L’expectació per la sortida del nou disc de la Rosalía, Lux, prevista per a demà i frustrada per la seva filtració, fa que el debat públic aquestes setmanes giri al voltant d’anàlisis de l’àlbum. El disc es basa en la música clàssica i la mística femenina, on l’espiritualitat i Déu estan més presents que mai.

Les xarxes, mitjans i converses s’han omplert de preocupacions molt justificades sobre què suposa que l’artista catalana més influent i fascinant hagi decidit donar a la religió un paper tan central, en un moment de creixement de l’extrema dreta i de l’abanderament dels valors “tradicionals” que aquesta reivindica.

Que s’hagi inspirat en autores com l’anarquista i feminista Simone Weil garanteix realment l’aïllament ideològic del disc respecte dels valors reaccionaris, o la Rosalia està surfejant l’onada tradicionalista i fent-se palatable a un públic neoconservador? Lux comporta simplement una mercantilització del que és diví, o és el reflex de la deriva a l’extrema dreta que temem que creixi en el futur?

Els joves d’avui continuaran sent-hi aquí quan els adults d’avui ja no hi siguem, així que quan volem respostes sobre la societat del futur, les busquem en part en les persones joves. I és precisament la generació dels menors de 30 anys la que a l’estat espanyol se situa més a la dreta: els homes molt més que les dones, però elles també estan virant. Els factors que s’assenyalen davant d’aquesta dretanització dels joves és la propagació de discursos d’odi simplificats a través de xarxes socials, i la necessitat de rebel·lar-se contra l’autoritat i el que és hegemònic.

Determinar que a l’estat espanyol l’auge de l’extrema dreta es dona perquè Pedro Sánchez fa 7 anys que està al poder és simplificar un fenomen que s’està donant a altres bandes on no hi ha hagut governs d’esquerres. Però la idea de la rebel·lia és interessant. En termes de feminisme i relacions sentimentals, per exemple, veiem a xarxes discursos de dones que reivindiquen ara el dret a dir que volen tenir fills en una parella heterosexual, on la dona es queda a casa, sense ser jutjades. Reivindiquen en aquesta idea de “retorn” a la família tradicional quelcom de revolucionari.

La Rosalía vol defugir d’etiquetes perquè està en constant evolució; però sí que es defineix com una fanàtica de la llibertat i una rebel incondicional. En voler-se reinventar de nou per aquest disc, ha escollit la música clàssica perquè sempre havia estat present en la seva educació musical, però no l’havia utilitzat encara.

Als inicis de la seva carrera l’artista estava més lligada al món acadèmic, i la necessitat de rebel·lar-se es va canalitzar sortint-se dels esquemes rígids del flamenc o inspirant-se en el reggaeton, que llavors era més subversiu. I la música clàssica és ara aquesta novetat que ella sempre busca en cada projecte. Però perquè aquesta referencialitat de la religió en Lux?

A diferència d’altres artistes, la Rosalía fa servir la religió d’una manera no irònica. Per Madonna, per servir creus i referències religioses era revolucionari i contracultural. Nathy Peluso i C.Tangana ballant batxata a la catedral de Toledo va ser un moviment irònic, atrevit i molt contestat per la mateixa església.

L’espiritualitat en general i l’Església catòlica no deixen a ningú indiferent. A Catalunya tothom ha estat exposat al catolicisme d’una manera o altra, i ens evoca records forts i opinions contundents. Per molt que la majoria es defineixi com a persones atees i que entengui que l'Església catòlica és una institució extremament problemàtica, opressora dels drets de tantes persones i còmplice de tantes desgràcies, no es poden esborrar anys d’estar exposades a certs ritus, i a la familiaritat que ens suposa a moltes una simbologia cristiana.

La idea de rebel·lia és interessant si entenem que el context polític actual està servint per normalitzar discursos extremistes que semblaven superats, però que no havíem erradicat ni de lluny. El racisme, el patriarcat, l'heteronormativitat i el tradicionalisme que reivindica l’extrema dreta han resistit en la societat catalana i espanyola, més amagats durant temps, i ara volen recobrar un espai que en el fons no havien perdut.

Els joves i la Rosalia volen ser rebels. La cantant catalana es rebel·la constantment contra la seva obra anterior, i els i les joves, contra el que es presenta com a hegemonia. Però no ens enganyem pas: l’hegemonia de les últimes dècades no ha deixat de ser neoliberal. Potser és que els joves han perdut el nord sobre qui és el responsable de les mancances en les seves vides?

El que es manté com a constant en les preocupacions de la joventut a tot arreu són les condicions materials i de vida. Segons la recent enquesta de l’ICIP, el 71% dels i les joves pensen que viuran pitjor que els seus pares, i segons l’enquesta publicada ahir del CEO, sis de cada deu nois joves prioritza nivell de vida en detriment de la democràcia.

Qui si ha entès bé com assenyalar els responsables i canalitzar-ho políticament és Zohran Mamdani. Amb una campanya política centrada a comunicar a través de les xarxes socials, i amb una aura indiscutible de rebel·lia contra l’establishment, el nou alcalde electe de Nova York ha aconseguit seduir aquest públic que busca algú que posi les necessitats materials de la ciutadania al centre. Amb propostes molt simples relacionades amb l’assequibilitat de l’habitatge, el transport públic gratuït i l’accés a productes alimentaris, Mamdani ha estat votat per un públic majoritàriament masculí, jove i racialitzat.

Si la Rosalía capta un nou públic amb Lux, un que potser se li va escapar amb el feminista i insubmís Motomami, què farà amb aquesta audiència ampliada? Necessitarà mantenir l’envergadura dels projectes i estarà més limitada artísticament en haver de mantenir el públic, o es rebel·larà un altre cop contra el seu àlbum anterior?

Els i les joves també busquen en part rebel·lar-se, però sobretot demanen que es cobreixin les seves necessitats materials. Se’ls capta amb narratives que entenen, per canals que utilitzen. I tot i que el seu suport per discursos d’extrema dreta sembli imparable, veiem amb Mamdani que aquest viratge no és ni universal ni irreversible.