Quan ja portem quasi mig segle de vigència del mar legal establert el 1978, ja es pot afirmar que la constitució espanyola constitueix la més gran ensarronada lingüística de la història. Efectivament, l’article 3 de l’anomenada carta magna consagra la imposició de l’espanyol i la clara discriminació del català. Al primer idioma se li reconeixen tots els drets en tots els àmbits d’ús i per a totes les funcions, amb la singularitat que ha de ser de coneixement obligatori per a tots els ciutadans.
Diu així: “Article 3 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. Al castellà se l’anomena pel seu nom i se l’oficialitza com a única llengua espanyola oficial de l’Estat. La llengua catalana no apareix esmentada en cap dels 169 articles i 15 disposicions de què consta la constitució. Talment com si no existís. I estic convençut que un nombre no pas menor d’espanyols, de dreta i d’esquerra, si tocant un botó poguessin aconseguir de fer-la desaparèixer, no dubtarien a espitjar-lo. Els fa nosa, els irrita, els crea rebuig i no en suporten l’existència i l’ús. I viuen com una agressió o una derrota els avenços o èxits del català en qualsevol àmbit.
Cal no passar per alt que, en el referèndum de 1978, tots els partits catalans -llevat de l’ERC de l’època, les diverses sigles independentistes i l’esquerra extraparlamentària- van demanar de votar-hi favorablement. Amb la pistola al pit d’aquella constitució que garantia certs drets democràtics individuals o bé res, el desig i la necessitat d’un respir democràtic eren tan grans que els partits espanyols ens van enganyar com sempre. I ja se sap que qui sembra vents collirà tempestats.
L’oficialitat de català és una oficialitat a mitges, sovint de fireta, que s’ha de defensar i justificar a cada moment i que no abasta, en absolut, tots els usos i funcions habituals d’una llengua. La llei de política lingüística no es compleix, el català no és visible en bona part de la retolació comercial i en les cartes dels restaurants, mentre sí que hi apareixen altres llengües que no són oficials aquí com l’anglès, el francès, el rus, l’àrab o el portuguès, no hi ha ni un sol producte farmacèutic en la nostra llengua malgrat que la indústria del sector es localitza aquí, als jutjats, al cinema, al quiosc, a l’àmbit dels electrodomèstics, la higiene o la perfumeria la seva presència hi és marginal, etc.
Fins i tot s’han perdut espais simbòlics que semblaven inqüestionables i en els quals el català era l’idioma per excel·lència: per exemple, el Parlament. Avui hi ha grups parlamentaris que no empren mai la llengua pròpia del país i la majoria de polítics de tots els partits no fan del català la llengua única de comunicació, com sí que fan els francesos, els espanyols o els anglesos amb la seva llengua. Repeteixen en espanyol tot el que ja han acabat de dir abans en català, amb la qual cosa reforcen la idea del català com a llengua innecessària, carregosa, prescindible. I, començant pel president de la Generalitat, renuncien a l’exemplaritat que els permet el càrrec, per exemple fent tuits en una altra llengua.
Totes les oficialitats són d’anada i de tornada, d’ús actiu i de recepció passiva. Doncs bé, mentre ja hem assenyalat les deficiències colossals pel que fa al català com a idioma en la retolació, cartes i pissarres de bars i restaurants, instruccions d’ús d’aparells, indicacions de contingut de productes, etc., ara ja és escandalosa la situació de persecució de la llengua catalana com a llengua d’anada, emprada amb naturalitat pels usuaris. Ja ni tan sols es planteja que tinguem dret a ser atesos, és a dir, correspostos en català, sinó que, sovint, és l’ús individual de l’idioma allò que ens és negat.
No hi ha setmana que, en qualsevol punt del domini lingüístic, no es coneguin denúncies públiques per casos flagrants de discriminació del català. I no em refereixo a les protestes dels catalanoparlants perquè el dependent de la botiga, el cambrer del bar, el comercial telefònic, el policia, el jutge o el metge no se’ls adrecin parlant en català, com és normal a París amb el francès, a Londres amb l’anglès o a Madrid amb l’espanyol, és a dir, oficialitat de tornada. El problema és gravíssim perquè el que es nega és l’oficialitat d’anada, o sigui que el client, el consumidor, el pacient o el ciutadà pugui fer servir ell personalment la seva llengua que és la pròpia del país i oficial.
Si passés a l’inrevés, no tinc cap dubte que la fiscalia i tutti quanti ja haurien posat el crit al cel i actuat d’ofici contra la discriminació de l’espanyol. Però aquí ni ho fan, ni ho han fet mai, perquè la llengua perjudicada és la catalana. Emparant-se en la impunitat que els confereix l’article 3 de la seva constitució i, en no pocs casos, en la seva ignorància, practiquen el nacionalisme lingüístic espanyol més imperialista de tots els que es fan i es desfan.
“En español, que estamos en España”, bramen. Amb aquesta afirmació ens estan dient que el català no és espanyol. I, doncs, que no hi ha lloc per a aquesta llengua a Espanya. Els nostres dubtes, la por, el desig de sortir del pas per necessitat de resoldre un problema immediat, fan que, sovint, els catalanoparlants cedim davant una situació d’imposició lingüística catalanofòbica per abús de poder per part de qui el té. Ara mateix, les reaccions irades de ciutadans espanyols contra Aitana Bonmatí, per parlar en català en el lliurament del darrer guardó rebut, són una expressió normal de catalanofòbia, ja que, en canvi, no han dit ni ase ni bèstia del fet que, a més de l’espanyol, també hagi parlat en anglès.
A Espanya, és impensable que es pugui fer de jutge, professor universitari, metge o qualsevol professió de contacte amb el públic sense saber espanyol. El simple fet d’imaginar-s’ho ja deu ser, segurament, delicte dels greus. Però aquí, no. Es pot exercir gairebé qualsevol professió sense saber català i, en el millor dels casos, el coneixement de l’idioma serà un mèrit, però no un requisit, just al contrari del que ocorre amb l’espanyol a Espanya, el francès a França o l’alemany a Alemanya.
Hem de tenir una actitud militant en l’ús del català sempre, amb tothom i en tot lloc i circumstància. Altrament, entre la deixadesa lingüística de bona part dels parlants i la manca de consciència idiomàtica de tants polítics, personatges públics i directius de mitjans de comunicació, la situació en què, amb el català, tothom s’hi veu amb cor, no farà més que créixer. Així, doncs, al carrer, a la botiga, al jutjat, al bar, al telèfon amb els comercials, amb la policia, al congrés de diputats i al senat, sempre en català. I ni un sol euro de negoci per a qui ens margina la llengua. Si tenim un idioma que ens diferencia com a poble és per a fer-lo servir i no pas per amagar-lo com si ens fes vergonya d’emprar-lo. No podem acceptar per més temps, amb la nostra llengua, allò que cap altre país no acceptaria que li fessin amb la seva.