Al poder polític espanyol l’ofèn l’amnistia, però l’esparvera la llibertat financera de Catalunya. Acceptar l’amnistia els suposa cedir part del seu bé ideològic més sagrat: la propietat de la sobirania dels catalans. Una propietat, com prou sabem, sostinguda a base de política i jutges autoritaris. Però acceptar el dret dels catalans a administrar la seva fiscalitat els suposa una cosa inacceptable: acabar amb la ganga que els ha permès mantenir el poder de l’Estat en benefici propi durant segles.
Si en alguna cosa la política espanyola ha tingut una constància extrema, ha sigut en la negació dels drets econòmics de Catalunya. S’han produït dotzenes de negociacions, tantes com enganys. Per una qüestió estructural de base. El factor que ha permès mantenir un estat al servei exclusiu de determinades castes, un estat al voltant del qual s’ha configurat un establishment de beneficiats, principalment radicats a Madrid, que continua capficat en la seva obsessió autoritària, centralista i unitària, és ni més ni menys que la seva voluntat irreductible d’extraure i utilitzar la fiscalitat obtinguda a Catalunya. A hores d’ara em costa d’entendre que encara hi hagi dirigents polítics catalans que no vulguin veure-ho. Tinc anotades dotzenes de promeses de finançament adequat sistemàticament incomplertes.
La Constitució espanyola de 1978 va establir un marc constitucional que definia la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes, incloent-hi el finançament. Cap polític estatal es va creure mai que aquella lletra esdevindria realitat pràctica. El cafè per a tothom va ser una pèrfida fal·làcia que la política catalana va acceptar. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1980 va establir les competències i el finançament de la Generalitat. Mai es va complir, més aviat al contrari. El cop d’estat de Tejero de 1981 va rebaixar els plantejaments i el finançament i els drets de Catalunya van quedar a l’espera. L’acord de finançament autonòmic de 1986, amb la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), va establir les bases del model de finançament de les comunitats. Aviat farà trenta anys. Catalunya encara és la comunitat que més aporta i la número tretze a l’hora de rebre. És una constant invariable de la història d’Espanya. Un escàndol majúscul, però no ha passat gran cosa. Pacte del Majestic del 1996. Aznar i Pujol acorden el desenvolupament del finançament de Catalunya a canvi de la investidura. Aznar va ser president del govern d’Espanya, però el finançament de Catalunya va continuar movent-se en la més extrema precarietat. El 2001 es va revisar el sistema de repartiment de recursos, beneficiant especialment les comunitats amb major densitat de població i dinamisme econòmic. La xocolata del lloro.
Any 2006, Catalunya es mobilitza a favor d’un nou Estatut d’Autonomia. L’aprova en un referèndum legal. Inclou una millora del sistema de finançament per a Catalunya, amb més autonomia fiscal. Parts substancials de l’Estatut són declarades inconstitucionals pel Tribunal Constitucional el 2010. En tot cas, l’any 2009, hi ha una nova reforma del model de finançament autonòmic que no satisfà les necessitats del govern català. L’any 2012 el president Mas fa un intent de consensuar un pacte fiscal similar al concert econòmic basc. Rajoy simplement l’ignora.
Any 2015, en ple procés per la independència, la Generalitat continua reclamant una reforma del sistema de finançament, però no aconsegueix un acord amb l’Estat espanyol.
A partir de 2017,el focus queda centrat en els indults i l’amnistia. Les necessitats de finançament de Catalunya són més peremptòries que mai però continuen encallades. Pedro Sánchez, amb la seva política de reencontre entre catalanes i de los catalanes con España diu estar obert al diàleg. ERC ho compra i planteja una taula de diàleg per a negociar un finançament just per a Catalunya. Resultat: cap. Res de nou.
Ara, la fragilitat del govern estatal i la necessitat de portar a Illa a la Generalitat aconsellen tornar a dir que sí, però no. El PP es mobilitza. Els barons del PSOE es manifesten. Felipe González i la vella guàrdia multiplica el seu pas a la dreta, que com sempre vol dir anticatalanisme. Uns i altres diuen el mateix: una Catalunya correctament finançada trenca la cohesió territorial d’Espanya. Traduït: fa malbé la ganga que suposa governar Espanya i les autonomies emparades amb l’aportació fiscal de Catalunya. Recordin 22.000 milions l’any. No oblidin els incompliments inversors de l’estat. No deixin de costat l’escandalós dúmping fiscal de la comunitat de Madrid. Dubto que hi hagi cap situació a Europa més políticament i socialment injusta i corrosiva .
Pels més incrèduls afegiré que si repassem la Segona República Espanyola (1931-1939), veurem que el tema del finançament va ser recurrent en les topades entre el govern de Catalunya i el govern central, encara més després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1932. La Generalitat va haver de reclamar permanentment més recursos per poder gestionar adequadament les competències transferides. El govern central sempre va ser reticent a augmentar els fons destinats a Catalunya. La tensió entre la Generalitat i el govern central, produïda per la repressió i el finançament, va desembocar el 6 d’octubre de 1934. La victòria franquista va eliminar, via dictadura, el problema del finançament dels catalans. Recuperar drets i llibertats va centrar els quaranta anys següents.
El problema ve de lluny, i en tot cas, pels més incrèduls afegiré que la qüestió del finançament català travessa de dalt a baix tota la història de l’Estat espanyol. El Conde Duque de Olivares, Gaspar de Guzmán, va expressar-ho en diverses ocasions. Ell tenia una estratègia que molts altres dirigents han utilitzat: generar conflictes per tal d’imposar als catalans la fiscalitat que desitjava l’Estat. Una de les cites més conegudes d’Olivares és aquella que exposa en el seu memorial de 1624 dirigit al rei Felip IV. Suggerí que seria útil crear conflictes controlats en algunes regions per després intervenir i justificar la imposició de mesures fiscals més estrictes. Encara ara fa de bon llegir vista la seva eloqüència: "Conviene que Vuestra Majestad atienda más al gobierno de todos sus reinos, y que procure reducirlos al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo. Y para esto sería útil a veces provocar algún conflicto pequeño que permitiera reprimir con mano fuerte y ganar más poder sobre sus territorios".
L’estratègia era clara. Traduït: conflicte, repressió i extracció fiscal. Objectiu: centralitzar i unificar la política fiscal i administrativa dels diferents regnes sota el control directe de la monarquia, inspirant-se en el model castellà, considerat per Olivares més eficient i controlable. Han passat monarquies i monarques, fins i tot repúbliques, i han tornat les monarquies, però no ha canviat una cosa: extraure de Catalunya el màxim de fiscalitat possible sempre al servei dels que mantenen el monopoli de l’estat. Evidentment, aquesta lògica històrica explica gran part de les polítiques estatals envers Catalunya. I òbviament, més enllà de negar-li els drets, ofega les pròpies capacitats de crear riquesa de Catalunya.
La política catalana hauria de partir d’aquest principi històric: el poder polític espanyol vol i necessita, per a mantenir-se en el poder, extraure de Catalunya la màxima fiscalitat. Sense la fiscalitat catalana no podrien continuar construint la seva factoria exclusiva i excloent anomenada Madrid, ni podrien acontentar els seus barons territorials. Sabem que sense la fiscalitat el que ells poden aportar a Espanya és poca cosa; són molts els polítics regionals que saben que la seva Espanya (amb Catalunya dins, però encadenada a pagar la festa de la gran capital) se’ls escorrerà entre els dits.
Paradoxalment, però, també els vull dir que el que em resulta més sorprenent de tota aquesta història és que la continuïtat històrica de les polítiques estatals destinades a impedir un finançament adequat i just de Catalunya mai ha tingut una resposta prou contundent en les polítiques catalanes.
Em sorprèn la incapacitat de la política catalana per centrar el tema. De convertir-lo en un continu estratègic que, a més, emmarqui el sentit de construir un estat propi. La política catalana ha tingut una incapacitat quasi congènita per posar les qüestions decisives en primer pla, en canvi, sovint s’ha entretingut en coses perfectament secundàries. Bo seria que la política independentista s’acostumés -els que em coneixen saben que fa anys que ho demano- a treballar de cara a la ciutadania amb un pressupost català d’estat. Els catalans hem de saber dia a dia, mesura a mesura, com ens estafa l’Estat espanyol; però també tenim dret a conèixer com resultaria la gestió publica del nostre país en mans dels homes i les dones que en reclamen la independència.
No tinc cap dubte que la voracitat extractiva de l’Estat és l’origen de la seva obsessió d’assimilar políticament i culturalment Catalunya. I no tinc cap dubte que sense dotar la riquesa que els catalans i catalanes generem en un estat efectiu i democràtic mai podrem viure en plenitud la nostra llengua, cultura i política i tampoc desplegar la nostra prosperitat de manera adequada i democràtica.
El finançament de Catalunya és la metàfora de totes les metàfores que amaga Espanya. Els catalans portem segles maltractats pel desajust crònic entre allò que aportem a l’Estat i el que l’Estat ens retorna. En aquesta diferència hi ha la clau que explica per què l’establishment estatal s’encaparra mantenint les coses com estan. I per mantenir les coses com estan ha de fer dues coses: en primer lloc, mantenir un relat autoritari sobre la unitat espanyola per la gràcia dels déus; i, en segon lloc, enredar una vegada i una altra als polítics catalans amb promeses que mai compleix.
El gran misteri és per què la política catalana no ha volgut captar la constant històrica i una vegada darrera l’altra ha acceptat l’engany. A veure si aquesta vegada, exactament 400 anys després que el Conde Duque instaurés la política d’estat que s’ha mantingut inalterable, la política independentista és capaç de definir una estratègia única i vencedora. Cal que la societat catalana assumeixi dues coses. La primera és que el problema del finançament és el moll de l’os de la qüestió. La segona: l’Estat no baixarà del burro si la societat catalana no està relligada i unida sota una mateixa estratègia. I la tercera: obtenir un estat propi i defensar la societat catalana contra l’extracció fiscal estatal és part de la mateixa estratègia. Només sabent-la desplegar amb claredat i constància l’independentisme crearà la majoria que necessita per vèncer.