A les acaballes de la I Guerra Mundial, van aflorar almenys tres realitats molt destacades en l’àmbit nacionalitari a Europa. D’una banda, els anomenats “14 punts de Wilson”, el programa de reconstrucció europeu fet públic pel president nord-americà Woodrow Wilson el 8 de gener de 1918, davant el Congrés del seu país, en el qual defensava el dret d’autodeterminació dels pobles per a resoldre els conflictes nacionals i colonials. D’altra banda, la consolidació de la revolució soviètica i la doctrina leninista del dret d’autodeterminació va tenir una gran influència entre l’esquerra obrera d’arreu. I, finalment, l’ombra de la Revolta irlandesa de la Pasqua de 1916, que culminà en la declaració de l’Estat Lliure d’Irlanda, el 1922.
És en aquest context que cal situar la fundació a València, el maig de 1921, de la Joventut Nacionalista Obrera (JNO), una formació d’esquerres i independentista. Es dona la circumstància que, el mateix any, a Barcelona, existia també una entitat amb el mateix nom: Joventut Nacionalista Obrera “Pàtria Nova”, la qual tenia la seu a la plaça del Sol, núm. 3 de la capital catalana. La JNO valenciana arriba després que el Dr. Martí i Julià imprimís unaorientació independentista i socialista a la Unió Catalanista durant el període en què la presidí (1903-1916), i dos anys després de la creació per Francesc Macià, al Principat, de la Federació Democràtica Nacionalista, protoindependentista, i un any abans del naixement d’Estat Català.
Si bé va tenir una vida efímera, la seva singularitat rau en el fet que va ser la primera formació al País Valencià que va unir l’alliberament nacional amb l’emancipació social, fent-ne un tot indestriable. Defensora de la creació d’un estat valencià de la classe obrera, es va fer conèixer a través d’un Manifest adreçat “a tots els obrers valencians” que es distribuïa com a full volander. La JNO atorgava un paper clau als treballadors en el combat polític i assegurava que “en la lluita deslliuradora de la nostra terra, nosatros, els obrers, hem de prendre la nostra part. Com els obrers irlandesos o finlandesos, actius defensors de la independència del seu poble esclavitzat també, devem revoltar-se per alcançar la dignitat d’homes lliures (...), que no és la pàtria nacional l’organització burgesa contrària a la nostra llibertat econòmica, ni nostre nacionalisme una rèmora per arribar a una fórmula internacional de convivència.”
La creació de la JNO va ser, òbviament, un fet encara prematur per les tesis que defensava, tota una veritable i inesperada revolució a la societat valenciana d’ara fa un segle. El diari La Voz de Valencia en criticà fins i tot l’"gosadia de parlar públicament en català", tot qualificant el seu projecte de “llavor atemptatòria contra la unitat de la pàtria”. Les pressions de les autoritats i la incomoditat dels sectors tradicionals del valencianisme majoritàriament dominant fins llavors, més propers a les posicions conservadores de la Lliga de Catalunya, abocaren la JNO a la seva dissolució. Així i tot, els plantejaments de reivindicació nacional havien començat a penetrar en sectors socials fins llavors monopolitzats pel republicanisme espanyol i, alhora, eren una denúncia dels seguidors de la Lliga que “únicament defensen els seus interessos.”
La junta directiva de la JNO era integrada per onze membres, amb Josep Cano Marquès de vicepresident i Jesús Vilareial de vicepresident. N’era secretari Eduard Buïl Navarro, vicesecretari Francesc Manzano, tresorer Leopold Martínez Vidal, bibliotecari Carles Sorribes i, com a vocals, Enric Cerdà, Vicent Peris de la Creu, Jesús Gil, Andreu Vidal i Gabriel Ferrandis. Els anys 50, tant el president, Josep Cano, com el tresorer, Martínez Vidal, van formar part del secretariat del Diccionari Català-Valencià-Balear organitzat per Manuel Sanchis Guarner al País Valencià. I Gabriel Ferrandis col·laborà al setmanari comunista La Verdad.
El personatge amb més recorregut polític i, tot fa pensar que l’ànima de la JNO, va ser Eduard Buïl i Navarro, nascut a València el 1898. Periodista, poeta, narrador i dramaturg va ser membre de Lo Rat Penati fou redactor i crític teatral del diari El Mercantil Valenciano des de 1921 fins a 1938. El 1923 va participar en la Corona Poètica a la Mare de Déu dels Desemparats, convocada per Lo Rat Penat. Va escriure una trentena llarga de comèdies, revistes musicals, sainets, entremesos i sarsueles que li donaren una gran popularitat. Va col·laborar a les revistes valencianistes Taula de Lletres Valencianes, Germania, El Camí, Pensat i Fet i Revista València. Durant la guerra va dirigir La Correspondencia de Valencia, Adelante, òrgan valencià del PSOE, partit al qual estava afiliat, així com l’agència de notícies España, col·laborà al setmanari Verdad i presidí el Sindicat de Periodistes vinculat a la UGT.
En acabar la guerra, Buïl salpà del port de València cap a Marsella, a bord del vaixell Peizardrieux, i d’allà cap a Orà, a Algèria, país on va passar durant tres anys per diferents camps d’internament i en companyies de treball a Rélizane, Bou Arfa i Colom Bechar. Després de l’alliberament treballà com a comptable d’intendència del ferrocarril Mediterrani-Níger i el 1948 s’establí a Casablanca (Marroc), com a administratiu de la Banque National pour le Commerce et l’Industrie i, més endavant, s’ocupà en una empresa valenciana d’exportació de fruites. Del nord d’Àfrica estant col·laborà a la revista Senyera, òrgan de la casa Regional valenciana de Mèxic, i continuà escrivint en català versos plens d’enyorança aplegats en el volum prologat per M. Sanchis Guarner A travers d’una vida. Versos valencians (!972): “He tremolat d’angoixa per terres estrangeres/ de por d’allí quedar-me i no poder tornar”. El 1966 va jubilar-se i tornà, definitivament, a València, on col·laborà a La Hoja del Lunes i Valencia Atracción. Hi morí l’estiu de 1973.
Per a saber-ne més: El valencianisme polític 1874-1939, Alfons Cucó, Editorial Afers, Catarroja, 1999.