Diuen que, segons la nova llei orgànica 5/25 de l’11 de novembre, els processos judicials que comencin en català podran continuar en català quan arribin a instàncies d’àmbit estatal. I tots contents. El problema és que el percentatge de judicis que es fan en català és mínim.

Sembla mentida, perquè la llengua catalana té més de mil anys d’història. Seria hora de tenir normalitzat un àmbit tan decisiu com el judicial. Però no, no el tenim normalitzat. També sabem que la llarga història d’una llengua no en garanteix la seva existència futura. Observem, com posa en relleu la desgraciada actualitat valenciana, la brutal desaparició de la centralitat de l’ús social o almenys polític del valencià.
No cal anar a València, quedem-nos a Catalunya. Mirem-nos amb detall les dades que coneixem diàriament sobre la realitat lingüística catalana. Expressen que l’ús social del català està molt per sota del castellà i sense cap perspectiva de canvi de tendència. El castellà s’està imposant; el català segueix empetitint-se.

Diuen que és la conseqüència natural d’un món globalitzat, on les llengües globals s’imposaran per definició. És possible. Però, personalment, penso que en el cas del català les llengües globals no són el principal problema. El problema està molt més a prop i té moltes parts.

La primera part és aquell fragment de la societat catalana que hi juga políticament a la contra, com la gent tipus Ciutadans i molts del PP. La segona part agrupa els indiferents; molts socialistes i comuns ho han estat durant anys. La tercera part del problema són els tics conformistes i acomplexats d’una part de la societat catalana. La quarta part és la política tímida de les institucions autonòmiques. La cinquena part està a Europa. Molts estats mostren una actitud reticent, per raons internes, i per una mena de claudicació de les dretes europees davant la dreta espanyolista, amb alguns catalans inclosos.

El cor del problema, però, és un altre: és la suma de les polítiques estatals espanyoles sobre el català. Més o menys agressives, però sempre retardatàries i afeblidores. Per molt que ens plagui veure alguns dels representants del catalanisme independentista intervenir en català al Congrés dels Diputats, la realitat és que l’estira-i-arronsa de l’espanyolisme estatal amb el català es manté i en distorsiona l’ús social, la seva socialització en un món cada cop més global.

L’experiència internacional demostra que en el manteniment i progrés d’una llengua, o en la seva regressió, té una importància cabdal la cobertura política i l’empatia social per part de les institucions públiques. Seria bo, doncs, que no ens deixéssim confondre. El cor del problema del català és l’estat. Principal instrument de distribució de poder on vivim, un poder que no reconeix el català com una llengua d’estat. Fins que no aconsegueixi adquirir la condició de llengua d’estat, el català seguirà retrocedint. Sense el compromís real d’un estat, els corrents de fons el porten a la irrellevància social.

És lògic que els catalans conscients del problema apel·lem a actituds més decidides de la pròpia societat catalana, o encara més de les autoritats autonòmiques, avui més disposades a conllevar que a afrontar la inhibició estatal.  Vista la situació és imprescindible que forcem polítiques d’estat a favor del català, com les que es produeixen als països nòrdics, per exemple, amb les llengües nacionals. Les circumstàncies internacionals situen el català en un punt crític: la supervivència depèn dels que en som parlants, però sobretot que els aparells públics, en nom de tots els catalans, facin bé la seva feina. Sense tenir-los, és francament difícil canviar la situació.

És cert que Europa, en general, està sent poc amable amb el català. És cert que la globalització ha creat un ecosistema lingüístic cada cop més concentrat al voltant d’unes poques llengües dominants. I no és menys cert que l’anglès, com a llengua franca global, s’ha convertit en imprescindible per a les comunicacions, l’economia i la cultura internacional fins al punt d’afectar algunes llengües estatals, com l’alemany o el francès. Però tampoc és menys cert que aquestes llengües tenen aparells estatals a favor. Aquesta no és la circumstància del català, per molt que el PSOE se’ns presenti hores d’ara, ves a saber fins quan, com un gran valedor.

El català, amb 10 milions de parlants, no compta amb els mecanismes institucionals necessaris per competir en l’entorn global, i l’estat no fa res perquè els tingui. Plataformes globals com Netflix, Amazon o TikTok donen poc o cap espai al català, malgrat el creixent consum de continguts digitals en aquesta llengua. A diferència d’altres països on els governs lluiten per garantir una presència digna de les llengües pròpies en l’esfera digital, el govern espanyol no ha fet cap esforç significatiu per assegurar que el català hi tingui cabuda.

La Llei Audiovisual estatal no ha procurat cap mena de facilitat per al català a les plataformes digitals. Què està fent l’estat a la UNESCO? Quant de temps haurem d’esperar perquè els organismes internacionals i la UE tinguin el mateix reconeixement oficial que altres llengües amb molts menys parlants que la nostra? Quan serà el català plenament oficial a l’estat del qual, suposadament, els que el parlem no podem sortir? Quan, pregunto, el català serà la llengua d’un estat que n’asseguri el prestigi i l’ús?

Proposo, doncs, que els defensors del català centrem almenys una part substancial del nostre esforç en l’exigència a l’estat que ho sigui també en relació amb la llengua catalana. Mentre Catalunya sigui part d’Espanya, tenim dret a exigir-ho. Soc, per tant, partidari de posar en solfa un programa unitari del catalanisme amb algunes exigències a l’estat:

Onze propostes per un programa unitari del catalanisme

• a. Blindar el català com una llengua de l’estat, amb el mateix reconeixement constitucional que l’espanyol. Amb exactament els mateixos drets, especialment en el conjunt de les administracions. En un estat com cal, el conjunt de les institucions públiques han d’acceptar sense escarafalls l’ús del català. 
• b. Blindar la unitat de la llengua. Ja n’hi ha prou de malabarismes i debats absurds que només tenen la voluntat de dividir i debilitar el domini lingüístic. El català, el valencià, la llengua de les Illes o de la Franja: és la mateixa llengua, i la llei i la Constitució haurien de reconèixer-ne la unitat. 
• c. Exigir que les comunicacions entre València, Catalunya o Balears puguin fer-se també en català. Quin reconeixement d’una llengua és aquest que obliga que entre tres comunitats que pertanyen al mateix domini lingüístic la comunicació interadministrativa hagi de fer-se obligatòriament en castellà? Així ho ha decidit el Suprem, i és inacceptable com a política d’estat.
• d. Exigir que la Constitució obligui els jutges a respectar el sistema d’immersió lingüística que hagi establert el Parlament nacional. Exigir que la fiscalia o els tribunals deixin de fer de sociolingüistes i imposar quotes. Per exemple, les decisions judicials que qüestionen la immersió lingüística haurien de subordinar-se al dret i a les decisions del Parlament. La immersió és clau per garantir que els infants adquireixin un domini complet de la llengua i, sobretot, la respectin com un bé bàsic en la seva relació amb la societat. Les sentències contra el català envien un missatge intolerable de desincentivació en l’ús del català.
• e. Establir un pacte social a favor del català com el que la societat catalana va articular als anys vuitanta amb molt d’èxit, amb el suport polític i econòmic de l’estat.
• f. Establir un pacte que deixi de banda l’odiosa assimilació entre protegir el català i atacar el castellà, una doctrina que alguns han establert amb promoció institucional en el conjunt de l’estat espanyol i els seus mitjans de comunicació. Seria bo que l’estat pagués la promoció del català al conjunt d’Espanya. Avui per avui, l’estat està dient al món que el català és una llengua de segona, i el mateix diu als ciutadans que arriben de qualsevol indret del planeta.
• g. Establir una interpretació decent del bilingüisme. El bilingüisme és donar ús social a dues llengües, però mai imposar una per sobre de l’altra, i encara menys substituir la més petita per la més gran. Prou de bilingüisme asimètric. El model estatal prioritza sempre el castellà com a llengua comuna, relegant el català a una posició subordinada.
• h. Exigir a l’estat que lluiti per l’oficialitat del català a Europa reforçant l’oficialitat del català dins del propi estat. Mentre el català no sigui oficial a la Unió Europea, el missatge que l’estat espanyol transmet és molt clar: el català és secundari, gairebé un caprici d’alguns. 
• i. Traspassar al govern autonòmic les polítiques d’estat i els recursos necessaris, especialment en immigració, audiovisuals, plataformes globals i sistema judicial. Com volem que la ciutadania immigrant que arriba a Catalunya entengui on viu si, quan es fan espanyols, totes les seves referències són les de l’espanyolitat?
• j. Complir efectivament els marcs legals. La Constitució no s’acompleix amb la protecció del català. Tampoc s’acompleix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni el reconeixement explícit del català com a llengua pròpia de Catalunya. Les sentències judicials del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem emeten decisions sistemàticament contràries a la immersió lingüística o altres polítiques en favor del català. Les lleis estatals sempre discriminen el català en l’educació. Una política d’estat de veritat hauria d’ensenyar català al conjunt de l’estat espanyol.
• k. Acabar amb l’estigmatització del català. Els discursos polítics i mediàtics estatals que retraten el català com una imposició o com a part d’un conflicte identitari, creant animadversió cap a la seva promoció, haurien de ser combatuts pel propi estat, com faria, si fos el cas, amb el castellà a Catalunya.

Tinguem-ho clar: sense el suport decidit d’una política d’estat, la invisibilitat del català creixerà dins i fora del país. En tot cas, la revitalització del català necessita, com demostren altres experiències lingüístiques d’arreu, un estat empàtic i compromès.

El progrés d’una llengua, com qualsevol altra qüestió, no depèn només de l’atzar, sinó també de la voluntat política i social. La diversitat lingüística és un valor positiu propi de la gran política, i és una amenaça per a la política esquifida que es practica des de sempre a l’estat espanyol. Per a l’estat espanyol, i per contaminació a gran part de la societat espanyola, el català és un problema. Tinguem un estat com cal, i el problema, com tants altres, deixarà de ser-ho. Les polítiques estatals tenen un efecte desmoralitzador sobre el català que, sens dubte, en dificulten la normalització i transmeten la idea que el català no és una llengua necessària i en multipliquen la desafecció.

Tinguem-ho clar: amb uns factors internacionals desfavorables i un estat poc compromès o oposat, és obvi que el futur del català depèn, en gran part, de la societat civil i de la institució autonòmica. Però aquest esforç té límits. El català està a poca distància d’un punt de no retorn. La renaixença no depèn només de la voluntat dels que el parlem, sinó que exigeix un canvi de paradigma: ens cal un estat que hi jugui a favor. Si aquest estat no arriba, el català corre desbocat cap a convertir-se en una llengua d’ús residual.