Els quatre mesos que han passat des que es van fer eleccions a l'estat espanyol suposen un fracàs. I el fracàs no rau en el fet que s'hagin de tornar a convocar uns comicis, sinó en la manera com ha acabat tot plegat. S'ha fet evident que tots els partits han jugat, inclosos els grans i d'aquí plora la criatura, a defensar els seus interessos davant la perspectiva que una repetició dels comicis era força probable.
Comparant el procés negociador espanyol amb el català, es perceben diferències. A l'Estat, no ha acabat de donar mai la sensació que hi hagués un projecte creïble. El candidat del PSOE, Pedro Sánchez, va passar al davant amb una situació d'extrema fragilitat, perquè només tenia 90 diputats. I va intentar buscar un acord amb aliats tan contradictoris com Ciutadans i Podem. Des de fora, fa més la sensació que Sánchez ha volgut créixer i presentar-se davant l'electorat com algú que ha intentat alguna cosa, que res més.
Espanya s'aboca a uns comicis, i ho fa amb un regust amarg. Sembla que el sentit d'estat estigui fent campana. Caldran unes noves eleccions, amb el desgast tant econòmic com social que això representa tenint en compte les circumstàncies amb què s'hi arriba, perquè prosperi l'únic govern que, ara com ara, sembla més realista, el del Partit Popular. Si això es confirma, el Govern de la Generalitat ha de descartar la perspectiva de tenir una cara més amable a l'altra banda. I ha d'aprofitar la debilitat que sorgeix del fracàs per transmetre que, a Catalunya, sí que s'és capaç de construir un projecte.
Comparant el procés negociador espanyol amb el català, es perceben diferències. A l'Estat, no ha acabat de donar mai la sensació que hi hagués un projecte creïble. El candidat del PSOE, Pedro Sánchez, va passar al davant amb una situació d'extrema fragilitat, perquè només tenia 90 diputats. I va intentar buscar un acord amb aliats tan contradictoris com Ciutadans i Podem. Des de fora, fa més la sensació que Sánchez ha volgut créixer i presentar-se davant l'electorat com algú que ha intentat alguna cosa, que res més.
Espanya s'aboca a uns comicis, i ho fa amb un regust amarg. Sembla que el sentit d'estat estigui fent campana. Caldran unes noves eleccions, amb el desgast tant econòmic com social que això representa tenint en compte les circumstàncies amb què s'hi arriba, perquè prosperi l'únic govern que, ara com ara, sembla més realista, el del Partit Popular. Si això es confirma, el Govern de la Generalitat ha de descartar la perspectiva de tenir una cara més amable a l'altra banda. I ha d'aprofitar la debilitat que sorgeix del fracàs per transmetre que, a Catalunya, sí que s'és capaç de construir un projecte.