Escric mentre estic atent al congrés de Junts. Ja hi haurà temps per analitzar-lo a fons. Tant de bo representi la represa d’una política realista, intel·ligent i esperançadora per al catalanisme i la catalanitat. La societat ho necessita. Convé tornar a tenir una visió pròpia de com sortir de l’entramat polític estatal, marcat per una política plena de tantes promeses com presagis regressius. Catalunya no va bé, però l’Estat va pitjor. Espero que Junts sigui capaç de renovar-se i conduir al país en una direcció veritablement emancipadora.
Aprofito la col·laboració d’avui per donar la meva opinió sobre el catalanisme federalista que el bon amic Jordi Font ha defensat amb passió des d’aquest mateix diari. N’hem parlat desenes de vegades en privat, però crec que comentar-ho en públic no farà mal a ningú. Potser així contribuïm a acabar de posar les peces d’aquest trencaclosques polític català que sembla impossible de completar, capficada com està massa gent a posar fitxes repetides.
L’estimat amic planteja l’existència de diversos catalanismes, amb la intenció de situar el catalanisme federalista al centre del debat. Diu: "El catalanisme federalista és aquell que no admet la fatalitat antropològica i creu que la reforma de l’Estat, encara que difícil, ha de ser possible."
No entenc del tot què vol dir amb "fatalitat antropològica". Què és aquesta fatalitat antropològica i quin catalanisme la practica? I, si és així, d’on prové? Espero que tinguem ocasió d’aclarir-ho. Jo diria que la fatalitat prové d’una anomalia poc antropològica i molt política instal·lada lluny de casa i que es diu Espanya. Recomano la lectura del llibre més conegut dels recents Premis Nobel d’economia.
Malgrat la meva curiositat per aquesta antropologia de la fatalitat, entenc que, en resum, el que proposa l’article és una altra Espanya, basada en una reforma federativa que porti a un estat compost, que reconegui la realitat plurinacional. No és nou. Diversos catalanistes al llarg de la història han defensat aquesta hipòtesi per superar els greuges de l’Estat envers la societat catalana. És una posició respectable; tothom té dret a defensar el que cregui més oportú, sempre des de la via democràtica, és clar, però sempre que escolto aquest tipus de proposta, em pregunto qui, en l'àmbit estatal, està disposat a defensar una Espanya federal democràtica, acceptant el dret democràtic dels catalans a decidir si volem aquest format institucional o un altre.
Font afirma que, en un marc federal, Catalunya podria desenvolupar-se plenament com a nació. Ho presenta com una qüestió de fe, però la història ens diu el contrari. També assegura que per impulsar aquest projecte hi ha aliats fixos a Madrid. Assumeix, però, que aquests aliats a vegades ens deceben perquè tenen altres motivacions, tot i que resulten imprescindibles si volem avançar cap a un horitzó federatiu i plurinacional.
Cert, els aliats són imprescindibles per avançar cap a aquest horitzó, però, qui són i on són aquests aliats potencials? Demano disculpes, però no detecto cap aliat fix a Madrid, més enllà de les motivacions tàctiques del govern actual. Em sap greu, però no veig cap figura política disposada a acceptar un horitzó federatiu i plurinacional per a l’Estat. De fet, ni tan sols veig ningú amb la voluntat de reconèixer Catalunya com a nació. Pi i Maragall fa temps que va quedar sense seguidors a la Puerta del Sol. Potser les coses han canviat molt des de la meva etapa com a delegat del Govern a Madrid, però més aviat ho veig al revés. Quan jo hi era, el federalisme estava mort i dubto que hagi refet. Allà domina una idea diferent, que els catalans, federalistes o no, no acabem d’entendre: més Madrid DF i menys autonomisme; més poder per a ells, més subordinació de tothom als seus interessos.
Tothom té dret a imaginar aliats o a buscar-los sota les pedres; tothom té dret a esperar 100 anys per trobar una solució federalista al problema que arrossega Catalunya. Però és il·lús confiar en alguna cosa que només es creuen un grapat de catalans. Sincerament, crec que el relat federalista ni tan sols forma part de l’imaginari de la majoria de dirigents del PSC. En realitat, el federalisme català mai no ha interessat a les elits madrilenyes i, en termes generals, en els darrers 150 anys ha estat més una cortina de fum que una política sincerament decidida a resoldre el conflicte català amb l’Estat.
És constatable que a Madrid no hi ha federalistes, ni al PSOE. És ben evident que els aparells estatals combaten, per activa i per passiva, —PSOE inclòs— qualsevol solució amb aire federal. Qui no recorda la pugna contra l’Estatut del 2006? Per dir-ho curt: el federalisme és avui un somni d’alguns catalans, que no es creu ni la direcció del PSC, que el PSOE manipula i que, en tot cas, distorsiona més que no facilita la recuperació de la iniciativa política, no subordinada a Madrid, que Catalunya necessita.
Fins aquí, res de nou en les posicions del meu amic. Hi ha, però, un aspecte de l’article que em preocupa especialment. Afirma que hi ha una raó nacional de pes per seguir la línia federal: cohesionar la diversitat identitària catalana i generar dinàmiques socials integradores, especialment entre la meitat de la ciutadania catalana que té part de les seves arrels en altres pobles d’Espanya. Aquesta idea em sembla més que discutible; fins i tot perillosa i més pròpia d’una visió de la Catalunya dels anys 60 del segle passat que de l’actual. L’article justifica el federalisme com el millor mecanisme per integrar exclusivament la diversitat identitària híbrida dels ciutadans provinents d’altres parts d’Espanya. I això, per què?
Hem consumit un quart del segle XXI. Pràcticament tots els catalans vivim identitats híbrides. En un món global, ple de tecnologia, migracions i identitats construïdes des de les opcions i llibertats de cadascú, quin sentit té proposar un model d’estat i una integració basada exclusivament en l’origen dels ciutadans provinents d’Espanya? Què fem amb el magma d’identitats híbrides que configura la Catalunya real? Pràcticament tots som híbrids en termes d’identitat, per raons d’origen o d’elecció. Tenim arrels profundes en la nació catalana, però també en les Espanyes més diverses, en nacions llatinoamericanes, africanes o asiàtiques que avui representen una part significativa de la societat catalana.
Aquest federalisme, doncs, que vol ajudar a integrar els ciutadans provinents d’altres llocs d’Espanya és el que Catalunya necessita per integrar la seva extraordinària, creixent i imparable diversitat social, per raons d’origen o qualsevol altra. Ens federem amb el Marroc o amb Colòmbia? Crec que no va per aquí la cosa.
El que Catalunya necessita és poder polític, lliure, democràtic i inclusiu; el que ens cal és una governança democràtica i eficient. Poder polític capaç de fer front a les conseqüències del projecte de centralització de poder polític, econòmic i cultural cap a Madrid. Aquest projecte per Espanya que continua combatent la cultura catalana, menyspreant la política catalana i extraient recursos de la seva economia. L’Espanya federal fa 150 anys que demostra la seva incapacitat per canviar les regles del joc, que les forces espanyolistes —PSOE inclòs— tenen ben lligades.
El problema del federalisme català és que confia en una Espanya que no existeix. Catalunya necessita un imaginari propi. La irrupció del catalanisme independentista va expressar precisament el final de tres hipòtesis falses: que a Espanya hi havia federalistes, que l’Estat acceptaria l’imperatiu democràtic d’un referèndum per resoldre políticament una qüestió política, i que la predisposició fraternal de Catalunya envers els altres pobles d’Espanya permetria un encaix en termes democràtics, inclusius i no autoritaris.
No està escrit enlloc que el catalanisme independentista no pugui suposar un encaix satisfactori amb Espanya, però en tot cas des de la cooperació, basat en el dret i la llibertat. Això és quelcom que qualsevol federalista hauria d’acceptar.
En resum, l’independentisme situa el debat en la qüestió essencial: una nació no pot avançar sense un estat propi, o, més correctament, sense un estat inclusiu, democràtic i eficient al servei dels seus ciutadans.
És cert que després de l’1 d’octubre, a l’independentisme li va faltar claredat estratègica i tàctica. És evident que la repressió va fer estralls, però també la desunió i el personalisme dels líders han tingut significació. Però l’alternativa no és el federalisme, que intenta fer entrar el clau per la cabota, sense ni tan sols tenir martell. Crec, per tant, que l’independentisme és l’únic camí possible per posar damunt la taula un poder alternatiu al de l’estat espanyolista i un projecte integrador de tots els catalans, inclosos aquells amb arrels més enllà de l’Ebre o de la península.
Integrar-se en un país com Catalunya implica confiar en la possibilitat d’obtenir, a canvi de l’esforç i la voluntat, construir-se una vida digna, un nivell de benestar just, basat en una democràcia de qualitat, una prosperitat compartida, un Govern proper i eficaç, i una implicació col·lectiva en els problemes globals. A hores d'ara, totes les arrels, identitats i vides estan afectades per una humanitat mancada de projecte humà. El que impedeix que Catalunya avanci en aquesta direcció és precisament l’Estat, que ben pocs volen federal.
Les identitats híbrides només podran desplegar-se lliurement en el context d’una nació reconeguda com a tal i dotada d’un aparell institucional que li doni poder real. Dubto que això surti d’un estat federal construït per qui no el vol. L’estat que necessitem només es materialitzarà plenament per la voluntat d’una nació independent i lliure. En tot cas, suposo que els federalistes defensareu el dret dels catalans a triar en referèndum.
Queda clar que independentisme no significa una identitat tancada ni excloent, menys encara en el segle XXI, de la mateixa manera que el federalisme polític no suposa per definició l’acceptació de la pluralitat nacional i cultural, com sabem prou bé els catalans.
En tot cas, sabem que una Catalunya sense projecte propi, desdibuixada com a nació, subordinada als interessos de Madrid i dels qui s’han apoderat de l’Estat, mai donarà resposta a les formes d’identitat del nostre temps. La política és l’art d’organitzar, administrar i distribuir el poder dins la societat, i això inclou tant el poder com el contrapoder, el conflicte i la cooperació, les continuïtats i les ruptures. Insistir des de Catalunya en mantenir els catalans en un projecte d’estat federal que l’espanyolisme ha desactivat durant 150 anys és legítim, però retardatari. En lloc d’ajudar més aviat confon. Però a l’espanyolisme ja li va bé que ens entretinguem en vies secundàries.
Sabem que en política la raó compta tant com les emocions. Però hauríem d’aprendre que la clau de la qüestió catalana no es troba a Catalunya, sinó a l’Estat. I sabem que Espanya, privatitzada i, com deia Azaña, ocupada per una colla d'"acampats", no serà vençuda per apel·lacions a la concòrdia federal. Només pot ser vençuda per un projecte català inclusiu, profundament democràtic, basat en institucions polítiques inclusives i amb poder real. El projecte federal que defensen alguns catalans no planteja desfer l’entramat de poder que configura l’Estat i, per tant, no resol el problema històric dels catalans.