D’un estat que es basi no pas en els drets, llibertats i valors fonamentals del sistema democràtic, sinó en la seva integritat territorial, no se’n pot esperar res de bo. I Espanya és un estat així. Com que el més important és mantenir les fronteres estatals intocables i inamovibles, aquest n’és l’objectiu prioritari, al qual se supediten tots els altres, democràcia inclosa. Per això, si cal sacrificar la qualitat de la democràcia, com a única garantia per mantenir, a tota costa, la integritat del territori, es fa i llestos. El que és fonamental no és la democràcia, sinó les fronteres. A això devia referir-se el desaparegut dirigent socialista A. Pérez Rubalcaba quan afirmava que Espanya pagaria un preu molt car per evitar la independència de Catalunya.
Amb l’excepció del grup de P.Iglesias, tots els altres fan front comú a l’hora de preservar la unitat d’Espanya per damunt de tot, també per damunt de la llibertat i la democràcia. Es tracta d’una resposta nacional espanyola, de dretes i d’esquerres, de les elits capitalistes i de les burocràcies sindicals, perquè en això tots fan front comú, sense manies. Compten, doncs amb la implicació activa dels partits polítics i sindicats, així com de l’estructura administrativa, judicial, militar, policial i mediàtica de l’estat, tots a l’una. I també la conferència episcopal, la lumpentelevisió i els famosos de les més diverses espècies. Tots ells animen i comparteixen aquesta croada contra la llibertat, inconscients com són que, en realitat, si bé l’independentisme català n’és el primer destinatari, els segons poden ser ells. Retallar la llibertat acaba afectant tothom, fins i tot els mateixos artífexs de la retallada. I aquesta involució democràtica ja comença a ser detectada internacionalment, la farà fracassar a Catalunya, retinguda per la força, i pot acabar fent saltar pels aires el mateix estat espanyol, en el seu format actual.
El retrocés en la qualitat de la democràcia al regne d’Espanya, aquests darrers anys i com va més, és increïble i sembla no tenir aturador. Ara mateix, hi ha paraules que estan totalment prohibides de dir en els informatius de la televisió pública catalana (exili, presos polítics) i d’altres que només poden emprar-se si van acompanyades dels adjectius que la junta electoral considera adequats (autoanomenats, autoproclamats), com si així la realitat deixés d’existir. Al Parlament es limiten els temes de debat i en totes les institucions de representació democràtica i, doncs, d’elecció directa a les urnes per la ciutadania, el vot dels electors no té cap valor, ja que totes les argúcies valen per emprar les lleis de forma partidista i decidir qui ens representa com a diputats, eurodiputats, senadors, regidors o qui pot ser o no president de la Generalitat.
Per un simple tuit, algú se’n pot anar quatre anys a la garjola. I el govern espanyol -que encara es diu socialista!- es dota d’instruments legals per a reprimir la llibertat d’expressió i s’atorga la facultat de tancar planes webs, aplicacions informàtiques i intervenir ordinadors i telèfons mòbils, sense cap mania. I tot això ho fa un govern en funcions, en plena campanya electoral i sense cap control parlamentari, ni necessitat de cap ordre judicial, per la via directa mitjançant un decret llei. Abans cremaven llibres, ara censuren i persegueixen internet. Quina història més miserable, la d’Espanya, de la Inquisició fins als nostres dies! Avui, aquest estat es troba molt més a prop de Turquia, Xina, Rússia o Iran, que no pas que de qualsevol altre estat de la Unió Europea.
Si un govern socialista és capaç de fer això, què no faran els altres actors de l’estat, seguint-ne l’exemple? Per això hi ha reis que prenen partit i no concilien, polítics que provoquen, mitjans de comunicació que menteixen, militars que fan discursos polítics, jutges que utilitzen la llei des del valor suprem de la unitat d’Espanya i policies que estomaquen la gent i vexen i humilien els detinguts, perquè saben que la seva impunitat els ho permet, en coincidir en la mateixa línia política tots i cadascun dels elements que configuren l’estat, sense excepció. Per això, la regressió de valors, el deteriorament de la democràcia, la involució en tots els àmbits dóna ales als sectors més ultraconservadors i franquistes de la societat espanyola.
Com si fos el Berlín del 1939, a Espanya els feixistes fan reunions públiques amb el braç alçat, salutació pública erradicada a la resta d’Europa, canten els seus himnes, exhibeixen els seus símbols i banderes, victoregen el seu cabdill difunt i van pujant electoralment. I no tan sols no passa res, sinó que compten amb la condescendència, sinó la complicitat descarnada, de les forces de seguretat. En aquest context, són del tot coherents amb la ideologia dominant sentències judicials que menystenen les agressions sexuals a dones, un cop i un altre, que penalitzen la llibertat d’expressió dels artistes i creadors culturals en relació a certs temes (religió, casa reial, etc.) i, segons un informe de la universitat d’Oxford, els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles dels onze països europeus estudiats.
El president espanyol i el seu govern vulneren, constantment, la separació de poders que hauria de caracteritzar un estat democràtic i actuen des del convenciment, compartit pels altres estaments de l’estat, que tots formen part del mateix exèrcit, participen en la mateixa croada i tenen el mateix enemic: nosaltres. Tant se val, doncs, que es carreguin la democràcia si, amb això, salven la unitat d’Espanya. Quina pena, però, un estat que només pugui conservar un territori per la força, a cop de porra i a cop de llei! Quina poca confiança en la seva capacitat de convèncer els discrepants, i, en el fons, en l’atractiu, la solidesa i la bondat del seu propi projecte polític! Tard o d’hora, un estat així, un estat del qual emocionalment ja han desconnectat milions de catalans, que no mantenen cap mena de respecte ni consideració cap al seu cap, no tindrà més remei que anar-se’n de Catalunya. Perquè és Espanya que se n’anirà d’aquí, un dia. Nosaltres, al cap i a la fi, continuarem al lloc on hem estat sempre: aquí.
Amb l’excepció del grup de P.Iglesias, tots els altres fan front comú a l’hora de preservar la unitat d’Espanya per damunt de tot, també per damunt de la llibertat i la democràcia. Es tracta d’una resposta nacional espanyola, de dretes i d’esquerres, de les elits capitalistes i de les burocràcies sindicals, perquè en això tots fan front comú, sense manies. Compten, doncs amb la implicació activa dels partits polítics i sindicats, així com de l’estructura administrativa, judicial, militar, policial i mediàtica de l’estat, tots a l’una. I també la conferència episcopal, la lumpentelevisió i els famosos de les més diverses espècies. Tots ells animen i comparteixen aquesta croada contra la llibertat, inconscients com són que, en realitat, si bé l’independentisme català n’és el primer destinatari, els segons poden ser ells. Retallar la llibertat acaba afectant tothom, fins i tot els mateixos artífexs de la retallada. I aquesta involució democràtica ja comença a ser detectada internacionalment, la farà fracassar a Catalunya, retinguda per la força, i pot acabar fent saltar pels aires el mateix estat espanyol, en el seu format actual.
El retrocés en la qualitat de la democràcia al regne d’Espanya, aquests darrers anys i com va més, és increïble i sembla no tenir aturador. Ara mateix, hi ha paraules que estan totalment prohibides de dir en els informatius de la televisió pública catalana (exili, presos polítics) i d’altres que només poden emprar-se si van acompanyades dels adjectius que la junta electoral considera adequats (autoanomenats, autoproclamats), com si així la realitat deixés d’existir. Al Parlament es limiten els temes de debat i en totes les institucions de representació democràtica i, doncs, d’elecció directa a les urnes per la ciutadania, el vot dels electors no té cap valor, ja que totes les argúcies valen per emprar les lleis de forma partidista i decidir qui ens representa com a diputats, eurodiputats, senadors, regidors o qui pot ser o no president de la Generalitat.
Per un simple tuit, algú se’n pot anar quatre anys a la garjola. I el govern espanyol -que encara es diu socialista!- es dota d’instruments legals per a reprimir la llibertat d’expressió i s’atorga la facultat de tancar planes webs, aplicacions informàtiques i intervenir ordinadors i telèfons mòbils, sense cap mania. I tot això ho fa un govern en funcions, en plena campanya electoral i sense cap control parlamentari, ni necessitat de cap ordre judicial, per la via directa mitjançant un decret llei. Abans cremaven llibres, ara censuren i persegueixen internet. Quina història més miserable, la d’Espanya, de la Inquisició fins als nostres dies! Avui, aquest estat es troba molt més a prop de Turquia, Xina, Rússia o Iran, que no pas que de qualsevol altre estat de la Unió Europea.
Si un govern socialista és capaç de fer això, què no faran els altres actors de l’estat, seguint-ne l’exemple? Per això hi ha reis que prenen partit i no concilien, polítics que provoquen, mitjans de comunicació que menteixen, militars que fan discursos polítics, jutges que utilitzen la llei des del valor suprem de la unitat d’Espanya i policies que estomaquen la gent i vexen i humilien els detinguts, perquè saben que la seva impunitat els ho permet, en coincidir en la mateixa línia política tots i cadascun dels elements que configuren l’estat, sense excepció. Per això, la regressió de valors, el deteriorament de la democràcia, la involució en tots els àmbits dóna ales als sectors més ultraconservadors i franquistes de la societat espanyola.
Com si fos el Berlín del 1939, a Espanya els feixistes fan reunions públiques amb el braç alçat, salutació pública erradicada a la resta d’Europa, canten els seus himnes, exhibeixen els seus símbols i banderes, victoregen el seu cabdill difunt i van pujant electoralment. I no tan sols no passa res, sinó que compten amb la condescendència, sinó la complicitat descarnada, de les forces de seguretat. En aquest context, són del tot coherents amb la ideologia dominant sentències judicials que menystenen les agressions sexuals a dones, un cop i un altre, que penalitzen la llibertat d’expressió dels artistes i creadors culturals en relació a certs temes (religió, casa reial, etc.) i, segons un informe de la universitat d’Oxford, els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles dels onze països europeus estudiats.
El president espanyol i el seu govern vulneren, constantment, la separació de poders que hauria de caracteritzar un estat democràtic i actuen des del convenciment, compartit pels altres estaments de l’estat, que tots formen part del mateix exèrcit, participen en la mateixa croada i tenen el mateix enemic: nosaltres. Tant se val, doncs, que es carreguin la democràcia si, amb això, salven la unitat d’Espanya. Quina pena, però, un estat que només pugui conservar un territori per la força, a cop de porra i a cop de llei! Quina poca confiança en la seva capacitat de convèncer els discrepants, i, en el fons, en l’atractiu, la solidesa i la bondat del seu propi projecte polític! Tard o d’hora, un estat així, un estat del qual emocionalment ja han desconnectat milions de catalans, que no mantenen cap mena de respecte ni consideració cap al seu cap, no tindrà més remei que anar-se’n de Catalunya. Perquè és Espanya que se n’anirà d’aquí, un dia. Nosaltres, al cap i a la fi, continuarem al lloc on hem estat sempre: aquí.