Arreu del món occidental creix una onada reaccionària que qüestiona els valors de les societats lliures i democràtiques. A Catalunya, després d’una dècada de mobilitzacions i, sobretot, de múltiples crisis que s’han anat encadenant, aquesta onada també ha arribat, fins al punt que algunes enquestes indiquen que la suma de les dretes extremes podria convertir-se en la segona força al Parlament. I tindria un pes important en molts ajuntaments. 

Però aquesta onada, com passa a tot arreu, no neix del no-res. Té arrels profundes. Per una banda, un procés (i la sensació que se’n deriva) de despossessió que afecta no només a classes populars, sinó que s’ha estès a la classe mitjana del país. El canvi d’època ha fet que la seva vida sigui, cada cop, més complicada. Les seves expectatives s’han vist frustrades i moltes de les seves certeses ja no operen. El mèrit i l’esforç ja no els garanteixen el seu futur i s’ha trencat la idea d’un progrés material d’una generació a una altra mentre, malauradament, la política no ofereix respostes.

Alhora, la presència creixent de nova població migrant, sovint concentrada als barris més fràgils, accentua la percepció d’un canvi accelerat difícil d’assimilar per a tothom. Els darrers tres anys, Catalunya ha crescut en 360.000 persones i en els darrers 25 anys en dos milions de persones, el 25% de la població. Aquest és el context en el qual els partits reaccionaris han sabut posar paraules a la frustració i la por, amb respostes simples a problemes complexos.

Davant els discursos d’odi i de divisió del nostre poble, no n’hi ha prou a confrontar-los amb dades, a la defensiva o des de la superioritat moral. Crec que ja ho hem provat i no ens n’hem sortit; es tracta d’oferir un relat millor, més humà, amb més convicció i més creïble. No serveix de res menysprear aquells que s’han afegit a l’onada antipolítica, es tracta de saber-ne desmuntar el relat, sense moralitzar; i convèncer, sense crispar. Ho resumeixo en 5 idees. 

1. Intentar entendre abans de jutjar

La millor manera de lluita contra l'extrema dreta és a les urnes, guanyant-los i evitant que sumin vots entre els desencantats de la situació política.  I el primer pas és entendre per què aquests discursos arrelen. La majoria de persones que avui voten partits d’extrema dreta no són feixistes ni racistes convençuts. La majoria són gent normal, sovint treballadora, que viu amb angoixa aquesta situació de canvi accelerat i que s’ha vist decebuda per la política. La desconfiança governa la seva relació amb la vida i en seu entorn.  

Després de massa temps sentint-se desprotegits, invisibles o oblidats per la política institucional, volen “una altra cosa”. La política parla moltes vegades en un llenguatge que ja no els diu absolutament res. Tractar-los de “nazis” o “ignorants” no fa més que reforçar la seva desconnexió. Si volem guanyar aquesta batalla moral i política hem de connectar amb ells i escoltar-los abans de jutjar. Preguntar per què algú pensa com pensa és més eficaç que repetir-li que s’equivoca. Escoltar no és cedir, és entendre en què fallem. I és començar a reconstruir el país. 

Durant les últimes dècades, l’esquerra ha patit un problema: la transformació del seu electorat tradicional des de les classes treballadores cap a un elector més urbà, amb més formació acadèmica i benestant. Durant els últims anys les fronteres s’han tornat a moure. La política no permet que hi hagi espais buits. Les nostres derrotes i la frustració acumulada ara l’estan aprofitant altres. Per revertir aquesta tendència, cal escoltar i tornar a parlar clar. Connectar amb les preocupacions de la gent i oferir respostes sense complexos. 

2. No regalar-los l’agenda 

Competir l’extrema dreta per guanyar-la passa per afrontar problemàtiques que no ens són còmodes, com poden ser la multireincidència o les ocupacions delictives, però que són veritables bombes per a la convivència. És indiscutible que la seguretat pública ha de ser una prioritat de les forces progressistes. 

Parlar de seguretat i reivindicar la necessitat d’una seguretat pública forta no vol dir parlar com la dreta, és fer-ho en nom de la igualtat. I això vol dir combatre la multireincidència i les ocupacions delictives, és clar, però també invertir en educació, mediació, serveis socials i urbanisme de proximitat. Si al nostre país tothom tingués feines dignes, accés a uns serveis públics que funcionessin i un sostre garantit, és indiscutible que hi hauria molts menys delictes.

Parlar de preocupacions de la ciutadania que ens poden generar certa incomoditat no vol dir comprar l’agenda a l’extrema dreta. És evident que no ens convé estar-nos tota l’estona parlant del que ells voldrien, jugant sempre al seu camp, però tampoc els podem regalar “temes” que preocupen a la ciutadania. Es tracta de construir una agenda progressista fent-se càrrec de les preocupacions, les ansietats i els desitjos del nostre poble. Ens agradin, o no. 

3. Oferir respostes concretes al malestar

L’odi arrela allà on hi ha desesperança. I la desesperança s’alimenta quan la política sembla impotent i inútil. Per combatre el discurs de la por, cal demostrar que les polítiques públiques canvien la vida real. Quan la gent nota que les coses funcionen, que la política serveix, la desconfiança es desinfla. Aquest és el següent pas per reconstruir el país.

Mentre la vida cada dia és més cara, avui el gran gruix de població de classe mitjana i popular del país es troben en una situació incòmoda: són massa rics per rebre ajudes, però massa pobres per arribar a final de mes amb seguretat i sortir-se’n sols. Cal que la majoria social del país noti els efectes de les nostres polítiques, i no només els que es troben en una situació d’emergència social. Perquè de l'oblit d'una part de la societat és d'on creix la frustració i el ressentiment.

Penso en la limitació dels preus del lloguer o facilitar l’accés al primer habitatge, transport públic de qualitat a preus assumibles, menjadors gratuïts, reforç dels serveis sanitaris universals o programes de barri que millorin la convivència. No són eslògans o paraules buides, són mesures vistes com a útils perquè afecten a tothom i no només pensades per a l'emergència social. Són vacunes contra el ressentiment, i una condició de supervivència de les nostres democràcies. 

4. Canviar el camp de joc: de cap a baix a cap a dalt

Els discursos d’odi funcionen perquè són simples. Ofereixen una explicació fàcil a problemes complexos: “Si la teva vida va pitjor, és culpa d’algú altre”, diuen. La millor resposta no és recitar estadístiques, sinó fer visible la trampa del relat, i construir-ne de nous.

Per exemple, és curiós que els reaccionaris ataquen la Catalunya dels 8 milions, però mai fan referència ni confronten amb els qui realment han provocat aquesta situació. Mai ataquen els que volen una Catalunya amb un model econòmic basat a importar mà d'obra i sous baixos. Els que volen una Catalunya inundada de precarització, amb un model econòmic voraç que s'ho carrega tot menys els beneficis d'uns privilegiats.

Et fan creure que el teu problema és el teu veí que ha arribat a causa d’aquest model, però el seu sou i el teu segueixen estancats perquè algú vol que així sigui. És curiós, o no tant: sempre assenyalen els de baix, mai els de dalt. En el cas de Catalunya, on conviuen dos tipus d’extrema dreta, aparentment diferents, es veu de manera nítida: aquest tret el comparteixen sense cap tipus de diferència. 

Mai veurem als partidaris de l'odi assenyalar els que especulen amb l'habitatge, els bancs, els empresaris explotadors, les elèctriques, les càrnies o els impulsors del turisme massiu. Mai assenyalen els sectors econòmics més poderosos i parasitaris del país, responsables d’haver arribat on estem avui. De fet, no només no els combaten sinó que els afavoreixen amb les seves propostes: menys regulació, més precarietat i menys impostos.

5. Anar a l’ofensiva

Aquests partits sempre estan al costat del fort i en contra dels interessos de la majoria. De fet, en són còmplices. Cal assenyalar-los. Cal obligar-los a restar a la defensiva, evidenciant que són poc més que una eina al servei dels que manen de veritat. Els garants dels interessos dels poderosos. Els que volen sembrar l’odi són, en realitat, els que volen un país més precari, més pobre i més dòcil. 

Cal anar a l'ofensiva, també en l’eix nacional: perquè els que es diuen "patriotes" estan més al costat dels que ens voldrien exterminar com a poble, i no pas dels qui han lluitat sempre per la llibertat del país. I no tenen vergonya ni recança de mostrar-ho perquè els uneix més l'odi que el país. Confrontar-los vol dir desemmascarar-los, i defensar la convivència, la dignitat i la seguretat de tothom. Vol dir creure que un país cohesionat no es construeix amb por, sinó amb confiança.

I si volem un país cohesionat i lliure, hem de fer entendre que la integració implicarà participar plenament i compartir llengua, costums, valors i també projecte polític. Un país que vol ser sobirà no pot deixar fora una part important dels seus veïns i veïnes. El catalanisme, si vol continuar sent una força majoritària, haurà de sumar a tothom a la causa del país, fer-los sentir partícips del seu futur. I aquí, el principal fre seran les forces reaccionàries que posen a prova cada dia la cohesió social i nacional del país. 

Venen temps complexos i ens hi juguem el futur del país. Perquè els que volen sembrar l'odi, i fer del catalanisme allò que mai ha estat, són l’eina més poderosa d’aquells que ens volen més precaris, més pobres, més dividits i menys lliures. I són també els aliats indispensables de qui vol acabar amb el que com a poble. I davant d'això, el camí és clar: combatre el discurs d'odi amb intel·ligència, amb el cap fred i amb la confiança en un poble que es vol lliure i just.