El catalanisme pot ser de dretes o d’esquerres, però no tan sols. Si atenem les diverses orientacions que ha pres en el vell plet amb l’Estat podríem dir, a risc de simplificar, que hi ha hagut tres catalanismes:
- El catalanisme tàctic, que troba insuperable la incompatibilitat entre les cultures polítiques catalana i espanyola (de matriu castellana) i que veu inviable tota solució racional. Així, aparcada per poc pragmàtica la idea de la independència, es disposa a practicar la famosa “conllevancia” orteguiana: cal aguantar com un exemplar matrimoni malavingut, en què Catalunya juga el paper del gènere subaltern. Això sí, tractant de Ilescar els guanys que les situacions successives puguin oferir, sigui de la mà de la dreta o de l’esquerra espanyola. Per descomptat, no cal tenir cap projecte per a l’Estat ni aliats fixos a Madrid. “Peix al cove” és el mot d’ordre.
- El catalanisme federalista, que no admet la fatalitat antropològica i creu que la reforma de l’Estat, encara que difícil, ha de ser possible. Una reforma federativa, d’estat compost, que reconegui la realitat plurinacional d’Espanya i, en el marc de la qual, Catalunya pugui desenvolupar-se plenament com a nació. Per empènyer aquest projecte, té aliats fixos a Madrid, que de vegades li donen disgustos, perquè tenen tripes diferents, però que són imprescindibles si es tracta d’avançar cap a l’esmentat horitzó federatiu i plurinacional. Aquesta opció compta, a més, amb una raó nacional de pes: el principal repte de la nació catalana és cohesionar la diversitat identitària que conté, és a dir, generar dinàmiques socials integradores, incloent-hi particularment la meitat de la seva ciutadania que té part de les seves arrels o de la seva identitat híbrida, en altres pobles germans d’Espanya.
- El catalanisme independentista, que no veu viable, com el catalanisme tàctic, cap encaix espanyol prou satisfactori, però que fa una opció estratègica: creu que només un estat propi pot donar solució als problemes que té Catalunya, per més que no estigui clara l’estratègia a seguir per arribar-hi en l’actual context i dins la Unió Europea. No cal dir que aquesta idea de desconnexió amb l’Estat engrana amb els reflexos condicionats de la memòria col·lectiva autòctona, saturada de les recurrents i sovint cruentes actuacions espanyoles contra la nació i llengua catalanes. Tot, amb l’inconvenient que aquesta mateixa idea de desconnexió resulta ser un obstacle per a l’esmentada prioritat integradora de la ciutadania amb arrels més enllà de l’Ebre. El desideràtum estratègic d’aquest catalanisme, tanmateix, no és incompatible amb les aliances espanyoles de l’entretant per a la millora de l’autogovern català i de les condicions de vida de les persones, sigui la formació independentista més progressista o més conservadora.
No sempre aquestes tres maneres d’entendre el catalanisme es corresponen amb formacions concretes. Són coloracions que, de vegades, s'encavalquen damunt de la divisió partidària. Tanmateix, el reduccionisme del llenguatge de trinxera del qual venim ens ha portat a la denigració mútua de tots tres catalanismes, presentant-los en un estat extrem de degradació: Negociants!”, “oportunistes!”, “claudicants!”...; “espanyolistes!”, “sucursalistes!”, “botiflers!”...; “essencialistes!”, “talibans!”, “esventats!”... És clar que, com passa amb altres actuacions humanes, tots tres catalanismes són susceptibles, extremament, de la degradació a la qual apunten aquestes denigracions. Però no és menys cert que els mandrons i les bales que volen entre trinxeres difícilment poden servir per a res a l’hora de construir alguna cosa que sigui útil. Els anatemes i les exclusions són un luxe sectari que Catalunya no es pot permetre. Tarradellas anava més enllà i afirmava: “Catalunya és massa petita perquè pugui prescindir de ningú i és prou gran perquè hi capiguem tots”.
Costa deixar de banda la ferralla. Els projectils han colonitzat el nostre llenguatge polític i ens fan incompetents per teixir empaties, converses racionals i enteses constructives. De sobte, ens descobrim regurgitant metralla. El procés ha comportat grans càrregues emocionals de signe invers. D’una banda, els qui s’han sentit atacats per la repressió de l’Estat contra els seus anhels (els independentistes, però no tan sols). D’altra banda, els qui s’han sentit exclosos d’una catalanitat que compartien, però que de sobte negava la seva identitat híbrida, també espanyola. Cal convenir que aquesta dualitat d’experiències emocionals no ha contribuït a la necessària identificació compartida de la ciutadania catalana ni a l’expansió de l’ús social del català ni a la cohesió social de la nació.
Iniciem, ara, una nova etapa que pot i vol ser superadora d’aquesta dualitat, arran del gir copernicà que ha fet el socialisme espanyol, a partir sobretot de la crisi catalana i de l’aparició del 15-M. Un gir que comporta el trànsit de les dinàmiques del pacte tàcit d’estabilitat entre dreta i esquerra (en nom de la consolidació democràtica), cap a una aliança territorial de signe plurinacional, amb l’obertura de perspectives inèdites per als problemes endèmics de Catalunya (model de finançament, llengua, model estatal de desenvolupament territorial, capitalitat compartida...). Sense renúncies ideològiques de ningú, és obvi que cal estar a l’altura d’aquesta nova perspectiva. I això demana, en primer lloc, superar la dualitat emocional a Catalunya i obrir un nou moment en què la immensa majoria de la ciutadania pugui identificar-se amb una resultant nacional que sigui integradora.
El procés ha vingut a diluir bona part del catalanisme tàctic en el catalanisme independentista, donant lloc a un panorama amb dues maneres de procedir respecte a l’Estat. D’una banda, el catalanisme que té aliats fixos a Madrid i que té la capacitat d’influir-hi entre bambolines (ai, sense poder-ho capitalitzar públicament), de vegades amb efectes importants, com ha succeït amb l’actuació del PSC en la crisi i la mutació experimentada pel PSOE. D’altra banda, el catalanisme -progressista o conservador- que no té aliats fixos a Madrid, però que ara hi té una forta capacitat de pressió i d’obtenció de contrapartides.
Serà el conjunt del catalanisme prou eficient per desar els projectils, aprofitar la nova avinentesa espanyola i sumar esforços en favor de Catalunya, cadascú des de la seva ubicació ideològica i manera de fer o s’imposarà l’estratègia destructiva del “com pitjor, millor”? Serà possible enterrar la metralla i construir un nou relat integrador, fet de paraules per entendre’s, sense verí gratuït, que permeti sumar la força social del catalanisme i que comporti una esperança i una emoció compartides, que solidifiqui i enforteixi la nació? Predominaran els petits interessos de part o hi haurà prou patriotisme?