Una nació és un espai compartit de referents simbòlics, elements culturals, complicitats emocionals i interessos comuns, expressats mitjançant una llengua general, distintiva, que n’és l’idioma nacional. L’univers col·lectiu de referències socioculturals l’integren components molt diversos, des de l’alta cultura humanística i científica, fins a recursos populars, d’ús generalment oral i col·loquial, que només són entesos pels parlants del conjunt del territori, o bé per la majoria d’habitants d’una part d’aquest.
Un dels aspectes d’aquest univers el constitueix l’existència de personatges populars, reals, ficticis o d’existència dubtosa, que s’han incorporat al llenguatge amb tota normalitat. Es tracta de personatges als quals se’ls atribueixen tota mena d’històries, anècdotes i facècies, tant se val si són autèntiques o inventades, però ben presents a l’hora d’incorporar-les en una conversa normal. Generalment, els personatges en qüestió han estat una font generosa de frase fetes, expressions i refranys amb el seu nom que il·lustren el seu suposat comportament en vida, amb exemples clars i entenedors.
Aquest és el cas de la Monyos, de nom real Dolors Bonella i Alcánzar, nascuda el 1851 al carrer de la Cadena, a l’actual rambla del Raval. La seva vestimenta acolorida i un xic estrafolària, un maquillatge intens i, sobretot, l’exhibició permanent d’un monyo excèntric al cap, sovint ornat amb flors, van convertir-la en una figura emblemàtica del paisatge barceloní de principis del segle XX. Per això quan algú és molt conegut o famós i va pel carrer saludant tothom, perquè tothom el coneix, acostumem a dir que “és com la Monyos”, “més conegut que la Monyos” o “més famós que la Monyos”.
En realitat, la gent de l’època se li adreçava personalment amb el nom de “Lola”, però era en referir-s’hi en conversa amb d’altres quan tothom li deia “la Monyos”. Hi ha històries diverses que la vinculen a ella, o bé a una filla seva, als sectors més benestants de Barcelona, fins i tot aristocràtics, si bé el perímetre de la seva quotidianitat es limitava al Raval, el Paral·lel i la Rambla, els carrers més habitats i freqüentats per les classes populars. Era tanta la seva significació que s’explica que, durant els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, els dos bàndols en conflicte van fer un alto el foc perquè ella hi passés per entremig.
S’acostumava a refrescar en alguna font pública, com la de Canaletes, li agradava d’agafar la línia 52 del tramvia i havia treballat al servei domèstic d’una família burgesa. Els darrers temps de la seva vida s’acollí a la Casa de la Caritat i va morir el 1940. La Monyos va inspirar representacions musicals, comèdies, cuplets i cançons, una sardana i un Charleston, molt difós aquest per Rudy Ventura, i, al Museu d’Autòmats del Tibidabo, n’hi ha un que li és dedicat. En data tan recent com el 1997, Mireia Ros dirigí una pel·lícula sobre la seva vida, amb l’actriu Julieta Serrano i, en l’actualitat, hi ha bars que duen el seu nom.
Al Principat, un altre personatge popular és el Met de Ribes, en Jaumet de cal xafa-rates, una mena de rodamon que vivia als afores de Ribes de Freser i que recollia menjar sobrant, pel centre del poble, i hi remenava les escombraries. Conta la tradició que un aiguat considerable se l’endugué riu avall i, quan els ribetans, de les vores del riu estant, se li acostaven per demanar-li amb preocupació com estava, el Met responia, com si res: “Anar fent!”, mentre l’aigua se l’emportava. Continua sent habitual, quan algú formula la pregunta rutinària de “Com va?” “Què fem?” o “Com anem” de contestar: “Anar fent, com el Met de Ribes”. Fins i tot se n’ha tret un joc i Ribes de Freser n’ha incorporat la llegenda com a atractiu turístic.
A la Catalunya del Nord, sota administració francesa des del 7 de novembre de 1659 amb el Tractat dels Pirineus, existeix l’expressió “ser de la pell d’en Segarra”. S’utilitza quan es vol fer notar la maldat d’algú, subratllar la dolenteria desmesurada d’alguna persona. L’expressió fa referència a Francesc de Segarra, catedràtic de l’estudi general de Lleida, partidari aferrissat de França, que aplicà amb brutalitat una repressió ferotge contra tots els que pretenien la reunificació de Catalunya. Combaté amb mètodes de terror l’aixecament antifrancès de Puigcerdà, la revolta dels Angelets de la Terra i evità els intents de retorn de Cotlliure al sud del país. Presidí el Consell Sobirà del Rosselló on defensà sempre els interessos de la monarquia francesa i la francesització del país.
A Menorca, l’escriptor Àngel Ruiz i Pablo publicà el Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Ullastrar (1928). Es tracta d’una narració costumista on s’explica el viatge d’un senzill home de poble a Barcelona on queda enlluernat i desconcertat davant les formes de vida d’una gran ciutat, moderna i cosmopolita. De llavors ençà, quan es vol remarcar el caràcter de persona de poble, amb dificultats d’adaptació a la vida moderna, es diu que sembla “l’amo en Xec de s’Ullastrar”. També es fan servir referències a altres personatges com en Pere sa Nyecra, na Patrisnostris o en Carrelet. A Eivissa, en Pere Bambo és un personatge de ficció que Joan Castelló i Guasch divulgà en els seus llibres i a qui Isidor Marí dedicà una cançó. “Bambo” és, per als eivissencs i formenterers, sinònim de beneit, ximplet, curt d’enteniment.
Al País Valencià, “acabar com Camot” o bé “quedar com Camot” vol dir acabar malament. Camot, un augmentatiu de la paraula “cama”, podria ser el renom de Francesc Navarro, un xativí que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, i que dedicat a la delinqüència de baix nivell, però amb robatoris reiterats, va acabar penjat a la forca. Són, en tots els casos, noms i expressions cada vegada menys utilitzats per les generacions més joves, però que val la pena de conèixer si volem mantenir una memòria nacional en tots els àmbits, inclosa la llengua popular, tan esquitxada de recursos l’origen dels quals ben sovint ignorem.
A Mallorca, finalment, el repertori és generós. “Pere Taleca” tenia fama de mot beneit i d’aquí la frase “és més ase que en Taleca”. Una dona d’aigua és na “Maria Enganxa” que viu dins d’aljubs i pous i estira els infants amb el seu ganxo cap al fons del pou. Sebastià Gelabert Riera, més conegut com en “Tià de sa Real” va ser un pagès i glosador popular del segle XVIII recordat encara avui. En “Joanet de l’Onso”, fill d’un os i d’una dona, dotat d’una força sobrehumana, és un personatge mitològic recurrent en el folklore de transmissió oral de diferents països d'Europa. I pots fer com com la “madona de son Bono”, que calà foc en el rostoll. Na “Bel Rollet”, una dona que, com la Monyos, anava sempre molt pintada i vestida una mica estranya. Quan algú és molt valent o té molta força es diu que “pareix en Mata-setzes”. I, més recentment, en “Colau Marieta”, l’únic homosexual de coneixença pública sota el franquisme.