La meva darrera columna dedicada a l’emergència democràtica generada per l’amenaça de l’extrema dreta local i global acabava amb la formulació de set propostes complementàries. Aterrant en la situació catalana, la setena proposava actuar políticament “relligant amb més força la catalanitat, la democràcia i el progrés social compartit. (...) Situar en primer pla els consensos de les lluites compartides, els consensos del 70 o 80% de les catalanes i els catalans”.
De fet, combatre l’amenaça que representa l’extrema dreta global i local requereix el contrapès de dinàmiques locals democràtiques robustes. Al cap i a la fi, la democràcia avançada que incorpora drets socials sempre es construeix i consolida des de baix, des de la gestió de proximitat. Per aquesta raó, Catalunya reuneix les condicions idònies per articular i donar forma a polítiques que permetin trencar el relat i l’imaginari de l’extrema dreta. I l’amenaça més important és interna: l’extrema dreta catalanista representada per Sílvia Orriols.
En aquest context, la fortalesa catalana la trobem en la singular combinació d’una identitat forta, cultura municipalista i una tradició democràtica que en la segona meitat del XIX va començar a prendre forma vinculant lluites populars, catalanitat i republicanisme. La irrupció, aparentment inexplicable, d’Esquerra Republicana el març del 1931 fou una mena de catàlisi política d’un llarg procés de dècades de lluites obreres, pageses, catalanistes i republicanes. Macià va saber fer la síntesi. Una síntesi més actual que mai, per cert.
La lliçó més important de la tardor del 2017 és que la societat catalana (diversa i plural) és prou forta per desafiar democràticament l’autoritarisme de l’Estat, però no prou per forçar l’accés a la plena sobirania nacional. Set anys després sembla obvi que la continuïtat del procés de construcció nacional passa per establir el vincle més íntim possible entre catalanitat, democràcia i progrés social compartit. Treballar de forma coherent i conseqüent pel reforçament d’aquests vincles només es pot fer des del sobiranisme/independentisme progressista.
Per aquesta raó té un punt de preocupant el balanç que podem fer del recent congrés del partit republicà. No ha estat aprofitat per tancar l’anàlisi del cicle polític que va del 2017 al 2024, ni de les raons que poden explicar la davallada electoral soferta els darrers dos anys. Tampoc ha servit per tancar de forma satisfactòria la crisi interna del partit. Simptomàticament, el fet més noticiable del congrés fou el tancament en fals dels treballs de l’anomenada “Comissió de la veritat”.
Que aquest lamentable episodi no podia acabar bé sense autocrítica real i l’assumpció compartida de responsabilitats era obvi. I sortir realment d’aquest penós fangar no serà fàcil. Ja m’he referit amb anterioritat. Ara bé, els reptes no esperen, i el fet és que Esquerra té un nou equip directiu amb una responsabilitat molt gran en un moment molt complex i delicat. Abordar les exigències de la realitat que cal gestionar demana fer, com més aviat millor, la feina no resolta pel congrés. Sense abordar aquesta tasca Esquerra no podrà assumir el lideratge i les responsabilitats requerides en aquesta fase de nou impuls de construcció nacional en un context d’emergència democràtica.
Res no serà fàcil, però el preu de no fer-ho seria molt alt en termes de partit i, sobretot, en termes de país.