La DANA, abans anomenada gota freda, és una emergència climàtica derivada d’una “depressió aïllada en nivells alts”, raonablement previsible. A València, s’ha convertit en una desgràcia extraordinària. Ha posat en evidència un nivell d’incompetència i negligència política inacceptable i, en realitat, delictiu. Però també ha revelat un problema més profund: la inadequació del sistema institucional estatal per resoldre els problemes de fons que té la societat espanyola. El resultat: morts i desapareguts, milers de famílies destrossades, pobles inundats, ciutats paralitzades, una societat enfonsada en la impotència i la frustració; un cost emocional col·lectiu incalculable; empobriment general, cost de reconstrucció, reducció de la inversió en la prevenció de problemes futurs.
No sorprèn que, mentre la gent intenta recompondre’s, tots plegats, amb el periodisme al capdavant, ens hàgim posat les mans al cap, repetint mil vegades la paraula "incompetència". És cert: l’actuació de les autoritats valencianes ha estat un cas d’incompetència extrema —insisteixo, delictiva—, almenys segons el que alguns entenem que hauria de ser la missió d’un dirigent polític, sempre però especialment en situacions com la DANA valenciana.
El que sí que sorprèn és que ens quedem en la qüestió de la incompetència. Crec que les hores posteriors a la DANA van evidenciar alguna cosa molt més profunda que la ineptitud d’uns quants polítics valencians. En realitat, van exposar les vergonyes d’un sistema institucional fallit. Com, si no, es pot interpretar el debat competencial sobre el qual corresponia fer a cada administració o la berlanguiana presència d’autoritats en una de les ciutats afectades? I encara més: com encarar la prevenció de problemes climàtics i socials ja previsibles amb una estructura institucional com aquesta? Sembla clar que només alguns ajuntaments, l’esglaó més fràgil, han estat a l'altura.
Al meu entendre, la DANA valenciana és una expressió més de la fallida estructural en què viu el sistema constitucional espanyol des de fa dècades. Un sistema que l’any 1976 no va ser dissenyat per ser eficient en termes socials. Un sistema que cap partit espanyolista ha tingut la voluntat de fer evolucionar a favor de la ciutadania. L’actual sistema constitucional es va concebre amb l’objectiu de contenir la voluntat d’autogovern dels catalans i bascos d’aquella època, i poca cosa més.
L’estat espanyol franquista es va transformar en un estat autonòmic, aplicant la tàctica del cafè per a tothom. És obvi que es va impulsar, mig improvisar, un model que, a canvi de cedir una petita part de les competències, garantia el manteniment del poder real al centre. Aquesta fórmula pretenia conservar el control central amb petites concessions. Segurament amb la idea que, a mitjà termini, l’espanyolisme trobaria la manera de restablir les concessions fetes. La delegació de competències es va plantejar més com una estratègia de supervivència política que com una eina de millora per a la ciutadania.
L’estat autonòmic no va ser pensat per fer de les autonomies organismes socialment eficients, efectius o fructífers per a la societat. Encara menys perquè fossin emprenedores i responsables. Per l’Estat, les autonomies han estat simples gestories o tallafocs quan ha convingut, o àmbits on col·locar fidels incompetents.
La DANA, doncs, ha posat en evidència moltes coses: incompetència, sí, però també l’existència d’un sistema polític que amaga sota la catifa els problemes estructurals de la societat espanyola. Un model autonòmic nascut per contenir la qüestió nacional catalana i basca i per mantenir la centralització del poder i la hisenda. Aquest model no només ha estat ineficient, sinó també resistent a qualsevol canvi real. En realitat, l’Estatut català del 2006 i el moviment independentista català van ser, en darrera instància, reaccions polítiques o cíviques contra el model institucional del 1978 i el manteniment dels seus objectius excloents i extractius, carregats d’ineficiències i de corrupteles.
L’estat autonòmic s’ha convertit en una manifestació d’una democràcia líquida —o fins i tot gasosa— que ha carregat les comunitats de problemes sense dotar-les de les eines necessàries per gestionar-los. En canvi, ha servit per beneficiar una elit centralitzadora que ha multiplicat la seva riquesa, el control i la capacitat extractiva. La xarxa de l’AVE, les autopistes privades o el DF madrileny són exemples evidents de la concentració de beneficis que ha suposat l’estat autonòmic.
És lògic, doncs, que un sistema polític més enfocat a perpetuar el poder d’uns quants que a servir la ciutadania respongui de manera tan desastrosa davant d’una emergència com la DANA. Seria raonable, per tant, que, més enllà de la incompetència d’alguns, penséssim la DANA com l’expressió del rotund fracàs del model d’estat en què vivim: és el maldestre resultat d’un sistema que va arrencar per impedir l’autogovern real dels catalans i, és clar, per perpetuar els interessos de les elits estatals.
I amb aquell pecat original s’ha mantingut. Ha esdevingut una estructura institucional que no només no resol els problemes de la ciutadania, sinó que n’és sovint la causa. És un complex polític que amaga sota la catifa els problemes estructurals de la societat espanyola i els eternitza fins que esclaten. És una metàfora punyent del fracàs absolut del model de governança del cafè per a tothom.
Ja veuran com l’establishment madrileny desplegarà els dies vinents un guió on primer purgarà el més incompetent de tots els responsables, i poc després assenyalarà la necessitat de reforçar la centralització del poder de l’Estat. Des de la sentència del 2010 contra l’Estatut del 2006, hi ha hagut un corrent polític fort a Madrid orientat a minimitzar encara més el paper de les autonomies, catalana inclosa. El cafè per a tothom, sí, però a la inversa, dirigit segons la conveniència del DF.
És bo que almenys els catalans ho tinguem clar. L’actuació de l’Estat i dels partits espanyolistes aquests dies és l’altra cara de la moneda del que va succeir l’octubre del 2017 a Catalunya. Davant el tsunami democràtic i polític que va impulsar l’independentisme, l’Estat va ser força “eficient”. És cert que no va detectar les urnes, però tot l’espanyolisme es va posar d’acord, amb una celeritat inusual, per enviar policies, tenir preparats diversos plans de contingència i aplicar l’article 155 de la Constitució.
Va convertir en un delicte insuportable per a l’Estat una consulta i un anhel d’independència. Va perseguir amb fúria els líders catalans, i en realitat ho segueix fent avui dia. Estic segur que ara l’Estat actuarà exactament en sentit contrari. Algú creu que els aparells estatals i l’alta magistratura perseguiran amb la mateixa impetuositat les irresponsabilitats davant la DANA? Sé quina és la resposta. Caurà algú, però poca cosa més.
Cal preguntar-se si aquesta catàstrofe obrirà un debat profund sobre el model estatal espanyol? Ja coneixem la resposta: serà que no. PP i PSOE s’esbatussaran, però res canviarà. Malauradament, el sistema continuarà excloent la realitat, i continuarà fallant i perjudicant la ciutadania. El drama és que està dissenyat per fallar en tot allò que no sigui la preservació dels interessos de l’elit que el monopolitza.
La història, com sempre, parla per si mateixa. Sense un poder polític realment obert, democràtic i inclusiu, les emergències climàtiques o socials atraparan les nostres societats amb la guàrdia baixa. Les catàstrofes no són només el resultat de coses imprevisibles, són també la conseqüència previsible d’estructures institucionals excloents, autoritàries i falsàries. A València i a Catalunya.
Tinc entès que el Parlament català ha previst un ple sobre com prevenir les emergències. Molt oportú. Atenció amb la petita DANA de Cadaqués. Sabem que les emergències climàtiques o socials seran cada dia més agudes i, més que mai, ens caldran governs competents dotats de competències efectives. Prevenir vol dir avançar-se als problemes. I avançar-se exigeix executius dotats de voluntat i recursos econòmics, però també parlaments capaços de legislar a temps, i, òbviament, sistemes judicials predisposats a treballar a favor de la ciutadania.
La història de Catalunya està farcida d'exemples, i la de València també: estem lluny de disposar d’una governança adequada. Estem lluny de poder afrontar amb decisió els diversos factors que provoquen emergències, siguin climàtiques o socials, entre altres coses, perquè no tenim el poder polític que ens cal.
En algun lloc, Borges va escriure que cal estar atents a les petites escletxes que, de vegades, ofereix la superfície de la realitat per on s’albira la necessitat d’un ordre diferent. El millor homenatge als morts i als afectats seria que els vius no deixéssim que l’escletxa es tanqués en benefici dels promotors d’incompetència de sempre.