La setmana passada ha evidenciat, un cop més, el declivi de l’autogovern català i l’empitjorament de la relació amb l’Estat espanyol. Tres fets aparentment desconnectats han traçat una narrativa de submissió i erosió de la catalanitat: la ingerència estatal en el currículum escolar, el fet que més de la meitat dels amnistiats siguin policies nacionals i la revelació de l’espionatge il·legal a través del programari Pegasus a figures com el president Pere Aragonès i unes quantes dotzenes de ciutadans catalans.
Davant d’això, una pregunta ressona: queda alguna cosa de l’antiga autonomia catalana? La resposta és contundent: no només s’ha diluït la lluita per la independència, sinó que l’autonomia i l’autogovern s’estan desintegrant davant dels nostres ulls.
Encara que molts catalans es resisteixen a admetre-ho, els atacs no són anecdòtics ni aïllats; responen a una estratègia recurrent del nucli dur de poder espanyol per homogeneïtzar i assimilar tot allò que escapi de la seva concepció unitarista de l’Estat. Això inclou debilitar les bases culturals i identitàries catalanes, des de la literatura fins a la memòria col·lectiva, passant per la minimització sistemàtica de qualsevol política independentista.
És legítim preguntar-se: acceptaria França formar ciutadans sense coneixements literaris i humanístics? Acceptaria algun país veritablement democràtic no aplicar una amnistia aprovada en un Parlament? Acceptaria una societat segura de si mateixa i dels seus drets haver d’aguantar un permanent estat de setge cultural, econòmic i polític?
Doncs els catalans ho admetem. Estem perdent, fins i tot, l’instint de resposta. El poder polític estatal s’imposa, el govern autonòmic claudica i la major part de la societat catalana està políticament esgotada. Mentrestant, els partits independentistes continuen mostrant la seva incapacitat a l’hora de reconstruir una força cívica nacional capaç de fer front a l’Estat espanyol i al seu objectiu de consolidar una Catalunya dependent i assimilada.
No cal dir que destruir la memòria literària i històrica, desgavellar els fonaments de la identitat personal i col·lectiva, minimitzar el sentiment de pertinença i mantenir impunement dirigents catalans exclosos de l’amnistia formen part del mateix patró.
Suposo que algun dia un logaritme, o qualsevol altre mètode més científic, ens permetrà desxifrar el cost en termes de capital social, cívic i polític que els catalans hem pagat permanentment per l’agressió autoritària que l’Estat practica sistemàticament contra els nostres legítims interessos, drets i anhels.
Evidentment, tots aquests fets, les tertúlies periodístiques els han comentat per separat, els han considerat aparentment deslligats. Ens costa d’acceptar que tots tenen la mateixa arrel: una lògica harmonitzadora i assimiladora que impulsa des de sempre el nucli més profund, obscur i autoritari del poder polític espanyol, configurat essencialment pels autoanomenats homes d’Estat espanyol.
Fa anys que assenyalo que aquests homes d’Estat espanyol, defensors autoritaris de l’harmonització, filtren el manteniment del seu poder sota la coartada de l’unitarisme espanyol; s’han apoderat dels aparells públics estatals i són el principal obstacle al progrés de Catalunya i al benestar dels catalans.
També fa anys que manifesto la meva perplexitat per la incapacitat dels catalans d’oferir una resposta col·lectiva, unitària i democràtica davant les institucions estatals i els homes d’Estat autoritaris que les dirigeixen. En aquest context, m’ha semblat particularment interessant el fet que el president Puigdemont expressés en la seva entrevista televisiva de mitjan setmana, encara que fos quasi en veu baixa, que havia indicat als dirigents de Junts que fessin política d’Estat, d’Estat català, és clar. Em sembla interessant perquè he reclamat moltes vegades que la política catalana es construeixi des de paràmetres d’Estat català.
Fins que la política independentista no sigui capaç d’expressar una idea de societat emparada per un ideal d’Estat tangible, no recuperarà la centralitat política del país.
Desplegar una política d’Estat català exigeix, en primer lloc, ubicar cada reclamació al govern estatal o autonòmic en un imaginari de país global, realista, engrescador, que la política independentista no té ni esbossat, i que, per tant, no és capaç de transmetre. En política, poca cosa arriba a fer-se realitat si abans la societat no la fa seva. La independència, en abstracte, mai es materialitzarà. Això ja es va assajar l’any 2017 i coneixem bé els resultats.
Política d’Estat català és, en segon lloc, centrar-se a reconstituir un poder cívic capaç d’enfrontar-se, de tu a tu, amb l’immens poder d’un Estat autoritari. És que els partits polítics posin tot l’empeny en la construcció d’un poder cívic català capaç d’assumir el rol transformador que li correspon a la societat civil. Sembla que els nostres dirigents han oblidat que per aconseguir èxits polítics cal força per imposar-los. Sembla que no entenen que l’únic poder real de la societat catalana és ella mateixa, mobilitzada, amb objectius clars i accions decidides. Sembla mentida que els dirigents polítics catalans tractin d’aconseguir poder pels catalans sense entendre que el poder real d’una societat no és que la política el reclami, sinó que una societat mobilitzada l’exigeixi. Quina direcció política més incapaç, la que confon el poder amb els seus seients al Parlament i no amb la força d’un veritable poder cívic.
Política d’Estat català és, en tercer lloc, definir el caràcter democràtic, obert, transparent, solidari, avançat i progressista, fins i tot, diria, no nacionalista, de la voluntat política dels catalans. Contra un Estat comandat per polítiques autoritàries, els catalans ens exigim un Estat català impulsat per una voluntat inequívoca de democràcia i de compromís amb els grans reptes del planeta.
Política d’Estat català és, en quart lloc, renovar-se com una societat dotada d’un imprescindible esperit crític sobre què fan malament els altres, però també nosaltres mateixos. Seria bo començar per admetre que els errors polítics posteriors a l’1 d’octubre del 2017 –ja fa set anys i mig– van donar la victòria a l’Estat i al conglomerat d’interessos que representa. Aquella victòria precària i autoritària va destruir l’únic poder català real: la ciutadania conscient i mobilitzada. Des d’aleshores, els partits independentistes s’han preocupat –repeteixo– d’ells mateixos, però no de reconstruir el poder cívic català.
Política d’Estat seria, en cinquè lloc, acabar ja amb la politiqueria destructora que guia l’actuació de molts dels nostres dirigents. Seria bo acabar amb els congressos de renovació que no renoven res. Com seria magnífic liquidar l’instint caïnita i propagandístic que suposa afirmar cada dia repetidament que aporteu més coses que els vostres contrincants. Com seria meravellós deixar de banda el parlamentarisme de lluïment i de porcions d’Instagram que no serveix per a res. Els ciutadans sabem distingir qui aporta i qui no. Acabeu d’una vegada amb la desunió política.
Si els nostres polítics no aprenen a fer política d’Estat, el resultat és obvi. L’autonomia dels catalans continuarà disminuint cada dia, de la mateixa manera que es diluirà encara més l’imaginari d’una estructura política d’estat que materialitzi l’anhel de sobirania real.
Ens costa entendre-ho, però sense poder real, el progrés de Catalunya continuarà minvant. Sempre hi haurà gent que associar-se amb el poder estatal li donarà beneficis, però no els donarà al conjunt de la ciutadania.
A principis del 2017, hi havia dos poders reals en la societat catalana. Un era el clàssic poder de l’Estat. Vaig tenir ocasió de discutir-m’hi moltes vegades mentre feia de delegat del govern català. “Catalunya no serà independent; tenim el poder de l’Estat, la policia, la Guàrdia Civil i el que convingui. Judicialitzarem el procés polític, els jutges aplicaran el poder de l’Estat. Dividirem i radicalitzarem els líders, i els allunyarem de les bases. El perímetre dels independentistes disminuirà i el procés serà derrotat.”
El segon poder, aleshores real, era la ciutadania mobilitzada. Farta d’un Estat que li complicava la vida, capaç d’imaginar una possible solució a un conflicte insuportable i danyí.
Queda clar qui va guanyar. Queda clar qui no ha volgut admetre qui va perdre i perquè. Queda clar que d’aquella derrota se’n deriva una pèrdua tangible de sobirania que s’aprofundeix cada dia. I els partits independentistes segueixen fent veure que es renoven sense moure’s d’allà on eren.
Mentrestant, gran part de la societat catalana percep que cada dia que passa perd més i més poder a l’hora d’influir en els esdeveniments que l’afecten o afecten el planeta. Gran part dels catalans saben que l’Estat espanyol no és l’Estat que necessiten, però també saben que les nostres formacions polítiques no ofereixen una alternativa clara, efectiva i vencedora.
En tot cas, sabem que no recuperarem l’esperança amb la política fins que aquesta no sigui capaç de posar com a primer objectiu la reconstrucció d’una societat civil conscient i exigent, disposada a fer valer el seu dret al benestar públic, i per tant a posseir sense complexos ni claudicacions un Estat que vetlli pels seus interessos i anhels.