Avui no parlarem de cap personatge concret sinó d’un projecte en el qual es varen involucrar moltes persones i que, repassant el seu llegat, va tenir un gran impacte en el país que perdura avui en dia. Em refereixo a la Mancomunitat de Catalunya que enguany fa exactament 100 anys que Primo de Rivera la va dissoldre.
La Mancomunitat va néixer el 1914 i era una institució que mancomunava -valgui la redundància- els serveis de les quatre diputacions catalanes. Potser per això, més endavant, quan es va estructurar la Generalitat de Catalunya l’any 31 i també l’actual a partir del 78, la idea de la Mancomunitat va quedar relegada. Segurament perquè, de fet, “simplement” agrupava les diputacions ja existents de les quatre províncies catalanes. El context històric de l’època, però, tampoc devia permetre massa filigranes. El catalanisme polític era relativament recent i els seus impulsors no ho varen tenir fàcil per estructurar una institució d’autogovern com aquella.
En qualsevol cas, dir que la Mancomunitat agrupava els serveis de les diputacions no fa justícia a què va implicar, si repasséssim la seva obra de govern. No faré un llistat exhaustiu de què es va impulsar en els escassos nou anys de vigència de la institució però si només fem esment de l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya o les pensions per obrers ja ens faríem una idea de l’abast de la tasca feta. Però, a més, es van portar a terme polítiques transversals rellevants de diferents tipus d’ensenyaments a través d’institucions com l’Institut escolar d’estudis superiors i d’oficis. Una àmplia tasca feta amb recursos minsos, sovint utilitzant fórmules imaginatives per poder finançar iniciatives que responien a necessitats socials, inquietuds industrials o reivindicacions culturals. Actuacions que, en definitiva, contribuïen a la construcció d’un país amb fonaments sòlids.
Quan parlem de la Mancomunitat, el nom que ens ve al cap és el d’Enric Prat de la Riba. És just que sigui així perquè és qui va impulsar i idear el que fou aquest projecte. També el de Josep Puig i Cadafalch qui també va presidir la institució. Però no són els únics noms a destacar. I és aquí on em vull aturar.
Si repassem alguns dels responsables d’aquesta ingent obra de govern que enumeràvem abans, trobem figures il·lustres que anaven més enllà de la militància política del moment: Eugeni d’Ors i Ramon D’Alòs-Moner, impulsant la xarxa de biblioteques de Catalunya i l’Escola Superiors de Bibliotecàries amb Assumpció Estivill i Maria Lois; Rafel Campalans com a director de l’Escola del Treball; Miquel Àngel Fargas amb la reforma de la Casa de la Maternitat; el mateix Pompeu Fabra, sempre actiu, tant abans com després de la Mancomunitat, en l’estudi i publicació de normes de la llengua catalana.
L’escriptor Josep Folch i Torres va assumir la direcció general de Museus d’Art, impulsant, entre altres coses, la recuperació de les Ruïnes d’Empúries i les pintures morals del Pirineu, actuació fet juntament amb el xativí Emili Gandia; Eduard Fontseré amb l’Estació Aerològica de Barcelona i els fonaments del que seria posteriorment l’Observatori Fabra; Alexandre Galí i Rosa Sensat en l’àmbit de l’ensenyament són encara avui referents; August Pi i Sunyer, com a director de l’Institut de Fisiologia de la Mancomunitat que adquirí gran prestigi internacional; o l’enginyer Esteve Terrades qui impulsà l’arribada del telèfon a tot el Principat així com el pla de per a descentralitzar la xarxa de ferrocarril.
He hagut d’obviar molts altres noms per raó d’espai. Però aquest llistat representa no només una obra de govern ingent i crucial per a la construcció de la Catalunya del segle XX sinó un fet gairebé inaudit que és la seva transversalitat. El prestigi i reconeixement que tots aquests personatges tenien dins els seus camps professionals i de coneixement, més enllà de les tendències polítiques que poguessin tenir, va forjar, amb molt pocs recursos econòmics, una acció política excepcional i que, cent anys després, cal posar en valor. Una mancomunitat de tothom.