunya no li està funcionant. La fase que comença aquest dimecres n’és la prova. El sobiranisme -independentista o no- ha demostrat que també sap córrer maratons. El fracàs de l’estratègia estatal, rebregant temeràriament les institucions al servei d’una ideologia, l’hem constatat a les últimes hores: just abans del xoc de trens, la fotografia que arriba de Madrid és la de l’aparell judicial brandant el Codi Penal per defensar la unitat d’Espanya. A l’última imatge no hi ha ni un bri de seducció. No hi ha marge per a la política. Malaurada la pàtria que ha de convèncer a cop de toga.
La instantània de l’Estat és eloqüent. Ara li toca al sobiranisme fer els deures. El Madrid del poder (què hi diu la seva societat civil?) té clara la resposta al repte legítim que planteja la majoria del Parlament. Per això, ara els focus es posaran sobre el bloc independentista que, agradi o no, és qui ha de provar de superar l’examen de setembre. Ara no n’hi ha prou a dir que la raó -o les millors raons- estan del teu costat. No n’hi ha prou a refugiar-se en l’immobilisme espanyol. S’ha de demostrar que es fan les coses millor, sobretot perquè el resultat del 27-S va evidenciar la justa majoria social del sí, i un dels reptes de Junts pel Sí i la CUP durant aquesta legislatura era eixamplar aquest espai, precisament tornant a la pantalla del referèndum. Ara és l’hora de demostrar si s’ha fet la feina. De saber si s’aprova amb nota.
Els partidaris del dret a decidir, votin "sí" o votin "no", necessiten una alta participació l’1 d’octubre. Tan important com el resultat n'és la xifra de votants. El president Puigdemont ja admetia diumenge, en una entrevista a La Vanguardia, que si només acudia un 20% del cens a les urnes caldria obrir una reflexió. Per poder consolidar el dret democràtic a decidir el nostre futur col·lectiu -suma plural d’individus- el referèndum ha de superar els 2,3 milions del 9-N. De fet, aquesta és una qüestió que hauria d’interpel·lar tots els qui aspiren a una relació diferent de Catalunya amb Espanya: si l’1-O punxa, el reforçament de l’statu quo serà inevitable. La crida del PSC a no votar és rellevant.
Que s’aprovi l’examen, el de la participació, depèn a hores d’ara només de l’alumne. És feina dels defensors de l’1-O triar bé el to de cada intervenció; saber escoltar el diferent per intentar convèncer-lo i, si més no, per aplanar el diàleg a partir del dia 2; és feina dels qui creuen en el referèndum ser transparents i centrar-se més en el què i menys en el com que omple portades i tertúlies; és feina seva ensenyar més els arguments i menys les banderes; més converses pausades de cafè i menys mala llet de Twitter. És feina del sí i del no fer que les ganes de votar s’imposin a les togues.
La instantània de l’Estat és eloqüent. Ara li toca al sobiranisme fer els deures. El Madrid del poder (què hi diu la seva societat civil?) té clara la resposta al repte legítim que planteja la majoria del Parlament. Per això, ara els focus es posaran sobre el bloc independentista que, agradi o no, és qui ha de provar de superar l’examen de setembre. Ara no n’hi ha prou a dir que la raó -o les millors raons- estan del teu costat. No n’hi ha prou a refugiar-se en l’immobilisme espanyol. S’ha de demostrar que es fan les coses millor, sobretot perquè el resultat del 27-S va evidenciar la justa majoria social del sí, i un dels reptes de Junts pel Sí i la CUP durant aquesta legislatura era eixamplar aquest espai, precisament tornant a la pantalla del referèndum. Ara és l’hora de demostrar si s’ha fet la feina. De saber si s’aprova amb nota.
Els partidaris del dret a decidir, votin "sí" o votin "no", necessiten una alta participació l’1 d’octubre. Tan important com el resultat n'és la xifra de votants. El president Puigdemont ja admetia diumenge, en una entrevista a La Vanguardia, que si només acudia un 20% del cens a les urnes caldria obrir una reflexió. Per poder consolidar el dret democràtic a decidir el nostre futur col·lectiu -suma plural d’individus- el referèndum ha de superar els 2,3 milions del 9-N. De fet, aquesta és una qüestió que hauria d’interpel·lar tots els qui aspiren a una relació diferent de Catalunya amb Espanya: si l’1-O punxa, el reforçament de l’statu quo serà inevitable. La crida del PSC a no votar és rellevant.
Que s’aprovi l’examen, el de la participació, depèn a hores d’ara només de l’alumne. És feina dels defensors de l’1-O triar bé el to de cada intervenció; saber escoltar el diferent per intentar convèncer-lo i, si més no, per aplanar el diàleg a partir del dia 2; és feina dels qui creuen en el referèndum ser transparents i centrar-se més en el què i menys en el com que omple portades i tertúlies; és feina seva ensenyar més els arguments i menys les banderes; més converses pausades de cafè i menys mala llet de Twitter. És feina del sí i del no fer que les ganes de votar s’imposin a les togues.