Frederick Trump tenia 16 anys quan va sortir d’Alemanya com a immigrant il·legal, el 1885, en cerca d’un futur millor. De seguida va aconseguir prosperar en sectors com la restauració o locals de prostitució. Durant bona part del segle XX, els Trump van amagar els seus orígens alemanys, sobretot davant les dues guerres mundials, i apel·laven a uns inexistents orígens suecs, no fos cas. Ara, el net del senyor Trump de Kallstadt ha guanyat les eleccions presidencials nord-americanes.
Efectivament, Donald Trump ha aconseguit un triomf inqüestionable als Estats Units i ha deixat en el més gran dels desconcerts l’esquerra i les formacions progressistes d’arreu del món, abatudes pel disgust i encara sense capacitat de reacció serena per no poder sortir de la incomprensió del que ha succeït. Certament, mirada i escoltada la campanya americana amb ulls i oïdes europees, costa d’entendre que un personatge com Trump hagi pogut tornar a guanyar unes eleccions.
Ell és l’exponent d’una masculinitat abassegadora que, amb la seva presència omple i domina l’espai, genera sensació de força i de victòria i estableix un vincle comunicatiu directe amb els seus seguidors. No només utilitza un llenguatge planer, entenedor per a tothom, quasi col·loquial, sinó que ho fa amb una fonètica impecable, una vocalització precisa, arribant gairebé a sil·labejar lentament cada paraula per facilitar-ne la comprensió als oients, amb els quals va establint elements permanents de complicitat, interactuant-hi, incorporant-los al protagonisme de cada acte. No passa per alt la seva altivesa gestual, sovint de format clarament mussolinià.
Un multimilionari com ell, un empresari que se suposa que sap gestionar i resoldre problemes i que ja ha estat president abans, s’ha convertit en el principal banderer contra “els polítics” i la premsa: el sistema, doncs. Percebut per la majoria, allà, com algú al marge de l’oficialitat política i institucional, diferent dels poderosos de sempre i, per tant, paradoxalment, més proper a la gent, ha estat votat per pagesos, ramaders, pescadors, transportistes, miners, obrers industrials i treballadors de tots els camps al costat de sectors benestants, uns i altres d’un nivell cultural més aviat modest. Què ha passat, doncs?
L’”esquerra” ja fa molt de temps que ha perdut bona part de la classe treballadora. No és cosa d’ara. Allà i aquí, causes legítimes com el feminisme, els drets de les persones homosexuals, el canvi climàtic, la lluita contra el racisme o la solidaritat amb un poble en conflicte, però només amb un, han passat a situar-se com els elements identificatius de les causes progressistes. Cadascuna de les quals, a més a més, ve acompanyada d’un argot específic que sembla obligatori que tothom conegui: patriarcat, empoderament, sororitat, LGTBIQ+, persones no binàries, persones racialitzades, descarbonització, combustibles fòssils, del riu a la mar, etc. En general, temes importants, però que se situen, en el millor dels casos, a la perifèria de les preocupacions, els problemes i les necessitats de la majoria de la gent.
L’”esquerra” és forta denunciant la desigualtat de gènere, de condició sexual, de raça, etc., però feble pel que fa a la desigualtat social. Mentre descuida la política fiscal, laboral o assistencial, Trump parla d’abaixar impostos i d’establir aranzels a productes estrangers. Així envia el missatge que els cotxes xinesos, més econòmics que els americans, no duran a l’atur els milers de treballadors de la Ford, perquè els aranzels no ho posaran fàcil. Enfortint fronteres i amb una política migratòria dràstica, els treballadors més precaritzats no veuran en perill la seva feina per culpa dels immigrants. Això, però, no passarà amb els arquitectes, metges, enginyers, advocats o professors universitaris, cultes i cosmopolites, que voten Demòcrata, perquè la seva feina no es veu en perill.
D’altra banda, el suport a Harris de músics, cantants, actors i actrius, directors de cinema i estrelles del món de l’espectacle crec que li ha fet més mal que bé. Sobretot perquè tenen unes formes de vida i uns comptes corrents molt allunyats del que tenen els treballadors i el conjunt de classes populars que han optat per Trump. Ja va passar amb Hillary Clinton com a candidata, però és difícil que la gent treballadora o sense feina es pugui veure representada per tants càrrecs establerts al partit o al sindicat i que, a la vida real, no se sap que hagin treballat de res més. Harris, com abans Clinton, representava el sistema establert.
A banda dels drets individuals i de les minories, l’”esquerra” ha de presentar projectes de classe no desconnectats entre ells sinó formant part d’un tot, i posar l’accent en la desigualtat social i l’abisme que separa els que tenen més dels que gairebé no tenen res. I quan arribi al govern, dur a terme aquestes iniciatives. I deixar de parlar de manera percebuda com a exòtica per tanta gent, sinó de forma entenedora. Al cap i a la fi, no calen gaire floritures perquè arribi el missatge que la prioritat d’una força progressista no pot ser altra que la llibertat, la igualtat i la solidaritat. És a dir, el dret amb plena dignitat a l’educació, la salut, l’habitatge, l’ocupació i l’assistència pública.